I finalment, aquesta és una entrevista que em van fer fa temps però que no ha sortit fins aquesta setmana. La gràcia és que sembla feta per twitter, per com són de curtes les preguntes i respostes (però no: va ser per email). I el millor és que gràcies a ella ja tinc la meva primera carticatura a la premsa (molt encertada, per cert).
18 comentaris:
No serà allò dels mocadors de la festa major? M'ha agradat com t'han fet l'entrevista.
Salvador Superstar Macip! qui deia que no s'es profeta a la seva terra?
Quedo intrigada amb això de "blanc de tota la vida"...Salvador que ets seguidor del Madrid?
Bromes apart, entenc que et sentíssis a gust amb aquesta entrevista, qualsevol reconeixement fa il.lusió, i si vé de l'escola que t'ha vist créixer, encara més.
La caricatura em sembla boníssima!
SM, quina il·lusió! La revista de Garbí!
(jo sóc blau de tota la vida!)
la meva maleta, jo a l'escola del SM vaig ser blau durant tots els cursos...a els blancs no els podiem ni veure (sobre tot si ens guanyaven a la piscina)
per cert i no hi ha ningú verd per aqui?
Millor que aclareixi això del blanc abans no es compliqui la cosa, sinó només l'Aris, el tirantlobloc i en Leblansky captaran les bromes.
A l'escola ens dividien en tres colors (blanc, blau i verd) i competiem entre nosaltres. Ens donaven punts per guanyar esdeveniments esportius o intel·lectuals. Els blancs érem els "pupes" perquè no guanyàvem mai res (excepte la natació, on érem els reis). Jo a qui tenia mania era als verds (els dos blaus que correu per aquí podeu estar tranquils).
Felicitats per tot plegat, sembla que ja has agafat l'autopista!
El darrer enllaç m'ha generat un conflicte, que la meva religió em prohibeix entrar a segons quines pàgines ...
Em deixes molt més tranquila Salvador ;-p
Aquí els teus companys de pati, ja m'han donat algunes pistes.
tens raó, l'última entrevista queda una mica estranya, però la caricatura està molt bé.
sembla una entrevista a l'Iniesta per la parquetat. La caricatura és molt encertada.
la caricatura és genial!
La meva escola, on vaig fer el BUP i el COU i on formava part de la revista, va desaparèixer fa anys...
:(
Mira tú, anaves a Hogwarts? ^^ M'ha agradat la concisió i la claredat de la segona entrevista, i la caricatura no cal dir :)
Si ja t'ho deia jo que estaves d'enhorabona, i en aquest 2011 ja sembles imparable! Doncs a seguir la ratxa, tu, que no decaigui!
Agraït del comentari, però el que hi deis és cert: llegiu El joc de Déu o anireu a l'infern!!!
Vaja, podríem posar-ho a la faixa de la 2a edició...
M'ha agradat moltíssim l'entrevista pel diari de l'escola... Quina escola, per cert, genial! concursos literaris i tot! :-) Jo no recordo que es fessin "als meus temps" (sóc 9 anys gairebé exactes més gran que tu... és molt més del que pot semblar si pensem en el tema educatiu... ma germana, cinc anys més jove que jo, ja tenia el català com a assignatura, per exemple. Jo no)
Això de "blanc de tota la vida" no serà pas... no, no... que jo crec que tu ets blaugrana... no?
I la caricatura de l'altre entrevista és molt bona! ;-)
Però el que m'emociona és quan dius que esteu lluitant perquè arribi el dia que, fins i tot en aquells casos en que el càncer no es pugui curar, es trobi la manera de frenar-lo, que passi a ser com una malaltia crònica... Així, penso jo, el malalt, amb una medicació, podria arribar a fer una vida més o menys normal, oi?
Tan de bo aquest dia sigui proper... :-)
Assumpta, vaig anar a una escola molt maca (tot i que no era ben bé Hogwarts, com diu la Clidi: ens faltaven les escombres), i tenien molta cura de la part cultural de l'ensenyament.
Sobre el càncer, sí, aquesta és més la idea acutal dels qui treballem en això. Curar moltes veagdes és impossible, però cronificar salvaria vides igualment i és més factible.
Ah, i mira que diu el meu editor: si no llegeixes El joc de Déu aniràs a l'infern! Sì això ja no et convenç...
Moltes, moltes gràcies per aquesta feina...
Ai, el teu editor... ara em fa una mica de por, eh? :-P
Publica un comentari a l'entrada