Pensaments funestos

Camino pels carrers de la ciutat, els cascos ben entaforats a les orelles, l’ipod a tota castanya. És com veure la tele amb el volum abaixat i un CD al reproductor: la banda sonora no quadra amb les imatges. Passo per una cantonada on fa temps van atropellar algú. Encara hi ha unes flors, ja seques, que un familiar deuria deixar, junt amb un retall del diari on s’explica l’accident, difuminat ara pels dies de pluja i vent que han passat. Instintivament miro set vegades a dreta i esquerra abans del proper encreuament. Mai no s’és prou cautelós quan es tracta dels conductors de Manhattan.

I llavors penso: imagina’t que m’aixafa un camió sense frens o un taxista eixelebrat. Quedo estès al terra fet un nyap i ràpidament se m’acosten uns quants vianants de bon cor. Que ningú no el toqui! Sóc metge! (sempre hi ha algú que és metge). Primer, li traiem els auriculars, amb compte... Què passa si estava escoltant alguna cosa com, posem per cas, els grans èxits de Spandau Ballet o el CD més dolent dels OMD? És l’equivalent acústic de portar els calçotets vells i esparracats: no saps mai quan t’hauran de traslladar a urgències i quan et despullin tothom veurà que la teva roba interior fa pena. De la mateixa manera, hi ha CDs que no pots reconèixer en públic que t’has posat a l’ipod. Un ha de mantenir la façana de connoisseur intel·lectual en tot moment, o si més no una certa dignitat, especialment si estàs mig moribund i dessagnanant-te sobre l'asfalt. Què posaran al teu epitafi, sinó? "Traspassat per caminar distret escoltant un disc dels Extreme". S'ho mereixia!, pensaria més d'un.

Ara mirem la situació des del punt de vista contrari: i si la darrera cosa que sento en la meva vida és un vers tan profund com "Heaven is Christy Canyon falling in love with me" (OMD, Heaven Is, Liberator, 1993)? Mmh. Cagada. Quina imatge mental més burra per acomiadar-te de les teves neurones. No tens ni temps d'allò que diuen que et passa tota la teva existència resumida en un flashback de milisegons, que ha de fer una certa gràcia, o allò tan elegant de la llum blanca al final del túnel cap a la qual se suposa que has de caminar. No. En el seu lloc, el pitram d'una actriu porno dels vuitanta. Molt malament.

Potser la solució als dos problemes passa per crear una playlist al teu ipod que es digui “Música per creuar carrers” i que només contingui el darrer de Radiohead, un recopilatori de Nick Drake i un pirata d’un concert dels Oneida o dels darrers indie darlings de torn trets de Brooklyn. Per si de cas. Almenys que si passa una desgràcia es pugui dir que has deixat el planeta amb estil.

[15 de desembre del 2007]

Un llibre que val 2.500€ (o no)

El Ferran, que sempre n'està barrinant alguna, m'envia un email explciant-me que ven un llibre seu per 2.500€. Mal negoci, penso. O molt bo, si pot aconseguir trobar ni que sigui un innocent. Però és que l'oferta té truc: el preu només s'ha de pagar si no el llegeixes. Si ho fas, et surt de franc.

Ho he trobat una idea prou original com per fer-li difusió. Trobareu tota la informació sobre els seus llibres d'aforismes aquí. Baixeu-vos-els però sobretot llegiu-los, sinó contraureu un deute important amb l'autor.

Miscel·lània mediàtica

Si us ve de gust llegir (i opinar) sobre el tema dels nadons a la carta i el futur de la raça humana (temes profunds per sucar el croissant de l'esmorzar de dissabte, com veieu!) passeu-vos per El Periódico a llegir el meu article d'opinió d'avui, el primer de la temporada.

L'altre dia l'Eva Piquer citava un tuit meu sobre Amazon al seu article a l'Ara. És la primera vegada que em fan un retuit en paper, no deixa de ser un concepte interessant.

I agraiexo que els companys de la sccff (societat catalana de ciència ficció i fantasia) hagin ressenyat Ullals al butlletí de tardor. Pels qui voleu estar al dia de tot el que es fa a casa nostra relacionat amb la ciència ficció, els excel·lents butlletins són molt complets i recomanables. Gràcies especials a la b.a. per les seves paraules i la seva (molt encertada) recomanació final.

Aprofito per deixar-vos també el link (minut 34:30) de la meva secció de ciència al Via Lliure del dissabte passat, on vam parlar de les notícies destacades de l'estiu (de possibles noves teràpies contra al càncer a bacteris per curar depressions).

Per acabar, no oblideu que estem regalant exemplars del miLLoringliX a través del Facebook (XeXu, això va per tu!). Només heu d'anar aquí per dir quina és la vostra paraula/frase preferida en anglès i entrareu al sorteig. Per cert, si voleu veure com barregem ficció i classes d'anglès, podeu llegir el primer capítol del llibre aquí.

La setmana que ve espero poder reprendre un ritme més decent al bloGuejat, ara que acabo a el projecte que m'ha tingut ocupat aquests darrers mesos, i canviar les reposicions per entrades fresques. Gràcies per la paciència!

La mainadera

Com si fos dins d'un acudit dolent. Així és com em vaig sentir ahir a la tarda. Estem buscant algú que ens ajudi una mica a la casa i ens pugui fer de mainadera durant els primers mesos després que neixi el nen. Ara mateix tenim una senyora hondurenya, gran persona, mitjana edat, baixeta i panxuda, i amb els típics trets indígenes centreamericans, que ens fa neteges i planxa amb tota la diligència i bon humor del món. N’estem molt contents, és clar, però el problema és que no té gaire disponibilitat perquè també fa altres feines. Així doncs, i molt a pesar nostre, hem començat el procés d’entrevistes, que és un autèntic maldecap. Com pots jutjar si deixaries el teu fill amb una persona de fora de casa només parlant amb ella uns minuts? Suposo que tots els pares primerencs han de passar per una prova de foc com aquesta, però això no li treu ferro al tràngol.

Les primeres candidates tenien totes una tipologia semblant a la que he descrit. No és d’estranyar: el mercat el solen tenir copat immigrants il·legals de Sud i Centreamèrica perquè és una feina que es pot fer d’estranquis sense haver d’ensenyar cap paper. Arribem, finalment, a l’entrevista d’ahir. Per la veu que feia al telèfon, la senyora semblava d’origen caribeny, i parlava amb una greu veu i reposada que em va fer pensar en una matrona massissa i plena de sacsons, de vora cinquanta anys potser, acostumada a criar tots els nanos del veïnat. Si més no seria un canvi a la tònica imperant, vaig pensar.

Truquen a la porta. Obro i em trobo davant d’una mossa enfilada dalt d’uns tacons que la feien tan alta com jo, cames llargues com un dia sense pa, faldilla curta per sobre els genolls, malucs al seu punt just, escot generós, amb un pitram ufanós que treia el cap sense complexes, i una cara d’àngel que no ha trencat mai un plat. Tot això agombolat en un emvoltori de tot just vint-i-dos anyets, com vam esbrinar més tard. Després de comprovar dos cops que no s’havia equivocat, vaig empassar saliva discretament i la vaig convidar a passar. Vam seure tots tres al sofà i va començar l’entrevista. I també la mala estona per a mi.

Us ho podeu imaginar. Al meu costat, la meva dona, a qui no se li havia escapat que la noia estava per sucar-hi pa, em mirava de reüll per veure quina cara posava. Davant meu, el bombonet tropical marcava una cuixa i un bust que havia d’esforçar-me a ignorar cavallerosament. I jo tenia unes ganes de riure que amb prou feines si em podia aguantar. Semblava talment que m’haguessin posat en un d’aquells programes de la càmera indiscreta. Mantenir cara de pòquer i prestar atenció a la conversa en aquestes circumstàncies va ser tot un suplici.

En acabar, acomiadem la candidata i la meva dona, eixerida ella, em pregunta “què t’ha semblat?” abans no tingui temps a reaccionar. I aquest és un d’aquells moments en el que ets conscient que te la jugues amb la resposta. Perquè, per si la cosa no era prou dramàtica ja, a sobre resultava que la granadina (era de l’illa de Grenada, almenys en la localització no havia errat) era, de llarg, la millor que havíem entrevistat fins aquell moment. Com li dic jo a la meva dona que hem de contractar la negra d’impressió enlloc de les sudamericanes rabassudes sense llençar per terra tota la meva credibilitat i guanyar-me un bon mastegot? Vaig començar els arguments de la defensa fent gala de les meves habilitats sofístiques i evitant una contesta directa. Sobretot res de lloar la noia, no fos cas que se’m interpretés malament. El joc dialèctic del gat i la rata es va allargar una estona més, jo sempre en franc desavantatge, fins que la meva dona va esclatar a riure davant la meva cara de pena. Era perfectament conscient de la meva posició incòmode i a més estava d’acord amb mi, només m’estava fent patir una mica. Al cap i a la fi, l’aspecte no ha de ser el més important en una decisió com aquesta. Així com contractaríem sense problemes una vella més lletja que un pecat, Miss Carib 2005 es mereix que la mesurem també amb el mateix patró. Pobreta.

I així estem. Segueix el procés de selecció però la mainadera escultural de moment està al capdavant de la llista. Si l’acabem contractant pot ser una situació si més no divertida. Estic segur que tindrem un munt de visites d’amics masculins durant les hores de treball de la noia, per exemple. I que la meva dona no em traurà l’ull de sobre quan estiguem tots tres a casa (ni parlar-ne de quedar-me a soles amb ella, és clar).

[27 de juny del 2007]

 

Actualització: al final no la vam contractar. En va aparèixer una de millor l'endemà (no físicament, per tota la resta vull dir) i va passar tres mesos treballant per nosaltres. La tria va ser bona, perquè era una noia fantàstica. Ens va saber greu quan vam marxar (i a ella també). Ho sento per la pobra caribenya, però no tinc cap dubte que deuria trobar algú que li oferís feina.

Les imatges que tinc al cap avui

FELIÇ DIADA!

Qüestió de llengües

Els llibres a vegades tenen històries curioses (aquí ve un altre making of!). La d'aquest va començar l'estiu passat, quan en Carles Roca-Font, que porta el blog miLLoringliX em va convidar a participar-hi amb tres nano-lliçons d'anglès. M'hi vaig apuntar de bon grat perquè la idea de compartir algunes coses de les que après per aquests móns anglosaxons de Déu en aquell format distès era una cosa que trobava original i em venia de gust. Poc sabia jo que això faria que un dels meus editors se li encengués la llumeta... Al cap d'uns dies teníem sobre la taula la proposta de convertir el miLLoringliX en un llibre.

Vam discutir-ho amb el Carles. Al principi jo dubtava si m'hi havia de ficar o no, perquè la idea original d'aquestes lliçons d'anglès comprimides era seva, per això vaig ser una mica cautelós. Però ell em va convidar molt generosament a anar a mitges i abans d'adonar-me'n, ja estava ficat de ple en un altre embolic. Era un projecte diferent als llibres que estava treballant llavors (acabàvem d'enllestir Ullals i El joc de Déu anava cap a impremta) i el cert és que em venia de gust una cosa breu i distreta abans de ficar-me en el següent projecte gros (el llibre de divulgació que estic acabant ara).

Des del principi vam estar d'acord que no tiraríem per la via fàcil. No m'agraden els llibres que simplement són versions escrites d'un blog. Són dos formats diferents que no es poden traduir d'una manera tan directa: coses que funcionen en un, són un desastre en l'altre, i al revés. Seguint una idea del Carles, vam optar per fer una versió paral·lela del miLLoringliX: crearíem un personatge de ficció i a través de les seves peripècies aprofitàriem per explicar alguna cosa útil. Així és com va néixer en Genís, el nostre protagonista.

Al llarg dels següents mesos, en Carles i jo vam fer que el Genís, un immigrant català a Anglaterra, passés una sèrie d'aventures relacionades amb l'idioma i amb adaptar-se a una nova cultura. Ens ho vam passar molt bé imaginant, complotant, escrivint, reescrivint i comentant la jugada durant llargues converses nocturnes via skype. Naturalment, jo vaig aprofitar per col·locar alguna de les anècdotes i observacions recollides durant aquests darrers tres anys i mig que fa que visc a les Midlands, com faig a vegades en aquest blog. En Carles també en tenia unes quantes, pels lligams familiars que l'uneixen a aquestes illes. Tot plegat em sembla que ha fet que el llibre sigui distès i molt més fàcil de llegir que no un manual d'idiomes, però sense oblidar que l'objectiu principal és ensenyar petites lliçons d'anglès sobre temes pràctics que normalment no s'aprenen a l'escola o a classes particulars.

I aquí el teniu, el meu segon llibre del 2011 (per mantenir el ritme habitual). A partir d'avui a les llibreries. Compreu-lo si voleu divertiu-vos i de pas aprendre alguna cosa d'anglès. Són dues bones excuses.

Dedicatòries

L’altre dia em trobo un llibre que no em sonava corrent per casa. L’obro i a la primera plana i trobo aquesta dedicatòria:

"Aquesta podria ser la teva història.

L'origen es gairebé igual, com s'acabi només depèn de tu.

Molta sort.

Testimo.

Merxe, Novembre 2000"

Em vaig quedar un pèl intrigat. Com que al pis només hi vivim dues persones (de moment) les meves investigacions només podien anar cap a un costat. La meva dóna va confirmar que el llibre era seu. Evidentment. Si el nom de la firma hagués estat masculí potser hauria pogut muntar una escena de gelosia que li hagués afegit un toc de culebrón al misteri però no em va ni donar temps a plantejar-m’ho. Em va dir que li havia regalat una amiga quan es va mudar de New York cap a Madrid. Malament. Seriós entrebanc per resoldre l’enigma de la Merxe i el seu amant displicent que m’havia començat a picar la curiositat . Estirant una mica més del fil vaig saber que, de fet, l’amiga en qüestió tampoc no era la propietària original del llibre: l’havia demanat a una altra amiga seva (que nosaltres ni coneixíem) i s’havia oblidat de tornar-l'hi en el seu moment, abans que perdessin el contacte. Ara ves a saber si aquesta primera noia era la destinatària original de la dedicatòria o només un altre de la tropa de lectors de pas que se l’han trobada per sorprea. Aquesta era la fi dels antecedents coneguts.

I aquí em teniu, amb un llibre a les mans que un bon dia, set anys abans, una tal Merxe va dedicar amb tot l’amor a un/a amic/ga seu/va. Em sap una mica de greu que els sentiments de la Merxe, tan personals i intransferibles, hagin anat a parar a una tercera (com a mínim) generació de propietaris. Deu ser que sóc un sentimental quan es refereix als llibres. Tinc unes manies molt clares sobre la relació que s’estableix entre un lector i el vehicle que li transmet la història que un escriptor ha pensat per a ell. Un passa moltes hores de contacte físic amb un llibre, estirat amb ell sobre la panxa, o asseguts junts en un sofà, i hi comparteix emocions molt diverses que poden anar d’un costat a l’altre de l’espectre. Ni que sigui només durant uns dies o unes setmanes, el llibre i tu sou pràcticament com amants.

No m’importa gens comprar (o rebre) llibres de segona mà. De fet, a vegades l’olor de pols acumulada en una prestatgeria estranya li dóna un toc orgànic a un llibre, com si demostrés que és més que un tros de paper que acaba de sortir de la impremta, que també ha tingut la seva vida i les seves històries i aventures abans de trobar-te, com qualsevol humà. Això sí: quan un llibre entre a casa meva, no en surt. No el regalo. No el llenço. I només en molt però molt comptades ocasions el deixo en préstec. És com si m’hi casés (amb el gran avantatge que la poligàmia no és il·legal en aquest cas). De la mateixa manera, no m’agrada llegir llibres d’un altre. Seria com demanar-li prestada la dona a algú per passar-hi una bona estona. Les planes que tinc entre les mans vull que siguin meves. Les biblioteques, per tant, són un lloc que defujo, l’equivalent literari del prostíbul: només tolerable en casos d’extrema necessitat.

Tinc un sentit possessiu que potser és exagerat, ho admeto. Però no em direu que si algú es pren la molèstia de dedicar-te un llibre d’una forma tan sentida no s’ha de tenir el cor de pedra per a despreocupar-te d’ell com si fos una deixalla. Això és més greu. Encara que el llibre sigui dolent. Encara que hagis partit peres amb l’autor de l’autògraf. Oi que no et posaràs a cremar totes les fotos (o esborrar-les del disc dur, que seria més apropiat pels temps que corren) on hi surt l’interfecte? Molt emprenyat hauries d’estar! Un llibre dedicat és un record d’uns temps que potser van ser millors i mereix un lloc permanent a la teva llibreria. L’única excusa decent que hi veig és que el destinatari va morir i els hereus van vendre’s la seva biblioteca. O que es va arruïnar completament i necessitava diners per pagar-se un dinar i no morir de fam. O sigui, més val que li hagi passa una desgràcia molt grossa, sinó no es salva de ser considerat un desgraciat.

M’agradaria topar-me amb la tal Merxe un moment o altre de les nostres vides per donar-li una mica de suport moral pel fet de tenir amics tan brètols (o, en el millor dels supòsits, difunts). Després li asseguraria que ara les seves paraules estaven en bones mans i com dipositaris nomenats per l’atzar en tindríem bona cura per tota l’eternitat. Per desgràcia, les possibilitats que això passi són més que minses.

[15 de juny del 2007]

Comencen les votacions

Ha arribat l'hora de votar als c@ts. És fàcil i ràpid i, més que per enaltir una sèrie de blocs, serveix per demostrar que es poden organitzar premis sense trampes ni pressions polítiques ni més premis que la il·lusió de veure que en aquest racó de la catosfera tots som amics. Apa, feu clic aquí i ompliu el formulari.

Records des de Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch!

Acabo el tour de Wales, les meves minivacances d'estiu recordant la meva visita a aquest poble de nom emblemàtic i aspecte horrorós, des d'on vaig fer una connexió amb l'Hora L de la cadena SER (en el pàrking d'una benzinera que surt a la foto de sota) per parlar de la longevitat i de perquè penso que en Punset es morirà (podeu sentir-ho aquí).