dimecres, 7 de setembre de 2011

Dedicatòries

L’altre dia em trobo un llibre que no em sonava corrent per casa. L’obro i a la primera plana i trobo aquesta dedicatòria:

"Aquesta podria ser la teva història.
L'origen es gairebé igual, com s'acabi només depèn de tu.
Molta sort.
Testimo.
Merxe, Novembre 2000"

Em vaig quedar un pèl intrigat. Com que al pis només hi vivim dues persones (de moment) les meves investigacions només podien anar cap a un costat. La meva dóna va confirmar que el llibre era seu. Evidentment. Si el nom de la firma hagués estat masculí potser hauria pogut muntar una escena de gelosia que li hagués afegit un toc de culebrón al misteri però no em va ni donar temps a plantejar-m’ho. Em va dir que li havia regalat una amiga quan es va mudar de New York cap a Madrid. Malament. Seriós entrebanc per resoldre l’enigma de la Merxe i el seu amant displicent que m’havia començat a picar la curiositat . Estirant una mica més del fil vaig saber que, de fet, l’amiga en qüestió tampoc no era la propietària original del llibre: l’havia demanat a una altra amiga seva (que nosaltres ni coneixíem) i s’havia oblidat de tornar-l'hi en el seu moment, abans que perdessin el contacte. Ara ves a saber si aquesta primera noia era la destinatària original de la dedicatòria o només un altre de la tropa de lectors de pas que se l’han trobada per sorprea. Aquesta era la fi dels antecedents coneguts.
I aquí em teniu, amb un llibre a les mans que un bon dia, set anys abans, una tal Merxe va dedicar amb tot l’amor a un/a amic/ga seu/va. Em sap una mica de greu que els sentiments de la Merxe, tan personals i intransferibles, hagin anat a parar a una tercera (com a mínim) generació de propietaris. Deu ser que sóc un sentimental quan es refereix als llibres. Tinc unes manies molt clares sobre la relació que s’estableix entre un lector i el vehicle que li transmet la història que un escriptor ha pensat per a ell. Un passa moltes hores de contacte físic amb un llibre, estirat amb ell sobre la panxa, o asseguts junts en un sofà, i hi comparteix emocions molt diverses que poden anar d’un costat a l’altre de l’espectre. Ni que sigui només durant uns dies o unes setmanes, el llibre i tu sou pràcticament com amants.

No m’importa gens comprar (o rebre) llibres de segona mà. De fet, a vegades l’olor de pols acumulada en una prestatgeria estranya li dóna un toc orgànic a un llibre, com si demostrés que és més que un tros de paper que acaba de sortir de la impremta, que també ha tingut la seva vida i les seves històries i aventures abans de trobar-te, com qualsevol humà. Això sí: quan un llibre entre a casa meva, no en surt. No el regalo. No el llenço. I només en molt però molt comptades ocasions el deixo en préstec. És com si m’hi casés (amb el gran avantatge que la poligàmia no és il·legal en aquest cas). De la mateixa manera, no m’agrada llegir llibres d’un altre. Seria com demanar-li prestada la dona a algú per passar-hi una bona estona. Les planes que tinc entre les mans vull que siguin meves. Les biblioteques, per tant, són un lloc que defujo, l’equivalent literari del prostíbul: només tolerable en casos d’extrema necessitat.

Tinc un sentit possessiu que potser és exagerat, ho admeto. Però no em direu que si algú es pren la molèstia de dedicar-te un llibre d’una forma tan sentida no s’ha de tenir el cor de pedra per a despreocupar-te d’ell com si fos una deixalla. Això és més greu. Encara que el llibre sigui dolent. Encara que hagis partit peres amb l’autor de l’autògraf. Oi que no et posaràs a cremar totes les fotos (o esborrar-les del disc dur, que seria més apropiat pels temps que corren) on hi surt l’interfecte? Molt emprenyat hauries d’estar! Un llibre dedicat és un record d’uns temps que potser van ser millors i mereix un lloc permanent a la teva llibreria. L’única excusa decent que hi veig és que el destinatari va morir i els hereus van vendre’s la seva biblioteca. O que es va arruïnar completament i necessitava diners per pagar-se un dinar i no morir de fam. O sigui, més val que li hagi passa una desgràcia molt grossa, sinó no es salva de ser considerat un desgraciat.

M’agradaria topar-me amb la tal Merxe un moment o altre de les nostres vides per donar-li una mica de suport moral pel fet de tenir amics tan brètols (o, en el millor dels supòsits, difunts). Després li asseguraria que ara les seves paraules estaven en bones mans i com dipositaris nomenats per l’atzar en tindríem bona cura per tota l’eternitat. Per desgràcia, les possibilitats que això passi són més que minses.

[15 de juny del 2007]

11 comentaris:

XeXu ha dit...

No pateixis que tots els llibres que m'has regalat es quedaran amb mi tota la vida. I encara que no estiguessin dedicats, s'hi quedarien igualment.

Conyes a part, m'ha agradat molt i molt (però molt, eh!) aquest post. M'he sentit taaaaaan identificat. El mateix sentiment que tens tu envers els llibre també el tinc jo. No és el primer cop que cito a ma mare, però és que a mi aquest sentiment de possessió dels llibres em ve d'ella. Sempre l'he imaginat com en Gollum amb l'anell a les mans, miiiiii tessssssssooooooroooooo... sí, així és ma mare. I m'ho ha encomanat. Ella no deixa llibres a qualsevol, a mi sí, però si m'endarrereixo me'ls reclama (quina tia). Jo ho he heretat, en deixo a més gent, però només si són de la meva confiança, i sovint sota amenaça. Els solc deixar a gent que llegeix moltíssim, així m'asseguro que el seu amor pels llibres és el mateix que el meu, i que no voldrien que un llibre seu patís cap mal. Me'ls solen tornar immaculats, i jo miro de fer el mateix si me'n deixen. Ja saps, la joventut és molt promíscua.

I parlant d'això, un símil magnífic aquest de deixar la dona, i dels prostíbuls-biblioteca. Naturalment, jo deixo les biblioteques ben lluny, des que vaig deixar d'estudiar. A casa meva sempre hi haurà espai per guardar tots els llibres que hauré acumulat, que de moment no són tants, però la cosa va creixent. Comprar llibres és un mal vici, la veritat...

Repeteixo, un post magnífic, d'aquests que apuntaré a la llista de posts mítics. Algun dia l'ensenyaré, aquesta llista.

Al juny del 2007 jo ja era per aquí, per què no t'havia descobert encara?? Que lamentable.

LEBLANSKY ha dit...

És un tema que trobo molt atractiu, això de les dedicatòries. M'imagino a l'escriptor que, com a xurros, va signant i posant la mateixa frase canviant només el nom de la persona a la que va dedicada el llibre; i a l'escriptor que s'esforça per que cada dedicatòria sigui personal i intransferible. En conec a un que fins i tot fa dibuixos :)

Galderich ha dit...

Aquest apunt és del 2007... ha aparegut la Merxe? Vas poder retornar el llibre? Això si que és un culebrot.

I per cert, aquesta síndrome d'acumular llibres és greu? I si estan amb dedicatòria, encara més?

Assumpta ha dit...

Boníssim!! :-) Per cert, que la frase final m'ha fet pensar en el tema d'en Punset de l'altre dia...

Jo sí faig servir biblioteques de tant en tant, ho confesso. La meva economia no està per massa "extres" :-(

M'estimo molt més comprar-me els llibres i saber que són meus, i tant!, però, sincerament, no puc comprar tot el que voldria.

Ara bé, en compro... i tant!! I en demano de regal, per aniversaris, Reis, sants... :-))

Miro de comprar aquells que estic pràcticament segura que m'agradaran (perquè ja n'he llegit algun altre del mateix autor, o perquè me l'ha recomanat algú que coneix molt els meus gustos, o per alguna ressenya...)

D'altre banda tinc un parell d'amigues i la meva germana que me'n deixen (i jo sempre els torno, i els tracto molt, molt bé) i així vaig fent :-)

De fet, si he de ser sincera, si no vaig més encara a la biblioteca és perquè hi ha gent molt marrana i em fa un fàstic terrible demanar un llibre i trobar-lo brut. Alguns sembla ben bé que s'han entretingut en anar vessant cafè a diferents pàgines o que passaven les planes amb els dits plens de xocolata (i dic xocolata per ser optimista)

Saps? M'agradaria MOLT que la Merxe hagués llegit el teu post! ;-)


XEXU: De veritat tens una llista de posts "mítics"?? I tu deies de la meva Llista d'homes del temps!! hahaha... això teu és... és... molt greu!! :-DD

Clidice ha dit...

Jo també en conec un que hi fa dibuixets :) Per cert que podria passar per la mare d'en Xexu. Els llibres són MEUS! VALE! Homeeee, en això de prestar-los he tingut un parell de disgustos, sempre acabes perdent llibres que adores, perquè els fas tanta propaganda que te'ls acaben demanant. Ara, si algú gosa fer-ho ^^ i és algú a qui aprecio, corro a la primera llibreria i li'n compro un. Em queda com un descans de pensar que el MEU està tan tranquilet reposant a casa :)

SM ha dit...

Veig que no sóc l'únic posessiu qeu hi ha per aquí... Em feu sentir millor!

XeXu, mira que si un dia em trobo un dedicat a tu al mercat de Sant Antoni et vinc a fer una cara nova, eh? ;) Gràcies per posar el blog a la llista dels "bons". Potser et suna mcia partidista perquè pateixes del mateix vici!

Leb, aquest que fa dibuixos a més intenta no repetir-se gaire! És que hi ha autors que són de bona pasta...

Galderich, no, no sé res de la Merxe. A veure si amb aquesta segona oportunitat hi ha més sort i treu el cap! Si la síndrome fos greu a mi ja m'haurien d'haver internat...

Assumpta, gràcies. La motivació econòmica és l'única vàlida per anar a al bilbioteca, quedes excusada. Però en el fons veig que estàs tan malalta com la resta de nosaltres...

Clidice, aquesta és la millor solució! El llibre està segur i l'autor en ven un altre. No es pot demanar més.

Gemma Sara ha dit...

Molt bo. Tan bo que m'has creat mala consciència, perquè he recordat que vaig deixar un llibre a una companya de feina dedicat per una altra companya de feina i no vull que passi com amb la Merxe, demà li reclamo! Ai, els llibres, de vegades són com éssers vius!

jomateixa ha dit...

Un post molt sentit...
Al poble va passar el que tu dius. Un matrimoni d'avis van morir amb pocs mesos de diferència i a la diada de St. Jordi següent els fills es van vendre els llibres a les parades que fem...
Això fa molta tristor als que estimem els llibres, no voldria pas que fessin això amb els meus. Per sort, crec que de moment, les meves filles els estan aprenent a estimar tant com jo mateixa.

XeXu ha dit...

Doncs he anat a apuntar el post i he vist que és ni més ni menys el tercer teu que apunto, així que només pel partidisme no serà, alguna cosa deuen tenir els posts que fas. Ah, que no n'apunto massa sovint, només quan un em crida veritablement l'atenció, per tant, tres són molts!

Gemma Sara ha dit...

Ja li he demanat i me'l torna dilluns, no era tan difícil, gràcies!

SM ha dit...

GemmaSara, perill superat! Ara no tornis a deixar-lo! :)

jomateixa, que trist! L'amor pels llibres s'ha d'inclucar a les noves generacions.

XeXu, ja en tinc tres a la llista? Gràcies, de debò. És tot un honor!