divendres, 28 de maig del 2010

Lectors

Sentir l'opinió d'un lector és sempre un cosa interessant. Almenys ho és per a mi, que no sóc d'aquests autors esquerps que es tanquen a casa i no volen saber res del món. Trobo molt útil conèixer quines reaccions ha provocat un text que he escrit, siguin bones o dolentes. Normalment això ho aconsegueixo gràcies a internet, ja sigui per email o públicament en els blogs, i trobo que és un gran avantatge que tenim els escriptors avui en dia.  En canvi, poques vegades disposo de l'oportunitat de discutir cara a cara amb un dels meus lectors, si descomptem els amics més propers, i això és una llàstima.

Curiosament, en aquesta darrera visita a Catalunya vaig fer una marató inesperada de contacte amb el públic, suficient com per recarregar les piles per una bona temporada. Vaig començar amb unes conferències a la Unversitat de Vic, on em vaig enfrontar a mig miler d'estudiants d'universitat i institut que havien llegit Immortals, sans i perfectes. Un llibre que es treballa a classe parteix del hàndicap important d'haver estat imposat, i això pot crear certes lògiques prevencions. Però en aquest cas la resposta va ser molt positiva. Vaig tenir un doll de bones preguntes en acabar la presentació i després encara va haver qui va fer cua per poder-me comentar parlar amb mi mentre aprofitava per a obtenir un autògraf. Una de les coses més gratificants de fer llibres de divulgació és veure que estimules l'interès per la ciència en els qui el dia de demà han d'omplir els laboratoris, i de reaccions com aquestes en vaig tenir un munt. En vaig sortir ben motivat per continuar la feina.

La segona experiència iniciàtica va ser topar-me pel carrer amb algú que estava llegint el meu nou llibre. El fet de viure tan allunyat del meu "públic potencial" fa que això sigui una raresa, per no dir una pràctica impossibilitat. És clar, s'ha de dir que la trobada va ser en el meu poble, on tinc suficients amics, parents i coneguts que m'aprecien prou com per ajudar-me a desbancar el Ruiz Zafón del capdamunt de la llista de bestsellers cada cop que publico alguna cosa (una vegda més: moltes gràcies a tots! No us mereixo!). Tot i així, va ser una sorpresa ben agradable portar el nano a uns gronxadors i ensopegar amb un altre pare assegut en un banc amb el llibre a les mans. Vam tenir una bona conversa sobre el tema i em va comentar amb tota sinceritat el que més i menys li agradava. Després es va afegir un altre conegut i vam poder repassar més llibres de la meva producció. En plena sessió de crítica constructiva, jo anava prenent nota mentalment.

La tercera, i potser encara més màgica, va ser descobrir que la filla d'una amiga i el fill d'un amic havien llegit el Tururut a classe. I que els havia agradat molt. Parlar amb els lectors més menuts és tota una experiència. Et fa venir ganes de dedicar-te a la literatura infantil a temps complet. Aquest públic és el més apassionat i també el més sincer que hi ha: si no els agrada una cosa t'ho diuen clarament. Que al final em demanessin que els dediqués el llibre suposo que es pot considerar una bona senyal.

Animat per aquest petit estudi de mercat, ara he començat a llegir els Tururuts al meu nano, sense dir-li que els ha fet el seu pare, és clar, no vull una resposta esbiaixada. Us podeu imaginar com m'ha fet de content quan els contes s'han convertit ràpidament en els seus favorits (almenys fins que n'apareguin uns altres, ja sabem que aquestes coses duren poc). S'ha après els noms de tots els personatges i ara és ell qui m'explica el que passa a cada plana, tot emocionat, amb el seu llenguantge mig incomprensible. I jo procuro que no vegi com m'estarrufo saturat fins les orelles d'orgull d'escriptor.

14 comentaris:

Marta Contreras ha dit...

Si ja és reconfortant escriure, que agradi el que escrius, a petits i grans, ja ha de ser la òstia :)

Clidice ha dit...

ui, aquest post el podries titular "baves baves" :D La veritat és que els escriptors solen ser poc comunicadors i tu ets ambdues coses i sempre és d'agrair. La possibilitat de compartir la teva obra amb tu forma part d'ella mateixa i això sol ser molt gratificant, si més no pel lector :)

jomateixa ha dit...

potser això farà que segueixis les històries d'en Tururut
Jo no soc escriptora, però em vaig inventar un conte on la protagonista era una fada entremaliada i cada nit els hi havia d'explicar noves coses que li passaven a la fada, ells no se'n cansen mai...

SU ha dit...

Salvador,

Amb aquestes experiències (sublims, delicioses!) que ens acabes d'explicar (gràcies per compartir-les!) et deus haver engreixat 4 tones!!!

Quina il·lusió viure-ho...

Un petó molt admirat!

SU

PS. I aquest Tururut aivat el tindrem a casa, sense cap mena de dubte!

Olga Xirinacs ha dit...

Ets un home segur de tu mateix i entusiasta de la teva obra, cosa que et portarà a triomfar, com ja es va veient.
Salutacions.

Núr ha dit...

Ostres! Quina il·lusió ha de ser veure que la gent reconeix la teva feina així, no? ains... Quina enveja!!!! :S

Hauré de fer un cop d'ull a aquests contes del Tururut, a veure si recupero una mica d'amor per la ciència, que sempre he tingut una mica creuada!

Salvador Macip ha dit...

marta, tu ho has dit! Una cosa és publicar, l'altra és que et llegeixin... i la millor és que agradis!

Gràcies, Clídice. La gratificació és bidireccional!

jomateixa, ganes no me´n falten! Temps sí... És molt bonic inventar històries pels fills, i no cal ser escriptor per fer-ho.

SU, moltes gràcies! Estic engreixadíssim, ja ho pots ben dir! I més encara amb comentaris com el teu.

Olga, moltes gràcies per les teves paraules. Venint d'una escriptora que admiro tant com tu són tota una injecció d'ànims.

Núr, amb el Tururut com a molt recuperaràs l'amor pels marcians, que també està bé. Els llibres de ciència són un prestatge més amunt. ;-)

Brian ha dit...

Enhorabona! :)

kweilan ha dit...

Ha de ser una experiència xulíssima!

Assumpta ha dit...

Sí, sí, és veritat!! Si els nens et diuen que els agrada pots estar segur que t'ho diuen de veritat i això ha de ser absolutament genial!! ;-))

I si un d'aquests nens és el teu, llavors ja no m'ho puc ni imaginar de maco que deu ser :-)) De fet, admiro que hagis estat capaç de NO dir-li que aquelles històries se les havia inventat el seu pare... Si fos jo suposo que no hagués pogut resistir dir-li ;-))

Jo també vull un amic extraterrestre!! :-)) (Es dirà Micatu, que és la paraula de verificació que m'ha sortit) ;-))

Anònim ha dit...

Hi ha escriptors que sembla que no els preocupi gaire saber l'opinió dels lectors. En el teu cas, es demostra que és al revés! I si la canalla diu que li agrada, de ben segur que serà veritat!

Marta ha dit...

La teva predisposició és fantàstica! no tots els escriptors tenen aquest interès, diuen que ells escriuren el que senten i ja està! Et felicito, crec que si jo escribís faria el mateix.

ANNA ha dit...

M´HA ENCANTAT EL TEU POST.

I jo podria donar un altre exemple de com ets de proper, agraït, vital i entusiasta.
Aquests dies jo m´he sentit com tu perquè has tingut la paciència de llegir el que t´he escrit, has contestat sempre i ràpidament, t´has interessat pel meu poema i pel premi que li van atorgar, he rebut de tu una molt bona crítica i...tot això...engreixa també unes quantes tones...
Ara que, ambdós tocats per la tramuntana, xerrant més ràpid que un fòrmula 1 i movent les mans com posseïts(si no tenim un micro o un faristol), ens aprimarem ràpidament...

ET FELICITO DE TOT COR PERQUÈ AQUESTES ANÈCDOTES SÓN TRESORS QUE HAS DE GUARDAR MOLT ENDINS I QUE MAI NO S´OBLIDEN.
GRÀCIES PER SER COM ETS I JA SAPS QUE, PERSONALMENT M´HAS AJUDAT MOLT, TANT COMPARTINT ELS TEUS MÈTODES, COM ARRENCANT-ME UN SOMRIURE. FENT QUE EM PUGUI RECICLAR AMB ELS TEUS LLIBRES DE CIÈNCIA I ELS TEUS POSTS DIVULGADORS... A PART DE L´ARC VIBRANT DE COLORS DE L´ARTISTA AMERICÀ!!!:-)))
M´ALEGRO MOLTÍSSIM QUE TINGUIS L´HEREU ENGANXAT AL TURURUT, AIXÍ S´OBLIDA DE LES MOQUETES I ELS COLORS PER UNS DIES...
UNA IMMENSA ABRAÇADA AMARADA DE MAR.

Salvador Macip ha dit...

Assumpta, el Tururut diu que li donis records al Micatu ;-)

Moltes gràcies Anna! Veurem, quan li dura la distracció. Avui es mirava els retoladors amb cara d'inspirat... :-)