Ser metge fa que els amics et preguntin coses. Molt normal. Sovint els cal un intèrpret que els tradueixi el que els han volgut dir aquells senyors amb bata blanca que parlen usant enigmes indesxifrables. Degut a això he pogut observar com es fan de diferent les coses als dos costats de l'Atlàntic.A Nova York, un amic va al metge per unes molèsties. El primer que li diuen a l'hospital és que les causes poden ser diverses, entre elles un càncer i que han de fer unes proves per descaratar-ho. L'amic va estar-se un parell de setmanes sense poder dormir fins que va rebre els resultats (tots negatius), malgrat que el metge li havia dit que les possibilitats que fos greu eren baixes, cosa que també li vaig corroborar jo (els símptomes realment no semblaven els d'un càncer).
Canvi de continent. Aquí a Anglaterra, un amic va al metge per unes molèsties. Li programen una sèrie de proves. L'hi fan, i els resultats són negatius: tot sembla normal. Final de la consulta. Següent, sisplau. L'amic té el temps just per demanar una còpia dels resultats d'uns tests que no sap ni quins són. Me'ls ensenya després per a què els interpreti i li dic que han estat mirant si tenia càncer. El moment de pànic, reflectit als seus ulls, és transitori, perquè de seguida recorda que està sa. Un micromalson.
La pregunta: quin és el millor sistema? Espantar el client deixant ben clara des del principi la pitjor de les possibilitats, per remota que sigui (sistema privat amb tendència a les demandes contra els metges) o amagar la informació que pot preocupar el pacient a menys que sigui necessari parlar-ne (sistema públic tirant a paternalista dirigit per professionals amb poc temps per perdre)? La crua veritat i patir innecessàriament o només la informació necessària i viure feliç en la ignorància? No estic segur que hi hagi una resposta universal. Tinc clar el que m'agradaria a mi, però no sé si ningú està capacitat per prendre aquesta decisió per un altre. I malgrat, s'ha de fer. Per desgràcia són factors que no tenen res a veure amb el bon tracte del malalt els que acaben inclinant la balança cap a un costat o cap a l'altre.
19 comentaris:
personalitzar el tracte és important, tot i que difícil, sobretot a la pública. En general, crec que no han de tractar els pacients com si fossim vedells, i que volem saber què ens passa i per què ens fan determinades proves.
També falta, en general, claredat en l'explicació.
Estic d'acord amb en JESÚS, el més important és que no ens tractin com un número i que ens donin totes les explicacions necessàries.
Jo més m'estimo saber tota la veritat des d'un primer moment
el més raonable semblaria no informar més del compte si no cal, per no alarmar innecessàriament al pacient, fins que s'en tingui la certessa, màxima quan la psicosomàtica pot fer molt de mal al pacient. Com en totes les coses de la vida, aplicar el sentit comú és sempre el més raonable.
Quin tràngol, jo m'estimaria més no saber, ben conscient que la covardia m'ho fa dir...
Tens raó, no hi ha una resposta universal. Però si hi ha allò que se'n diu "sentit comú", i anar posant la por al cos del personal abans d'hora, francament, em sembla innecessari. Una cosa és que t'informin del que tens quan està comprovat que ho tens, això sí, però posar la por al cos d'entrada, quan ni t'has fet proves, no, això no cal, penso.
Salut! (sobretot)
És un gran dilema que no voldria tenir. Has de tenir en compte tants paràmetres que només pots decidir coneixment molt bé (i així i tot et pots equivocar!) el pacient, cosa que mai passa.
Si a la psicologia de cadascú hi afegim en quin moment de la seva vida està passant... no voldria estar a la pell dels metges!
Encara recordo la cara que feia el metge de la pel·lícula "la meva vida sense mi". Crec que és un retrat força aproximat de la perplexitat d'un metge comunicant una mala notícia sense saber què fer...
Tots som diferents i en els moments difícils no sabem com podem reaccionar, per tant, no hi ha respostes, són problemes que no tenen solució. En tot cas, l'important és el tracte que et donen els metges, malauradament hi ha de tot, com en totes les professions, i la sort també compta en qui et toca i com t'informa.
Doncs jo preferiria que em diugessin la veritat des del principi i em posessin sobre la taula totes els opcions, per molt catastròfiques que fossin. La informació és el més primordial i el millor per a aafrontar el que pugui venir.
Jo sóc massoca potser però m'agrada saber contra que he de lluitar. Vaig estar més d'un any sense saber que em passava i va ser pitjor tota la película que me vaig montar que el que realment era :)
Però si que és cert que hi ha gent que no ho volen o no ho necessiten saber sinó és pitjor.
No sabria què dir. He passat per viure malalties terribles a través del pare i la mare, i he pogut veure les dues actituds per part dels metges. Si hagués de dir quin dels dos metges prefereixo, diria que cap dels dos però en cas de necessitat, el qui deia la veritat (i que consti que he hagut de pensar una estona, gràcies al teu post).
Si vols saber preguntes i aleshores bé que t'han de contestar la veritat. Si et diuen que t'han de fer unes proves, és obvi que alguna cosa pot anar malament i si no preguntes res més, és perquè prefereixes esperar. No cal donar informació que el pacient no ha demanat. Jo he passat per alguna d'aquestes proves i també alguns familiars meus. I he viscut ambdues situacions, la de saber i la de no saber. Preocupar-se per coses que no són més que hipotesis, no serveix per a res.
…i aquí fan totes les proves i tots els tests dels món, per curar-se en salut i que després no els puguis demandar perquè alguna cosa se'ls ha passat per alt.
La familiaritat, el bon tracte i servei són factors importants per un pacient i també quan expliques coses tan íntimes com és la salut personal sóc factors que encara més s'agreugen.
L'imperdible de ℓ'Àηimα
Crec que millor no espantar, ara un cop sabut el resultat no vull que m'amaguin res
Jo també penso que cada pacient és una persona diferent i el metge hauria d'intentar adequar cada explicació de resultat de diagnòstic a la persona que té al davant.
A mi em van fer unes proves per descartar càncer i jo no ho vaig saber fins que ja me les havien fet (com el teu amic). I això, aquí, a Catalunya. Vaig agrair al metge que m'hagués estalviat quinze dies de malsons. Però no tothom és igual i hi ha qui vol estar informat des del primer moment. Jo també, però només quan sigui cert!!!
Un petonet, feliç cap de setmana!
Cal informar d'una forma clara i entenidora. El metge de Nova York es va cobrir molt bé, ja que va apuntar el pitjor i en va donar les probabilitats (baixes en aquest cas).
Això sí, els hipocondriacs ho han de passar molt malament.
No alarms, no surprises, com en la cançó de Radiohead. Clar que de vegades et toca la sorpresa desagradable. A mi no m'agradaria que m'alarmaren. Proves i, si eixen mal, que m'ho diguen. Per a que patir més.
de vegades et poses malalt sense estar-ho només de l'ensurt.
No ho sé, la veritat. Ara estic de metges per una lesió als canells, a la seguretat social sembla que no tingui res, a la mútua em cusen a proves i parlen d'obrir-me'ls i "raspar-me" els ossos. Amb franquesa, pagaria per un bon metge de capçalera, dels d'abans, amb dos dits de front!
Publica un comentari a l'entrada