Protocols d'aniversari

Hem celebrat aquests dies el primer aniversari seriós de l'hereu (dels dos anteriors ni se'n va adonar) i m'ha sorprès com de protocolaris són els britànics, comparat amb l'alegre anarquia que sempre havia regnat a les meves festes quan era petit. L'esdeveniment té més passes que una audiència amb la reina, i pobre de tu que te'n desvïis massa, que se t'atabalen. Us ho explico.

Primer, l'arribada. A l'hora en punt, sents que toquen el timbre. "Mira, els primers", penses. Quan obres la porta et trobes a tots els convidats junts, com si s'haguéssin estat amagant rera un arbust fins que el rellotge els donés el senyal. D'axiò se'n diu puntualitat britànica. Benvinguts, passeu, passeu!

Immediatament ve l'entrega de regals que, atenció no fiquem la pota!, es deixen tots en una pila per ser oberts després de la festa, quan tothom hagi marxat. Us podeu imaginar que aquesta és una norma que no li va sentar massa bé al protagonista de la festa, però no és qüestió de ser maleducats, que els guiris som nosaltres. La idea és no passar mai de £10 de pressupost, cosa que els pares agraïm enormement quan tots els companys de guarderia conviden al teu fill a les seves festes. Si el regal ha costat menys, alguns fins i tot et deixen el canvi dins el paquet, com a bonus.

Llavors toca la fase de joc lliure. Nens corrent amunt i avall, cridòria, joguines que volen, plors i rialles... això és universal. Exactament una hora després de l'inici, se'ls fa seure a una taula per menjar una mica. Avituallament. Quan han recuperat les forces, formen una rotllana i es juga al Pass the parcel, activitat ineludible: els nens es passen un paquet mentre sona la música; quan la cançó para, el qui té el paquet a les mans desfà l'embolcall i es queda amb el regal que hi ha. La gràcia és fer un paquet a l'estil de les nines russes, amb una capa de paper i regal dins de l'altra, per tal que cada participant se'n vagi a casa carregat (sinó l'has feta bona!). A mi em va tocar el paper de DJ, que vol dir que has de tenir una mà al "pause" i un ull a la rotllana per tal de parar al moment oportú i no deixar cap nen amb les mans buides (estan tan entretinguts que no s'adonen que l'atzar hi té poc a veure). Més encara: els professionals de veritat aconsegueixen que el qui es veu més impacient sigui l'afortunat d'aquella ronda, per anticipar-se i mantenir la pau. Jo me'n vaig sortir amb només un esclat de llàgrimes, que considerant que era la meva primera vegada no està malament.

Després del joc ve el pastís. Espelmes, happybirthdaytoyou i tot això, seguit d'una miqueta més de joc, fins que es compleixen dues hores exactes de l'arribada. Llavors tothom s'acomiada amablement i marxa en grup, com si s'hagués calat foc a la casa. En un segon et quedes sol, amb tot desmuntat, trossos de pastís a mig menjar, una pila de regals i l'hereu que et mira amb cara de "i on se n'ha anat tothom de cop i volta?". És el moment de deixar-li obrir els paquets i que acabi la seva festa amb la felicitat de no haver de compartir cap joguina.