El Jordi Cabré té la virtut d'escriure les seves històries de la manera que menys t'ho esperes. I això m'agrada. Per exemple: abans de començar-la, sabem que la finalista del Sant Jordi d'aquest any va de passions prohibides i de Beethoven. Però hagués estat massa fàcil fer el típic mix de novel·la històrica i adulteri modern. Potser llavors hagués guanyat el premi gros, qui sap, però ara en canvi els qui sortim guanyant som els lectors, perquè podem gaudir d'un llibre que avança com una locomotora però fent salts que la lògica desaconsellaria. Com canviar de narrador i temps verbal cada dos per tres, o usar durant una bona estona la sempre empipadora segona persona singular, o introduir el personatge clau pel desenllaç passada la meitat de la novel·la, o presentar-nos diferents triangles amorosos (amb algun vèrtex superposable) en els quals almenys un dels participants no és humà. Impensable. Bé, jo no sé si gosaria fer-ho. Per transgredir certes normes se n'ha de saber, sinó corres el risc que et surti un nyap. I en Jordi en sap, com fa temps que hem descobert els qui el seguim.
No feu cas de les sinopsis que llegireu: Després de Laura és en realitat la història d'una peça de música (enviada pel diable?) que no acaba de trobar la manera de fer la seva entrada en el nostre món. Té la seva musa particular, eterna i reencarnable, però alguna cosa o algú (Déu?) sempre l'acaba retornant a l'oblit. Però ella és tossuda i segueix buscant Orfeus que la treguin de l'infern, impertèrrita al rastre de destrucció que deixa darrere. Tot això està ben disfressat amb una trama més "humana" que salta per segles, per llits, per gèneres musicals i per ciutats de mig món, així que el podré regalar sense cap problema als amics que solen llegir llibres dels "tradicionals", i segur que en sortiran satisfets. Però també el regalaré als qui busquen alguna cosa diferent, perquè crec que no els decebrà. I jo esperaré la propera novel·la del Cabré, intrigat per veure com s'ho fa per tornar a sorprendre'm.
No feu cas de les sinopsis que llegireu: Després de Laura és en realitat la història d'una peça de música (enviada pel diable?) que no acaba de trobar la manera de fer la seva entrada en el nostre món. Té la seva musa particular, eterna i reencarnable, però alguna cosa o algú (Déu?) sempre l'acaba retornant a l'oblit. Però ella és tossuda i segueix buscant Orfeus que la treguin de l'infern, impertèrrita al rastre de destrucció que deixa darrere. Tot això està ben disfressat amb una trama més "humana" que salta per segles, per llits, per gèneres musicals i per ciutats de mig món, així que el podré regalar sense cap problema als amics que solen llegir llibres dels "tradicionals", i segur que en sortiran satisfets. Però també el regalaré als qui busquen alguna cosa diferent, perquè crec que no els decebrà. I jo esperaré la propera novel·la del Cabré, intrigat per veure com s'ho fa per tornar a sorprendre'm.
4 comentaris:
M'ha agradat això de "l'empipadora segona persona del singular". No ho havia pensat mai així, tens raó.
Pel que fa al llibre... estic vivint un empatx de títols, recomanacions... No sé pas. Ara ja començo a pensar que entre el retard de la jubilació i la proliferació d'edicions, em valdrà més aficionar-me als curtmetratges i oblidar-me de novel·les.
Ah, la publicitat que no es paga amb diners!
És el llibre que m'han regalat avui, i la veritat és que pinta molt bé!
Lluís, jo tinc ja més llibres dels que podré llegir mai, però és qeu comprar-los és part del plaer de llegir.
Josep, això mateix: el millor del món és agradar a un lector i que aquest et faci propaganda, que a més de gratis és sincera. M'encanta recomanar llibres que m'han fet passar una bona estona (i que consti que el primer cop que vaig parlar amb el Jordi va ser el mateix dia de Sant Jordi, aquesta recomanació no era fruit de l'amiguisme).
Carles, jo crec que passaràs una bona estona, ja ho veuràs.
Publica un comentari a l'entrada