Ullals: making of (II).

La segona meitat del 2006 va ser un moment curiós per a mi. Jo sempre havia estat un escriptor lent, que treballava a batzegades. Acabar la meva primera novel·la publicable, per exemple, m'havia portat gairebé sis anys. Però alguna cosa havia canviat en el meu mètode i de cop i volta estava treballant a tota màquina i amb una qualitat que a mi em semblava molt millorada respecte els primers esforços. M'estava professionalitzant. Entre abril i setembre havia aconseguit començar i acabar El joc de Déu, per mi el millor que havia escrit fins llavors, i notava que portava embranzida. Per no repetir un altre dels errors de Mugrons de titani (un escrivia un trosset i després l'enviava a l'altre per què el continués, cosa que enlentia molt el procés i convidava a la reescriptura compulsiva) vam decidir que aquesta vegada de la primera volta se n'encarregaria un de sol, de cap a peus, i tan ràpid com fos possible. I, és clar, després de presumir tant d'aquesta nova velocitat que havia adquirit, l'honor em va tocar a mi.

Vaig començar Ullals (que llavors portava el títol provisional de Feréstecs) el setembre del 2006, i abans de finals d'any ja teníem el primer esborrany enllestit. Un altre rècord. Estava en un estat molt precari, tot s'ha de dir, perquè escrivia sense mirar enrera, només seguint fidelment l'escaleta i sense pensar-m'hi gaire, d'una manera tan automàtica com els meus admirats beats, només que sense drogues i amb unes pautes de guió molt ben delimitades. Va ser més fàcil del que sembla perquè l'escaleta era molt exhaustiva. Només calia anar omplint forats. Després ens vam passar els següents tres anys i mig polint el manuscrit a fons i millorant-lo amb cura, és clar, fins que en vam quedar totalment satisfets. Era la primavera del 2010. Havíem tardat set anys a escriure Mugrons de titani i només quatre a acabar Ullals. Una millora substancial.

El següent pas era pensar què en fèiem. Igual que amb Mugrons, no ens havíem plantejat en cap moment si estàvem invertint el temps en un producte vendible. Estàvem massa emocionats muntant un trencaclosques que ens apassionava i divertint-nos amb el procés creatiu. Per sort treballem amb uns grans professionals que s'encarreguen d'aquests menesters més terrenals i així nosaltres ens podem concentrar en escriure. Quan la nostra agent va acabar de llegir el manuscrit, ho va tenir claríssim: això és crossover, ens va dir. Reconec que no havia sentit la paraulota fins aquell moment, tot i que ha estat el tsunami que ha sacsejat el negoci editorial en la darrera dècada. Pels qui no són del ram (i els despistats com jo), el crossover és aquest gènere que va a cavall entre el llibre per adolescent i el d'adults. Els exemples més clars són el Harry Potter i la sèrie del Crepuscle, novel·les llegides per gent de totes les edats malgrat en principi semblen destinats als joves.

A nosaltres no se'ns havia acudit en cap moment que estàvem escrivint un llibre per a joves. Els protagonistes tenien aquesta edat, és cert, però la història era fosca i no estalviava detalls cruels. Si haguéssim pensat en el públic potencial potser l'haguéssim suavitzat. I això hauria estat un error. Perquè pensant-hi una mica, vam entendre que un no escriu llibres per a joves; escriu llibres que interessen als joves. És una distinció més important del que sembla. El llibre infantil té un llenguatge propi, adaptat a les necessitats dels més petits, és cert. Però en canvi, els adolescents no volen mainaderes. Volen ser tractat com adults. No cal adaptar, retallar, amagar, censurar o parafrasejar res. Només cal escriure sobre temes que els vingui de gust llegir. Al cap i a la fi, jo quan tenia dotze anys m'empassava Frankenstein, Dràcula, Poe, Tolkien, i aviat aniria cap a Lovecraft, Asimov i Agatha Christie. Eren llibres que no s'havien escrit pas pensant en els joves, tot i que clarament atreien aquesta mena de lectors. Ullals sens dubte tenia més d'un punt en comú amb aquestes novel·les clàssiques. Malgrat que podia agradar tant a un adolescent com a un jubilat, era un llibre que es podia encarar perfectament cap als primers.

Vam decidir, doncs, seguir la intució de la nostra agent. I, ja posats, per què no presentar la novel·la a un premi? El més prestigiós de la literatura juvenil en català és el Joaquim Ruyra, i encara estàvem a temps d'enviar l'original a l'edició d'aquell any. Ens va semblar una mica agosarat, no us penseu, sobretot amb un llibre tan atípic dins el gènere com el nostre. Però vam pensar que no perdíem res provant-ho. I la resta, com se sol dir, és història.