[Aprofitant que estem d'eleccions, i que vaig començar la setmana parlant del tema, us penjo avui el darrer article meu que ha aparegut a la revista Esguard. ]
Tinc un company de feina que cada cop que parlen de Catalunya als diaris britànics
me n’envia l’enllaç. Com és lògic, darrerament no paro de rebre correus seus. Els
articles solen ser bastant objectius i informats, a diferència de molt del que
m’arriba de la península. Té mèrit, sobretot si pensem que al Regne Unit no són
precisament imparcials en el tema dels sentiments nacionalistes. I més ara. Si
els catalans miren amb atenció tot el que fan els escocesos, esperant que siguin
ells els qui estableixin un precedent, allà dalt han orientat totes les antenes
cap al sud, a veure si aprenen alguna cosa; i els anglesos, al mig, posen cara
de pòquer mentre prenen el te.
Això no vol dir que no tinguin una opinió molt clara. Aquí podríem trobar el
primer punt de distància entre Catalunya i Escòcia, per aquells qui segueixen
el joc de les diferències i similituds que han proposat aquests dies alguns
mitjans: la majoria d’anglesos no veuen amb bons ulls els separatisme dels seus
veïns, però no reaccionarien mai amb la virulència que exhibeixen alguns
castellans. Quan li ensenyo al meu company les portades de certes publicacions,
es pensa que són d’un d’aquells diaris de broma. Si fos així, potser no
haguéssim arribat fins aquest punt.
Catalans i escocesos s’assemblen com un ou a una castanya, ara que estic físicament
més a prop dels segons que dels primers ho veig clar. Tant per l’encaix que
tenen al seu país com per l’autonomia que maneguen, pel poder econòmic de què
disposen o perquè, segons diuen les enquestes, uns comencen a decantar-se
seriosament cap al sí mentre que els altres encara no ho veuen tan clar. I per
damunt de tot, una Gran Bretanya sense Escòcia fa menys por que una Espanya
sense Catalunya. És una sensació prou forta com per decantar balances, sobretot
si s’acaba encomanant als polítics que exerceixen de guardians de la precària
estabilitat occidental. Al cap i a la fi, la història l’escriuen els interessos
econòmics i polítics, no la veu del poble.
****
Però malgrat tot, anem fent les passes necessàries per poder votar per
correu. La delegació provincial del cens electoral ha complert la primera etapa
i ens ha enviat els formularis sense que ni ens calgués demanar-los. Una sorpresa,
sobretot després de llegir els problemes que està tenint part de la diàspora
catalana per formalitzar el procés als consolats. En molts casos pot ser degut
més a la llegendària incompetència de les sucursals del govern espanyol a
l’estranger que no pas a una mala intenció amb finalitats polítiques. Després d’haver
conegut un munt de gent que, com jo, depenia d’aquest particular grup de
funcionaris per poder sobreviure a l’exili, us puc assegurar que ni tan sols
tenir el carnet del Real Madrid et salva del vuelva usted mañana.
Encara no podem cantar victòria, perquè els més decisiu ve ara. Si les
paperetes no ens arriben a temps –o si al consolat ens les traspaperen, que tot
pot passar–, acabarem relegats per força al grup del no sap/no contesta, que
aquestes eleccions hauria de ser més minso que de costum. Formar part de la
minoria no em faria cap il·lusió, i menys en aquestes condicions. Preferiria quedar-me sense votar per culpa d’un energumen que ha decidit sabotejar-me un dret
constitucional que no perquè faltava un segell a la tercera còpia compulsada de
la sol·licitud. Almenys així podria explicar una història interessant als meus
néts. Deu ser això una manifestació del famós victimisme català?
9 comentaris:
a veure, a veure si ho aconsegueixes, un cop que et decideixes a votar, a veure si ara no pots
Els teus devots t'hem llegit avui a La Vanguardia.
¡Endavant, salut i sort!
Aris, divendres la solució al misteri.
Moltes gràcies, Olga! El periodista ha fet una bona feina sintetitzant el meu "hablar veloz y entusiasta"... ;-)
Deu ser curiosa la visió des de fora d'una situació com la que tenim.
Esperem que te n'acabis sortint. Un any que et decideixes a votar, que no t'ho esguerrin!
Et vaig llegir a l' Esguard ( fa un parell de setmanes, no?) i ja em va costar entendre com pot ser que costi tant exercir un dret funamental.
gairebé sembla més còmode venir nedant i deixar en persona el vot xD
Molt bon article!
A última instància pots fer un avió de paper amb la butlleta o posar-lo dins una ampolla buida de bon whisky i tirar-la al mar. Potser no arribarà però segur que serà una intenció de vot. Hi hagi sort
Publica un comentari a l'entrada