Dilluns musical: fum i records

Quan jo era jove (fa quatre anys) tenia un grup supermodern de trip hop i tocava en locals cool com el CBGB o el Sin-é. Després d'uns anys allunyat dels escenaris per motius laborals i personals, la setmana passada vaig fer el meu retorn triomfal al món de la música. La diferència és que enlloc dels gafapastes del lower east side, el meu públic aquesta vegada eren els nanos de la guarderia del meu fill. No sé com però em vaig deixar enganyar per fer un concert de cançons infantils, amb la meva guitarra acústica penjada del coll i la veu desafinada. Però bé, altres rockers han fet la migració cap al camp de l'animació de la quitxalla i ben bé que els va. No ens han de caure pas els anells per haver de redefinir l'audiència. 

De fet és que aquest episodi m'ha fet pensar que la música està pensada per viure-la en directe. Connectar-te l'iPod a les orelles està molt bé, però no dóna la mateixa satisfacció que veure quatre grenyuts rascant la guitarra, encara que els surti pitjor que el que se sent després de passar hores i hores a l'estudi. I us he de dir que cantar amb un grapat de nanos de menys de quatre anys que no poden mantenir el ritme ni el to ha estat una de les experiències més desastroses i divertides de la meva carrera musical. No m'ho esperava pas.

Relacionat amb tot això, aquests dies estava escoltant la reedició recent d'aquest remake benèfic del clàssic Smoke on the water de Deep Purple, amb una alineació d'allò més estelar (els fans de la música dels 70 gaudireu si no l'heu vist mai abans):

I sí, és una versió molt bona i tot el que vulgueu, però no té la canya d'altres Smokes que he tingut el plaer de sentir en viu tocats per gent molt menys experimentada. He pensat, per exemple, en un grup del meu poble que a vegades obre els seus concerts amb aquesta cançó (i que casualment vaig poder tornar a veure aquestes vacances de Setmana Santa). He remenat el youtube i he vist que hi ha penjat un vídeo pirata d'una actuació seva. Compareu-lo amb l'anterior, tot polit, de so perfecte, amb steadycams que agafen els protagonistes del perfil que millor els queda i on tothom surt amb pentinat de perruqueria. En el d'aquí sota la càmera balla, el so és deficient, de tant en tant els micros s'acoplen, els músics estan suats i amb els cabells esbullats i el cantant s'oblida la lletra en una estrofa... però què voleu que us digui: això és el rocanrol.

Com a curiositat, aquesta és l'única vegada que he vist lligar el Wring that neck (un instrumental de la primera època de Deep Purple) amb el Smoke on the water, i trobo que els queda prou bé. El teclat comença amb una intro (també basada en temes de Deep Purple, i amb coses de Béla Bartok que l'hàbil teclista deixa caure pel mig) i cap al minut 1:25, si teniu paciència veureu que la cosa s'anima i venen uns moments bastant canyeros d'orgue i guitarra abans no comenci el famós tema pròpiament al minut 2:30. Pareu especial esment al guitarrista. Sense ser un virtuós (ni molt menys) a mi m'agrada molt (si aguanteu fins els primers plans al solo poc abans del minut 5 potser entendreu perquè...).