Dedicatòries

L’altre dia em trobo un llibre que no em sonava corrent per casa. L’obro i a la primera plana i trobo aquesta dedicatòria:

"Aquesta podria ser la teva història.

L'origen es gairebé igual, com s'acabi només depèn de tu.

Molta sort.

Testimo.

Merxe, Novembre 2000"

Em vaig quedar un pèl intrigat. Com que al pis només hi vivim dues persones (de moment) les meves investigacions només podien anar cap a un costat. La meva dóna va confirmar que el llibre era seu. Evidentment. Si el nom de la firma hagués estat masculí potser hauria pogut muntar una escena de gelosia que li hagués afegit un toc de culebrón al misteri però no em va ni donar temps a plantejar-m’ho. Em va dir que li havia regalat una amiga quan es va mudar de New York cap a Madrid. Malament. Seriós entrebanc per resoldre l’enigma de la Merxe i el seu amant displicent que m’havia començat a picar la curiositat . Estirant una mica més del fil vaig saber que, de fet, l’amiga en qüestió tampoc no era la propietària original del llibre: l’havia demanat a una altra amiga seva (que nosaltres ni coneixíem) i s’havia oblidat de tornar-l'hi en el seu moment, abans que perdessin el contacte. Ara ves a saber si aquesta primera noia era la destinatària original de la dedicatòria o només un altre de la tropa de lectors de pas que se l’han trobada per sorprea. Aquesta era la fi dels antecedents coneguts.

I aquí em teniu, amb un llibre a les mans que un bon dia, set anys abans, una tal Merxe va dedicar amb tot l’amor a un/a amic/ga seu/va. Em sap una mica de greu que els sentiments de la Merxe, tan personals i intransferibles, hagin anat a parar a una tercera (com a mínim) generació de propietaris. Deu ser que sóc un sentimental quan es refereix als llibres. Tinc unes manies molt clares sobre la relació que s’estableix entre un lector i el vehicle que li transmet la història que un escriptor ha pensat per a ell. Un passa moltes hores de contacte físic amb un llibre, estirat amb ell sobre la panxa, o asseguts junts en un sofà, i hi comparteix emocions molt diverses que poden anar d’un costat a l’altre de l’espectre. Ni que sigui només durant uns dies o unes setmanes, el llibre i tu sou pràcticament com amants.

No m’importa gens comprar (o rebre) llibres de segona mà. De fet, a vegades l’olor de pols acumulada en una prestatgeria estranya li dóna un toc orgànic a un llibre, com si demostrés que és més que un tros de paper que acaba de sortir de la impremta, que també ha tingut la seva vida i les seves històries i aventures abans de trobar-te, com qualsevol humà. Això sí: quan un llibre entre a casa meva, no en surt. No el regalo. No el llenço. I només en molt però molt comptades ocasions el deixo en préstec. És com si m’hi casés (amb el gran avantatge que la poligàmia no és il·legal en aquest cas). De la mateixa manera, no m’agrada llegir llibres d’un altre. Seria com demanar-li prestada la dona a algú per passar-hi una bona estona. Les planes que tinc entre les mans vull que siguin meves. Les biblioteques, per tant, són un lloc que defujo, l’equivalent literari del prostíbul: només tolerable en casos d’extrema necessitat.

Tinc un sentit possessiu que potser és exagerat, ho admeto. Però no em direu que si algú es pren la molèstia de dedicar-te un llibre d’una forma tan sentida no s’ha de tenir el cor de pedra per a despreocupar-te d’ell com si fos una deixalla. Això és més greu. Encara que el llibre sigui dolent. Encara que hagis partit peres amb l’autor de l’autògraf. Oi que no et posaràs a cremar totes les fotos (o esborrar-les del disc dur, que seria més apropiat pels temps que corren) on hi surt l’interfecte? Molt emprenyat hauries d’estar! Un llibre dedicat és un record d’uns temps que potser van ser millors i mereix un lloc permanent a la teva llibreria. L’única excusa decent que hi veig és que el destinatari va morir i els hereus van vendre’s la seva biblioteca. O que es va arruïnar completament i necessitava diners per pagar-se un dinar i no morir de fam. O sigui, més val que li hagi passa una desgràcia molt grossa, sinó no es salva de ser considerat un desgraciat.

M’agradaria topar-me amb la tal Merxe un moment o altre de les nostres vides per donar-li una mica de suport moral pel fet de tenir amics tan brètols (o, en el millor dels supòsits, difunts). Després li asseguraria que ara les seves paraules estaven en bones mans i com dipositaris nomenats per l’atzar en tindríem bona cura per tota l’eternitat. Per desgràcia, les possibilitats que això passi són més que minses.

[15 de juny del 2007]