Andy Williams

[Fa uns dies que no dic res al blog perquè amb aquests temps de canvis sorprenents que vivim sembla que s'hagi de parlar necessàriament de política. Ho faré potser en un altre lloc i moment, així que tancaré la setmana laboral amb un post inofensiu sobre música.]

Aquesta setmana ha mort Andy Williams, un crooner d'èxit fa unes quantes dècades, que segur que no sonarà a ningú que tingui menys de 40 anys. No és el meu estil de música preferit, però malgrat tot tinc un lligam especial (i accidental) amb ell. M'explico. A casa meva no compraven discs. Encara que sembli mentida, tinc una família poc musical. És un misteri com he acabat jo amb més de 3500 CDs i una col·lecció de quinze guitarres... El cas és que per casa pràcticament rondaven només els discs que regalava La Caixa, un costum molt arrelat en aquella època (qui de la generació X catalana no ha tingut a les mans el Superexitos del 77?). I allà pels volts del 1975 es veu que li va tocar a l'Andy Williams fer d'incentiu per a l'estalvi. D'aquesta manera, dos casets del senyor Williams van acabar al cotxe del meu pare i, junt amb un dels Payasos de la tele, van ser la (única) banda sonora dels road trips de la meva infantesa. O sigui que me'ls sabia de memòria. I he de confessar que m'encantaven, potser perquè no tenia més opció.

Flash forward trenta anys. En un atac de nostàlgia, vaig intentar trobar la versió en CDs d'aquells dos casets vells i gastats (que encara conservo!). S'havien publicat, però estaven descatalogats, per això es venien a preus prohibitius. Tinc ànima de col·leccionista, però no estic tan malalt... Un el vaig enganxar fa uns anys sense haver de pagar una fortuna, però el segon se'm resistia. Va caure finalment fa un parell de setmanes. És una coincidència que, just ara, la imatge de la cara riallera del Williams i el seu cinturó amb sivella XXL tornin a ocupar un espai preferent al cotxe que em trasllada amunt i avall.

Encara que, com a mi, això dels crooners de veu avellutada no us tiri gaire, poseu-vos una mica romàntics i escolteu com el bo de l'Andy canta  la famosa cançó de Love Story. És una bona manera de començar el cap de setmana.

Recull mediàtic de la setmana

Diumenge va tornar la meva columna Immortals i perfectes a la secció de ciència de l'Ara, després de la pausa de l'estiu. Aquest cop l'article, que podeu llegir gratuïtament si us registreu al web, va de la capacitat que té els nostre genoma d'emmagatzemar dades com si fos un disc dur.

El cap de setmana anterior hi va haver ràdio: aquí teniu el link a la secció de Ciència del Via lliure de RAC1. La @betvallcorba em reclamava via twitter que cités on s'han publicat les notícies que comento a la ràdio. El científics estem acostumats a posar referències molt completes cada cop que mencionem alguna dada, però jo a la ràdio me les salto per guanyar temps i no avorrir l'audiència, que com que la majoria no són del ram, normalment no té la tendència d'anar a internet a consultar les fonts. Però la Bet té raó, així que miraré de posar a partir d'ara al blog alguns enllaços per als curiosos que vulguin saber més dels temes que surten al Via lliure. Això sí: em temo que la majoria de vegades serà en angles. Aquesta veagda les històries eren:

- Cada cop més a prop d’aconseguir una píndolaanticonceptiva per homes (comentari original). 
- A Austràlia es començarà a vacunar els nois contra elvirus del papil·loma.
- El projecte ENCODE presenta la seva anàlisi del genoma humà.
- Les màquines de raigs UVA causen càncer de pell. 
- Els peixos també tenen càncer de pell. 
- Els rat penats cacen les mosques quan estan copulant. 
- S’han inventat les primeres píndoles digitals. 
- Nous avenços en òrgans artificials (1, 2).

De com escriure literatura eròtica

L'Esther està parlant aquests dies al Llibres i companyia de la literatura eròtica, arran del sorprenent èxit del mummy porn, i m'ha demanat que li expliqui breument la meva experiència com escriptor del gènere (perquè no oblideu que va ser així que em vaig iniciar professionalment com a novelista).

Doncs es resumeix ràpidament: escriure literatura eròtica és un pal. Quan en Sebastià Roig i jo estàvem redactant Mugrons de titani, amb la consigna que havia de ser un llibre pujat de to per presentar-lo a un concurs, ens avorríem soberanament quan ens tocava una escena de llit. Després, a l'hora de repassar, fèiem com Chico i Groucho amb els contractes: talla per aquí, que això alenteix el ritme; talla per allà, que no flueix. Total, que ens vam acabar carregant la majoria de les escenes marranes perquè entorpien la lectura. Amb aquest precedent queda clar que en aquest gènere mai no farem res de profit... (tot i que aquesta versió "light" de Mugrons va aconseguir finalment guanyar un premi de literatura eròtica).

Tant des del punt de vista del qui escriu com del qui llegeix, si un llibre té un excés de moments de fornici trobo que avorreix. No fan avançar la història i ja saps com acaben. Una altra cosa és usar-los com a recurs en el lloc adequat, que és el que vaig intentar fer al següent llibre. A El rei del món quan els protagonistes es despullen tenen un motiu clar, i el que fan afecta cada vegada de manera important el que passa a continuació. Em sembla que el mummy porn aquest no va precisament d'això. 

Les escenes de sexe són un perill per a l'escriptor perquè pots caure molt fàcilment en el ridícul. Grans autors han punxat en aquest camp, i ara em venen al cap algunes planes de llibres catalans que he llegit darrerament que no es queden curtes. Per tant s'han d'usar sàviament i només quan són imprescindibles. Ja veieu que el sexe perquè sí a mi no em va gaire, però hi ha d'haver llibres per a tots els gustos, naturalment. Ara, almenys que estiguin ben escrits!

Identitats

[Us parlava l'altre dia de la revista Esguard, que ahir s'estrenava, i quw podeu descarregar gratuïtament a l'iTunes. Pels qui no teniu iPad, us poso aquí l'article que he escrit pel primer número.]

Qui hagi seguit als diaris les picabaralles internes d’aquest estiu pot arribar a creure que els catalans no sabem massa bé qui som ni cap a on volem anar. Des que un polític amb més bona voluntat que encert va concedir la catalanitat automàtica a tothom qui viu i treballa a Catalunya, definició que en aquests moments no m’inclou, de tant en tant patim aquesta mena de crisis d’identitat. Deu ser que encara estem buscant el bosó de Higgs que ens permeti explicar de quina matèria estem fets. Ens defineix el lloc de naixement? El dels nostres pares? El de residència? On ens guanyem les garrofes? La llengua que parlem? Les ganes de ser català? 

Vist des de fora, sovint sembla que donem pals de cec. Perquè un dels primers símptomes de la malaltia de l’emigrant és adonar-te que tens arrels. Allunyar-te de casa te les reforça com si te les haguessin regat amb aigua màgica. Els qui diuen que els nacionalismes es curen viatjant han viatjat poc. Pot semblar contradictori, però els humans tendim a funcionar al revés: com més apartats estem dels nostres, més ens sentim part d’ells. No hi ha res millor per prendre consciència de pertànyer a un grup que perdre de vista els teus punts de referència. 

Així és com t’adones que les fronteres són conceptes polítics que no funcionen a l’hora delimitar els sentiments. El teu país el portes dins. El que et fa com ets és la teva cultura, deixem-nos de giragonses, i això no depèn del costat de la duana on et trobes. Les cultures ni es decideixen en un despatx ni s’imposen. Bé, sí que s’imposen, o almenys s’intenta fer-ho, però això no funciona mai: un només canvia si vol, encara que es passin segles intentant-te convèncer que hi ha alternatives millors. 

Jo recomano als qui encara no tenen clar què els diferencia dels seus veïns que surtin a veure món. Per conèixer altres cultures, sí, però també per poder redescobrir la teva, la que sigui, per poder veure-la d’una manera més despullada que quan hi ha per mig les misèries rutinàries del dia a dia. El perill és que et sigui difícil fer marxa enrere, però trobo que és un problema secundari. No és tan important viure en el lloc que t’ha vist néixer com haver entès per fi que, fins el dia que et moris i estiguis on estiguis, formaràs part d’un poble tan únic, imperfecte i bonic com qualsevol altre d’aquest planeta.

Un nou projecte per l'11S: la revista digital Esguard

Demà, aprofitant la diada, es llança la nova revista digital Esguard, "la primera revista en català per a iPad", que inicialment serà gratuïta. Com explica la nota de premsa., "El nucli central de la revista és una entrevista  que es podrà llegir, escoltar i visualitzar a càrrec de Toni Aira, Mathew Three, Txe Arana i Màrius Serra. La nova publicació compta, a més, amb 12 columnistes". En el primer número, en Toni Aira entrevista en Miquel Calçada. 

Trobo que el format és diferent i interessant per això quan m'ho van demanar em vaig apuntar ràpidament a ser un dels 12 columnistes que s'aniran alternant un cop al mes (altres que hi participen són Najat el Hachmi, Rita Marzoa, Joan Ramon Resina, Quim Torra, Rosa Calafat, Sion Fullan o Francesc-Marc Álvaro). A més, aquest com no parlaré de ciència, perquè això ja ho faig a altres llocs. La meva secció serà sobre Catalunya vista des de fora per un català, que em sembla que és una combinació que no s'ha fer gaire sovint.

Si demà, entre manifestacions, concentracions i marxes, teniu un moment per anar a l'itunes, buscar l'Esguard i llegir el meu primer article ja em direu què us ha semblat. Per fer-vos-en entrar ganes, us deixo el vídeo de promoció.

Literatura popular

Llegeixo un llibre i mig m'agrada, tot i que li trobo alguns problemes. Els diàlegs em sonen un pèl falsos, per exemple, o un dels personatges principals és més pla que una post de planxar. O el ritme punxa estrepitosament al segon acte (un fet, d'altra banda, habitual) o l'autor deixa anar gracietes de pati d'escola quan no venia al cas. Tot el que menciono són coses bastant objectives i relativament comuns. Ja he començat dient que no necessàriament m'han de distreure del fet que la història no estigui del tot malament i que igualment m'ho puc haver passat bé llegint-la.

Llavors vaig a internet a veure què n'ha opinat la gent. Hi trobo un excés de crítiques entusiastes, tant de professionals com d'afeccionats. No és estrany: entenc que la novel·la sap guanyar-se un tipus de públic majoritari (pel tema, la manera que està escrita, el currículum de l'autor o el que sigui). Ja ho vaig argumentar en aquest post: que t'atrapi o no un llibre és una qüestió de gustos, no hi tinc res a dir. A mi m'agraden coses molt concretes que a molta gent no li interessen, i al revés, o sigui que fins aquí tots tan amics.

El que no em quadra és que individus que se suposa que hi entenen una mica (i no parlo necessàriament de crítics que cobren un sou, que ja sabem com són, sinó de lectors amb una trajectòria més o menys solvent) puguin dir que el mateix llibre que acabo de llegir està tan ben escrit, té uns diàlegs riquíssims, uns personatges molt ben construïts i altres comentaris sobre la qualitat literària que no s'aguantarien davant d'un tribunal. Cal recòrrer tan generosament a la hipèrbole? Si vols deixar bé el llibre perquè t'ha agradat (o ets amic de l'autor o li deus un favor a l'editor, que ja són altres temes), per què no et centres en les coses bones que segurament té i pares de buscar-li virtuts inexistents? Si jo llegeixo una d'aquestes crítiques abans de comprar-me el llibre, m'esperaré un tipus d'obra que no és, i el més probable és que, empipat per l'enganyifa, no li sàpiga veure el costat positiu. No li estàs fent cap favor.

No fa falta escriure com Thomas Pynchon per fer un bon llibre (de fet, els qui dominen així el llenguatge a vegades fan novel·les pesadíssimes), ni cal otorgar-li automàticament estàtus de "gran escriptor" a l'autor d'una història que t'ha arribat al cor. Per fer de comentarista, primer has de ser honest amb tu mateix i no deixar-te enlluernar. Que l'autor ensopegui amb paranys tècnics evidents no et converteix en una persona menys "culta" si t'acaba agradant el que ha escrit. Potser aquest és el problema, que per justificar una reacció visceral legítima davant d'una peça literària necessitem recórrer a arguments objectius que mantinguin les aparences, perquè segons com, sembla que només podem parlar bé en públic de la "alta literatura". Si un llibre agrada, automàticament ha de ser una obra mestra. I l'objectivitat salta per la finestra.

[Aquest post és una mena de remake d'un anterior que volia posar com a colofó de les reposicions d'estiu, perquè és un dels més visitats del blog. Però m'ha semblat que no tenia gaire sentit ressuscitar la crítica a la crítica d'un llibre que ja està oblidat, així que l'he actualitzat i generalitzat una mica. La sensació que descrivia en aquell post d'ara fa just dos anys se m'ha repetit unes quantes vegades des de llavors, per això he cregut que el tema era encara vigent. A més, m'ha esperonat un post de l'Anna que fa poc deia una cosa molt semblant sobre un llibre que jo vaig intentar criticar de la forma més objectiva possible tot i que m'ho havia passat bé llegint-lo.]

Les preguntes del càncer: agraïment.

La setmana passada en van començar a parlar els diaris, així que ja us puc explicar per què us vaig demanar que em féssiu preguntes sobre el càncer. El projecte és un llibre que es dirà Què és el càncer (i perquè no hem de tenir-li por) i el publicarà Ara llibres d'aquí un uns mesos. 

Només fa un parell de dies que n'he entregat el manuscrit i ja us n'explicaré més detalls quan s'acosti el moment però mentrestant el que volia era donar-vos les gràcies a tots els qui em vau enviar preguntes via twitter, mail, blog o facebook. En vaig recollir més de cent, totes molt bones. Algunes, lògicament, estaven repetides i això em va servir per veure quins són els temes que més interessen. En vaig escollir finalment 50, que sortiran contestades a l'apèndix del llibre.

Com havia promès als Agraïments posaré els vostres noms. Us deixo aquí la llista perquè comproveu que les vostres dades estan bé. Si m'he deixat algú o preferiu no sortir o us agradaria més sortir amb un altre nom, feu-m'ho saber com abans millor.

Albert Majó Sabater, Alberto Morán Millán, Amadeu Leblanc, Anna Maria Villalonga, Ariadna Belver Comin, Assumpta, bea puig, Carme Dolz, Chryssula Kokossulis, Clidice, Cristina, Cristina Grau Mestre, David Gálvez Casellas, Eladi, Elfreelang, Encarna McCoy, El fem fatal, Enric H. March, Fausto43, Fernando del Álamo, Francesc Bover, Gabriel, Galgo Viejo, Helena Arumí, Javier Salvador, jo rai!, Joan Vissi, jomateixa, Jordi Font-Agustí, Jordi Garcia, Josep Brâut, Josep Manel Vidal, kalamar, M Àngels Vázquez Quintas, Manel Riera, Mar Creixell, Maria, Marta, Martina Golafre, McAbeu, Merce Rokins, Montserrat Brau, Montserrat Segura, Montserrat Vilardosa, Nuria Vilabella, Oscillator, Pilar Troncho, Rocío Carmona, Sergio Paredes, Sterxu, Tomas Romero Sanchez, Wrailito, XeXu, Xico Xabelç i Yáiza.

Recull mediàtic de la setmana

Ja he reprès l'activitat habitual al blog i als mitjans, després de la pausa de l'agost. Començo el primer recull mediàtic recomanant-vos el meu article d'opinió d'El Periódico de dissabte sobre la esclavitud biològica de la imatge. No passa sovint que un trobi cites a Genesis, Rush i Plutarc en un article sobre ciència, només per això ja val la pena que hi feu un cop d'ull, no? 

Aprofito per posar-vos les dues cançons que menciono al text, i així de pas faig un Dilluns musical, que fa temps que els tinc oblidats. Dedicat als quatre gats que els agrada el rock simfònic. (Nota pels puristes: a l'article dic que el tema de Rush és dels setanta, però tècnicament es va publicar el 1980).

Continuem. El divendres vaig tenir l'honor de ser l'últim entrevistat de la temporada al No hi som per festes de RAC1, que porten el Jordi Beltran i l'Ana Boadas. Va ser una conversa de mitja hora molt variada i distreta (o almenys a mi m'ho va semblar), sobre ciència, Hipnofòbia i el futur de la humanitat. La podeu sentir aquí.

I fins aquí el recull. Aviso que aquest diumenge que ve tornarà la meva columna Immortals i perfectes a l'Ara, parlant de la quantitat increïble d'informació que es podria emmagatzemar en una cèl·lula, i la secció de ciència al Via lliure amb un resum de les coses interessants (científicament parlant) que han passat aquest estiu. Amb això ja tindré gairebé totes les col·laboracions en marxa. Gràcies per l'atenció!