Esguard: Diari d’unes eleccions vistes des de la distància (I)

[Aprofitant que estem d'eleccions, i que vaig començar la setmana parlant del tema, us penjo avui el darrer article meu que ha aparegut a la revista Esguard. ]

Tinc un company de feina que cada cop que parlen de Catalunya als diaris britànics me n’envia l’enllaç. Com és lògic, darrerament no paro de rebre correus seus. Els articles solen ser bastant objectius i informats, a diferència de molt del que m’arriba de la península. Té mèrit, sobretot si pensem que al Regne Unit no són precisament imparcials en el tema dels sentiments nacionalistes. I més ara. Si els catalans miren amb atenció tot el que fan els escocesos, esperant que siguin ells els qui estableixin un precedent, allà dalt han orientat totes les antenes cap al sud, a veure si aprenen alguna cosa; i els anglesos, al mig, posen cara de pòquer mentre prenen el te.

Això no vol dir que no tinguin una opinió molt clara. Aquí podríem trobar el primer punt de distància entre Catalunya i Escòcia, per aquells qui segueixen el joc de les diferències i similituds que han proposat aquests dies alguns mitjans: la majoria d’anglesos no veuen amb bons ulls els separatisme dels seus veïns, però no reaccionarien mai amb la virulència que exhibeixen alguns castellans. Quan li ensenyo al meu company les portades de certes publicacions, es pensa que són d’un d’aquells diaris de broma. Si fos així, potser no haguéssim arribat fins aquest punt.

Catalans i escocesos s’assemblen com un ou a una castanya, ara que estic físicament més a prop dels segons que dels primers ho veig clar. Tant per l’encaix que tenen al seu país com per l’autonomia que maneguen, pel poder econòmic de què disposen o perquè, segons diuen les enquestes, uns comencen a decantar-se seriosament cap al sí mentre que els altres encara no ho veuen tan clar. I per damunt de tot, una Gran Bretanya sense Escòcia fa menys por que una Espanya sense Catalunya. És una sensació prou forta com per decantar balances, sobretot si s’acaba encomanant als polítics que exerceixen de guardians de la precària estabilitat occidental. Al cap i a la fi, la història l’escriuen els interessos econòmics i polítics, no la veu del poble.

****

Però malgrat tot, anem fent les passes necessàries per poder votar per correu. La delegació provincial del cens electoral ha complert la primera etapa i ens ha enviat els formularis sense que ni ens calgués demanar-los. Una sorpresa, sobretot després de llegir els problemes que està tenint part de la diàspora catalana per formalitzar el procés als consolats. En molts casos pot ser degut més a la llegendària incompetència de les sucursals del govern espanyol a l’estranger que no pas a una mala intenció amb finalitats polítiques. Després d’haver conegut un munt de gent que, com jo, depenia d’aquest particular grup de funcionaris per poder sobreviure a l’exili, us puc assegurar que ni tan sols tenir el carnet del Real Madrid et salva del vuelva usted mañana.

 

Encara no podem cantar victòria, perquè els més decisiu ve ara. Si les paperetes no ens arriben a temps –o si al consolat ens les traspaperen, que tot pot passar–, acabarem relegats per força al grup del no sap/no contesta, que aquestes eleccions hauria de ser més minso que de costum. Formar part de la minoria no em faria cap il·lusió, i menys en aquestes condicions. Preferiria quedar-me sense votar per culpa d’un energumen que ha decidit sabotejar-me un dret constitucional que no perquè faltava un segell a la tercera còpia compulsada de la sol·licitud. Almenys així podria explicar una història interessant als meus néts. Deu ser això una manifestació del famós victimisme català?