Lectors

Sentir l'opinió d'un lector és sempre un cosa interessant. Almenys ho és per a mi, que no sóc d'aquests autors esquerps que es tanquen a casa i no volen saber res del món. Trobo molt útil conèixer quines reaccions ha provocat un text que he escrit, siguin bones o dolentes. Normalment això ho aconsegueixo gràcies a internet, ja sigui per email o públicament en els blogs, i trobo que és un gran avantatge que tenim els escriptors avui en dia.  En canvi, poques vegades disposo de l'oportunitat de discutir cara a cara amb un dels meus lectors, si descomptem els amics més propers, i això és una llàstima.

Curiosament, en aquesta darrera visita a Catalunya vaig fer una marató inesperada de contacte amb el públic, suficient com per recarregar les piles per una bona temporada. Vaig començar amb unes conferències a la Unversitat de Vic, on em vaig enfrontar a mig miler d'estudiants d'universitat i institut que havien llegit Immortals, sans i perfectes. Un llibre que es treballa a classe parteix del hàndicap important d'haver estat imposat, i això pot crear certes lògiques prevencions. Però en aquest cas la resposta va ser molt positiva. Vaig tenir un doll de bones preguntes en acabar la presentació i després encara va haver qui va fer cua per poder-me comentar parlar amb mi mentre aprofitava per a obtenir un autògraf. Una de les coses més gratificants de fer llibres de divulgació és veure que estimules l'interès per la ciència en els qui el dia de demà han d'omplir els laboratoris, i de reaccions com aquestes en vaig tenir un munt. En vaig sortir ben motivat per continuar la feina.

La segona experiència iniciàtica va ser topar-me pel carrer amb algú que estava llegint el meu nou llibre. El fet de viure tan allunyat del meu "públic potencial" fa que això sigui una raresa, per no dir una pràctica impossibilitat. És clar, s'ha de dir que la trobada va ser en el meu poble, on tinc suficients amics, parents i coneguts que m'aprecien prou com per ajudar-me a desbancar el Ruiz Zafón del capdamunt de la llista de bestsellers cada cop que publico alguna cosa (una vegda més: moltes gràcies a tots! No us mereixo!). Tot i així, va ser una sorpresa ben agradable portar el nano a uns gronxadors i ensopegar amb un altre pare assegut en un banc amb el llibre a les mans. Vam tenir una bona conversa sobre el tema i em va comentar amb tota sinceritat el que més i menys li agradava. Després es va afegir un altre conegut i vam poder repassar més llibres de la meva producció. En plena sessió de crítica constructiva, jo anava prenent nota mentalment.

La tercera, i potser encara més màgica, va ser descobrir que la filla d'una amiga i el fill d'un amic havien llegit el Tururut a classe. I que els havia agradat molt. Parlar amb els lectors més menuts és tota una experiència. Et fa venir ganes de dedicar-te a la literatura infantil a temps complet. Aquest públic és el més apassionat i també el més sincer que hi ha: si no els agrada una cosa t'ho diuen clarament. Que al final em demanessin que els dediqués el llibre suposo que es pot considerar una bona senyal.

Animat per aquest petit estudi de mercat, ara he començat a llegir els Tururuts al meu nano, sense dir-li que els ha fet el seu pare, és clar, no vull una resposta esbiaixada. Us podeu imaginar com m'ha fet de content quan els contes s'han convertit ràpidament en els seus favorits (almenys fins que n'apareguin uns altres, ja sabem que aquestes coses duren poc). S'ha après els noms de tots els personatges i ara és ell qui m'explica el que passa a cada plana, tot emocionat, amb el seu llenguantge mig incomprensible. I jo procuro que no vegi com m'estarrufo saturat fins les orelles d'orgull d'escriptor.