divendres, 18 de març de 2011

Ullals: making of (II).

La segona meitat del 2006 va ser un moment curiós per a mi. Jo sempre havia estat un escriptor lent, que treballava a batzegades. Acabar la meva primera novel·la publicable, per exemple, m'havia portat gairebé sis anys. Però alguna cosa havia canviat en el meu mètode i de cop i volta estava treballant a tota màquina i amb una qualitat que a mi em semblava molt millorada respecte els primers esforços. M'estava professionalitzant. Entre abril i setembre havia aconseguit començar i acabar El joc de Déu, per mi el millor que havia escrit fins llavors, i notava que portava embranzida. Per no repetir un altre dels errors de Mugrons de titani (un escrivia un trosset i després l'enviava a l'altre per què el continués, cosa que enlentia molt el procés i convidava a la reescriptura compulsiva) vam decidir que aquesta vegada de la primera volta se n'encarregaria un de sol, de cap a peus, i tan ràpid com fos possible. I, és clar, després de presumir tant d'aquesta nova velocitat que havia adquirit, l'honor em va tocar a mi.

Vaig començar Ullals (que llavors portava el títol provisional de Feréstecs) el setembre del 2006, i abans de finals d'any ja teníem el primer esborrany enllestit. Un altre rècord. Estava en un estat molt precari, tot s'ha de dir, perquè escrivia sense mirar enrera, només seguint fidelment l'escaleta i sense pensar-m'hi gaire, d'una manera tan automàtica com els meus admirats beats, només que sense drogues i amb unes pautes de guió molt ben delimitades. Va ser més fàcil del que sembla perquè l'escaleta era molt exhaustiva. Només calia anar omplint forats. Després ens vam passar els següents tres anys i mig polint el manuscrit a fons i millorant-lo amb cura, és clar, fins que en vam quedar totalment satisfets. Era la primavera del 2010. Havíem tardat set anys a escriure Mugrons de titani i només quatre a acabar Ullals. Una millora substancial.

El següent pas era pensar què en fèiem. Igual que amb Mugrons, no ens havíem plantejat en cap moment si estàvem invertint el temps en un producte vendible. Estàvem massa emocionats muntant un trencaclosques que ens apassionava i divertint-nos amb el procés creatiu. Per sort treballem amb uns grans professionals que s'encarreguen d'aquests menesters més terrenals i així nosaltres ens podem concentrar en escriure. Quan la nostra agent va acabar de llegir el manuscrit, ho va tenir claríssim: això és crossover, ens va dir. Reconec que no havia sentit la paraulota fins aquell moment, tot i que ha estat el tsunami que ha sacsejat el negoci editorial en la darrera dècada. Pels qui no són del ram (i els despistats com jo), el crossover és aquest gènere que va a cavall entre el llibre per adolescent i el d'adults. Els exemples més clars són el Harry Potter i la sèrie del Crepuscle, novel·les llegides per gent de totes les edats malgrat en principi semblen destinats als joves.

A nosaltres no se'ns havia acudit en cap moment que estàvem escrivint un llibre per a joves. Els protagonistes tenien aquesta edat, és cert, però la història era fosca i no estalviava detalls cruels. Si haguéssim pensat en el públic potencial potser l'haguéssim suavitzat. I això hauria estat un error. Perquè pensant-hi una mica, vam entendre que un no escriu llibres per a joves; escriu llibres que interessen als joves. És una distinció més important del que sembla. El llibre infantil té un llenguatge propi, adaptat a les necessitats dels més petits, és cert. Però en canvi, els adolescents no volen mainaderes. Volen ser tractat com adults. No cal adaptar, retallar, amagar, censurar o parafrasejar res. Només cal escriure sobre temes que els vingui de gust llegir. Al cap i a la fi, jo quan tenia dotze anys m'empassava Frankenstein, Dràcula, Poe, Tolkien, i aviat aniria cap a Lovecraft, Asimov i Agatha Christie. Eren llibres que no s'havien escrit pas pensant en els joves, tot i que clarament atreien aquesta mena de lectors. Ullals sens dubte tenia més d'un punt en comú amb aquestes novel·les clàssiques. Malgrat que podia agradar tant a un adolescent com a un jubilat, era un llibre que es podia encarar perfectament cap als primers.

Vam decidir, doncs, seguir la intució de la nostra agent. I, ja posats, per què no presentar la novel·la a un premi? El més prestigiós de la literatura juvenil en català és el Joaquim Ruyra, i encara estàvem a temps d'enviar l'original a l'edició d'aquell any. Ens va semblar una mica agosarat, no us penseu, sobretot amb un llibre tan atípic dins el gènere com el nostre. Però vam pensar que no perdíem res provant-ho. I la resta, com se sol dir, és història.

8 comentaris:

Alyebard ha dit...

Coincideixo amb tu en que no hi ha literatura per a joves, és un error. Hi ha literatura que atrau als joves.

Clidice ha dit...

Això de les etiquetes cada dia em fa més mandra. Hi ha literatura i persones en distints graus de maduresa. La destinació sol formar part del negoci editorial, no de la bondat d'un llibre per uns o per altres.

jomateixa ha dit...

si segueixes publicant aquestes fotos no et prendrem seriosament... jeje

Idaho ha dit...

Completament d'acord amb que la literatura per a joves és un error. Encara recordo com em va sorprendre Frankenstein (suposo que, com la majoria, esperava una cosa molt diferent), o "Viento del este, viento del oeste" de Pearl S. Buck.
M'estalviaré dir el que vaig opinar el malaurat dia que, seguint la moda dels companys, vaig llegir un llibre dels "5".

Joan ha dit...

Realment, trobo que la portada és molt encertada. Més que res perquè després de veure la segona fotografia que ens mostres, en fi, molta por... Sí, la portada és molt encertada.

XeXu ha dit...

La percepció que tens dels lectors joves és ben encertada, que tots ho hem estat. A algunes edats, més que més tard, potser, volem canya i que no ens estalviïn res. Si vas amb miraments, perd interès. De totes maneres, això de literatura juvenil no ho he acabat d'entendre mai. Com fas tu, d'alguna manera, jo separaria literatura per canalla i literatura per grans. Si llibres de fantasia són juvenils només per la temàtica, malament.

Seguint la vostra progressió escriptora, la propera criatura deu estar a punt de sortir ja el mes que ve, no? Serà més apte per mi?

Escolta, mira la paraula de verificació que m'ha sortit avui: pandseco. Traient la 'd' del mig, passen coses molt rares en aquesta casa!

LEBLANSKY ha dit...

Magnífiques imatges per a un magnific flashback. No sé si quedar-me amb la samarreta de Madman o amb l'impagable barret de pollastre. M'imagino l'abans i el després de la foto :)

SM ha dit...

Estic d'acord amb el què dieu tots. Això de les etiquetes és un problema, però d'alguna manera calen per poder vendre un producte, a vegades són inevitables. Però és clar, si qualsevol cosa amb algun element fantàstic avui en dia es qualifica directament de juvenil (a més despectivament) no anem bé. Hauríem de posar també al mateix sac Borges, Cormac McCarty i Ishiguro, que per algun motiu se salven de les etiquetes maleïdes.

jomateixa, aquest era l'objectiu de les fotos! No voldria pas que ningú em prengués massa seriosament... ;-)

Idaho, jo vaig tenir el mateix problema amb els cinco. Me'ls vaig saltar directament.

Joan, en Sebastià i jo sols fem més por del que et penses!

XeXu, no pateixis, que amb tanta producció alguna t'encaixarà! Però em sembla que hauràs d'esperar a l'any que ve. Mira, ara ja pots sucar el pa (sec) als ous de l'altre dia.

Leb, sabia que tu enganxaries totes les referències :-).Imagina't també la cara de la fotògrafa quan ens va veure fent el burro...