El títol s'ha de llegir com si fos el d'una pel·lícula d'aquelles de terror. Com qui diu "L'orfanat" o "Els altres". El.... jar....dí! Així, ominosament. Perquè a mi el jardí de casa em fa por. De veritat.
Jo és que sóc de ciutat. Bé, no, sóc de poble, però he viscut a ciutats més o menys grans tota la vida i mira, un s'hi acaba acostumant. Formigó, asfalt. Cotxes, pol·lució, gentades i algun arbre aquí i allà. Si vols contacte amb la natura, mires un documental a la tele. Anar a Central Park ja era com passar un dia al camp. I va i ara acabo a una casa amb el seu propi jardí. Jardinet, no exagerem. Quatre plantes i una circumferència de gespa, maca i ben tallada. Almenys quan vam arribar.
Perquè, escolti, aquesta gespa creix! Això no ens ho havien dit! El jardí és cosa teva, em diu la dona, i he d'admetre que sí, que un se sent com més mascle quan sap que tota la vida vegetal de la casa depèn d'ell. Feina d'homes. I per on començo? La secció de jardineria de l'hipermercat és com la dimensió desconeguda. He d'agafar un sac d'abonament? De quin tipus? I allò per matar herbes indesitjades? Per a què serveixen aquests trastos amb aspecte d'eines de tortura la Santa Inquisició? Me'ls compro tots? Per què les planes webs que parlen de jardineria semblen escrites en un llenguatge més incomprensible que el xinès?
Aprofitant la meva indecisió, el jardí segueix mutant. És la primavera. La gespa, tan bufona ella, està ara fora de control. M'arriba a mitja cama. No és que ho hagi comporvat, és clar: no goso acostar-m'hi. La contemplo a distància, amb respecte. Hi han aparegut plantes que semblen carnívores. I una mena d'arbre espontani que qualsevol dia comença a donar fruites tòxiques. Un amic ho veu l'altre dia i em diu "hauries de fer alguna cosa ben aviat perquè els jardins abandonats atrauen més vida salvatge". Vida salvatge! El que em faltava per donar-me ànims. Ara ja ni surto a mirar-me la selva que tenim al pati, no fos cas que una d'aquestes "vides salvatges" tingues gana i se'm cruspís. La situació cada cop sembla més irresoluble. Estic considerant seriosament cridar algun expert. Que ho arrenqui tot i m'hi posi asfalt, d'aquell ben gris i dur, que ni creix ni et vol envair la casa.
[Publicat originalment el 12 de juny de 2008]
13 comentaris:
El Jardi creix....uhhhh...quin iuiu!
Si d'això en fa quatre anys, a hores d'ara ja no cal patir per l'Amazones, que sempre ens quedarà el teu jardí.
Ostres, mira que voler asfaltar-lo... un calbot és el que et cal.
ara sabem d'on va sortir la inspiració per escriure Ullals. El perill és allà fora....
Han passat alguns anys des d'aleshores... ara ja deus ser tot un expert, I supose. I recorda que sempre hi ha el veí generós que s'ofereix per tirar-te una mà i acaba fent ell tota la feina.
Per un mòdic preu te l'arreglo jo.
Va, que no n'hi ha per tant!
Bé, a casa, també és cosa d'ell el jardí, i a l'estiu toca segar la gespa cada setmana...
veig que en l'apunt original ja parlàveu de trífids. esteu tots bé a casa? els heu domesticat? ^^
I d'aquí va sortir la idea per Ullals, ara ho veig clar.
Quina gràcia de post, però a hores d'ara ens hauries d'explicar com vas sortir d'aquesta. Segur que ara gaudeixes del teu jardinet, però m'agrada veure que ets tan urbanita com jo!
Hahahahaha què bo!! :-)))
Bé, no ens deixis així, home!! I com va acabar la història? Vas avisar un expert? Et va ajudar Miss Marple en persona, ajudant-te a matar les males herbes mentre, amb un ull observava certs personatges sospitosos? No vas fer res? Va aparèixer vida salvatge? Vas cridar un paleta i t'ho va asfaltar?? Què?? Digues!!!
Fin i tot hi deuen haver animalons sota la gespa...
I què n'opina l'hereu? També li fa por? El perds entre les herbes de vegades i sopeu tard perquè tardeu vint minuts a trobar-lo?
SALVADOOOOR!! De veritat que ens penses deixar amb la intriga??? Homeeee!!
(Ja està!! S'ha perdut al Jardí!!!)
Soc molt urbanita tambe pero poc a poc aprenc quins perills i quines joies hi existeixin es adir en plena naturalesa.
Pero home t'entenc...
Publica un comentari a l'entrada