Graduació

La setmana passada vaig anar a la graduació del meu fill. No vaig fer cap viatge al futur: és la primera de (esperem) moltes, perquè ara es veu que es fan festes fins i tot quan acabes la guarderia. Doncs això: amb poc més de tres anys ja li han plantificat el birret al cap i té el diploma inaugural de la seva col·lecció. Aplaudiments, discursos, fotos i alguna llagrimeta inoportuna rodolant galta avall.

El millor de la cerimònia va ser poder passar una estona amb els nanos en el seu hàbitat natural. Estan contents de tenir els pares als seus dominis per una dia i se senten orgullosos de poder-te ensenyar tot el que fan normalment. El meu em va fer seure ràpidament al seu costat, al terra, entre les seves dues "amigues" (la història del seu triangle amorós continua amb força). Com veureu, la meva presència va alterar d'una forma curiosa la dinàmica habitual del trio.

Per començar, les noies estaven molt sol·lícites. Li donaven al meu fill menjar dels seus plats i li feien moxaines. Jo vaig pensar que deuria ser part de la seva rutina, tot i que em va semblar un pèl exagerada. Poc a poc, les dues anaven pujant el nivell, com si fos una competició. Fins que una d'elles va acabar demanant-li al meu fill (molt innocentment) que li toqués al cul, moment que vaig aprofitar jo per aturar la mà del meu hereu al vol i dirigir la conversa discretament cap a un altre lloc.

És aquí quan vaig començar a sospitar que el fet d'haver introduit el "sogre" a les plàcides aigües de la peixera potser estava distorsionant les coses una mica. Efectivament, aprofitant que el nano anava al labavo, les dues mosses se'm van aferrar cadascuna a un braç i van passar a dedicar-me a mi tota la seva atenció. Llavors vaig entendre que es tractava d'una competició per demostrar qui podia ser millor "nora". Una em volia donar un tall extra de pastís. L'altra em donava conversa. La primera m'abraçava. I així, igual que abans, la pilota s'anava fent grossa. Vaig haver de fugir per cames quan les dues trapelles van començar a aixecar-se la samarreta per ensenyar-me qui tenia la panxa més maca (no exagero). Tampoc era qüestió que acabés intervenint la policia i se m'endugués a comissaria acusat de corrupció de menors.

Suposo que, com en el cas de la graduació, escenes com aquestes s'aniran repetint al llarg dels propers anys. No sé si el noi seguirà amb els seus costums poligàmics, però encara que es conformi amb una de sola, la pobra haurà d'acabar passant per la pedra i superar un moment o altra la prova de conèixer els pares per a què li donem un cert vist-i-plau. Només espero que a cap se li ocorri aixecar-se la samarreta per ensenyar-me que hi té a sota.