Ullals: making of (I).

Com ja és costum, aprofito que surt un nou llibre per explicar-vos una mica com va anar el procés creatiu, pels quatre que us interessen aquestes coses. La història d'Ullals comença el març del 2006. En Sebastià Roig i jo havíem acabat d'escriure Mugrons de titani la primavera del 2005 (la data de la foto d'aquí al costat), l'havíem presentat a un concurs i l'havíem guanyat, i això ens havia donat ànims per continuar el nostre experiment d'escriptura en parella. Només sabíem que havíem de fer-ho d'una manera diferent, perquè durant el primer llibre ens ho havíem passat molt bé però també havíem estat a punt d'escanyar-nos més d'una vegada (per sort vivíem a continents diferents).

Després de llegir un parell de manuals, vam entendre que l'error havia estat llençar-nos a escriure una novel·la sense tenir un pla clar i ben definit. Això és important quan escrius sol, però molt més encara quan jugues a dobles. Així doncs, el primer que havíem de fer per la segona era una escaleta exhaustiva, una mena de guió que definís clarament l'acció de cada capítol, abans de posar-nos a escriure la primera paraula. Abans, però, vam estar uns mesos considerant el millor tema. Teníem un parell d'històries que ens interessaven i al final ens vam decidir per una mena de comèdia paròdica dels X files que prometia ser divertida de fer. Teníem l'escaleta a mitges, i això era ja a principis del 2006, quan en Sebastià va dir que paréssim les màquines: havia trobat un argument mil cops millor. A l'Empordà profund havien descobert una mena de reformatori il·legal disfressat d'escola per a estudiants estrangers, on maltractaven els nanos, segons un que n'havia pogut escapar. Allà hi havia una història molt potent. Vaig estar d'acord amb el judici del Sebastià: vam deixar immediatament el que teníem entre mans i ens vam llançar de cap a treballar aquest nou material.

La primera intenció va ser fer un A sang freda català, un relat novel·lat d'un episodi actual de la nostra crònica negra. Però a mi el periodisme literari és un gènere que m'apassiona poc, així que vaig proposar al Sebastià que hi afegíssim algun ingredient extra per fer-ho més interessant. Com que els dos tenim un grapat de referents comuns, no ens va costar gens arribar a un compromís: utilitzaríem la història dels nanos maltractats com a base per fer un thriller psicològic amb uns quants elements fantàstics pel mig. En altres paraules, traslladaríem l'ambient lovecraftià d'Insmouth de la costa de Nova Anglaterra a les muntanyes empordaneses, i a veure com se'n sortien els pobres nois. En cap moment la intenció era fer un altre llibre de ciència ficció, volíem una mica de varietat, sinó de mantenir la línia argumental dins del terror realista, però amb elements que almenys inicalment fossin inexplicables.

Vam estar treballant l'escaleta fins la tardor del 2006. Hi vam barrejar l'estructura clàssica dels Westerns (un fort atacat pels indis), de les pel·lícules de fugues de presó, els elements bàsics de la novel·la d'horror gòtic i algun toc dels monstres de la sèrie B, vigilant especialment el tema del ritme: una novel·la amb només un grapat de personatges que es passen la major part de l'estona tancats en el mateix lloc es pot fer pesada ràpidament si no vas amb molt de compte. El resultat ens va semblar un enfocament bastant únic d'una història interessant. Ara ja només ens feia falta escriure-la. (Continuarà...)