Dilluns: l'hereu va a l'escola amb dos manyoples i torna a casa amb només una.Dimarts: veient que no troben la peça perduda enlloc, a la tarda anem a comprar-li un altre parell ("però només me'n fa falta una!", diu ell). A la botiga no en tenen i li acabem comprant uns guants.
Dimecres: l'hereu va l'escola amb dos guants i torna a casa amb només un.
Dijous: per no malmetre més l'economia familiar, l'hereu va a l'escola amb un guant i una manyopla, i a qui no li agradi que no miri (ell ho troba divertit). Atenció al cop d'efecte: torna a casa amb dues manyoples (han trobat la que va perdre dilluns però han perdut l'altre guant).
[ACTUALITZACIÓ: sembla que m'ho inventi però no, és totalment cert. Ahir el nano va tornar a casa amb els dos guants i les dues manyoples. La combinació que faltava. Ni fet expressament...]
22 comentaris:
Caram, si que fa fred a les britàniques!
Sempre podeu optar per una solució de pastor: una pedra calenta a cada butxaca de l'abric; si més no, les pedres encara són de franc.
uiiii! aquesta història ja l'he viscuda, has entrat al costat obscur de les desaparicions misterioses...
Quan a meitat del curs tenies una entrevista amb la professora, aquesta treia una caixa plena de manoples i guants perduts i et deia (de debó) agafa el que vulguis...
genial!
encara ric,
sort que , sovint a l'escola hi un pot, almenys quan els meus eren uns marrecs, que podies burxar en ell, i trobar-hi tota mena d'andròmines i algun guant perdut!
a i les matemàtiques no enganyen, dos i dos són tres... o cinc!
salut
Volem un post de divendres tarda per saber quina combinatòria manyoples/guants ha sortit!
Jo diria que aquelles "amigues especials" que te el teu fill potser hi tenen alguna cosa a veure... ejem
Compte que no arribi amb una sabata i una bota....quines coses que els passen als menuts!
Mmm... Ves que el nano no tingui virtuts per fer jocs de mans. Tot és possible.
M'has fet recordar que quan jo anava a l'escola, i d'això ja fa un munt d'anys, sempre dèiem entre nosaltres que les rajoles s'obrien i engolien tot el que es perdia. Sempre que ens queia una goma al terra, no la trobàvem mai!
El teu fill està aprenent una de les lliçons importants de la vida: viure és col·leccionar pèrdues.
Qué bo! Serà que les múltiples nòvies que té s'ho queden com a record :)
Boníssim! Cada dia és tot un nou dia, un repte i un misteri! Veig que s'assembla bastant a mi... he perdut el compte del número de paraigües perduts i mitjons desaparellats!
M'ha fet riure molt aquest post! Arribo tard i ara ja ens hauries d'explicar la resolució de la setmana, però havia pensat en muntar unes apostes a veure qui encerta el resultat del dia. Encara faríem calerons...
La solució la tens a la foto: manyoples i/o guants lligats l'un a l'altre. Són incòmodes però et preparen per a la vida. I t'assegures que si es perden algú altre els pot aprofitar en condicions.
[ACTUALITZACIÓ: sembla que m'ho inventi però no, és totalment cert. Ahir el nano va tornar a casa amb els dos guants i les dues manyoples. La combinació que faltava. Ni fet expressament...]
Bravo! La quadratura del cercle!
Hahahaha! Mare meva, el que fan les criatures avui en dia... està clar que el noi és presumit i no sabia com fer-s'ho per tenir un joc de cada! ;)
Bé, he de dir que a la meva època, feien una cosa força cutre (però pràctica) que consistia en cosir les manyoples a la màniga de l'anorac o de l'abric, amb unes cintes de roba... Però això només es pot fer fins una certa edat, a partir dles 5 anys seria vergonyós per qualsevol nen! =)
He hagut d'anar moltes vegades a l'habitació on guarden els "objectes perduts" a l'escola dels meus fills. Vaig parir dos autèntics especialistes en això de perdre peces de vestir. El que més em va al·lucinar és que hi havia fins i tot anoracs que ningú no havia reclamat! :O Suficient per fer un petit mercat.
jajajaja!!!
són genials!!!
Quin trencaclosques, compres, perds, busques, trobes, tornes a perdre..... segueixes buscant..., vas, vens, puges i baixes..una mica com un joc fd'atzar...o com la vida.
Hahahahahaha boníssim!!
Esperat a rentar-los...les màquines de rentar, enemigues de tot el què és parell, acabarà engolint tard o d'hora algún dels exemplars que has anomenat.
No volia ser "cafre" però així és la vida.
Algú ho havia d'explicar! ;-P
Petons al angelet.
Això ja sembla la història dels mitjons i la rentadora. Hi ha altres mons i altres realitats!
Publica un comentari a l'entrada