Dormir acompanyat

Des de ben aviat que el meu fill va començar a portar convidats al seu llit. Primer va ser només l'osset de rigor, però aviat va descobrir la gràcia de la varietat i tota mena de personatges de peluix o plàstic van passar llavors a compartir coixí amb ell. La següent etapa ha estat adonar-se que el llit no és un espai reservat només per a dos. Cada nit hi fica una andròmina més, fins al punt que ara ja se'n va a dormir amb un grapat de boles de goma, un parell de llibres, un calaix sencer de plàstic de l'Ikea ple de cotxes (!) i l'inevitable osset. I a veure on s'aturarà. Quan s'ha quedat profundament fregit, els pares hem d'anar a desbrossar el llit a les palpentes per evitar que l'endemà es llevi amb un cotxet incrustat a la closca. Una feinada.

L'altre dia va fer un nou pas endavant. Havia vingut a jugar a casa la seva amigueta, una veïna que té un parell d'anys més. Després d'una estona de marranejar alegrement d'un costat a l'altre, van enfilar escales amunt. Els pares, il·lusionats, vam aprofitar la providencial desaparició del rebombori per posar-nos a parlar de les nostres coses. Una estoneta després ens vam adonar que no els sentíem. Els qui teniu fills sabeu que el silenci és una mala senyal: sol voler dir que estan fent alguna cosa que fins i tot ells poden reconèixer que no és gaire sensata. Vaig pujar immediatament a veure què passava i me'ls vaig trobar tots dos sota els llençols, calladets i mirant el sostre amb cara d'innocents.

El primer que vaig pensar és que, des del punt de vista del meu fill, la progressió tenia la seva lògica. Després de provar-ho amb objectes inanimats, era el torn d'omplir l'espai buit del matalàs amb algú de carn i ossos, que és més calentet i a més juga amb tu. Immediatamet se'm va ocórrer que jo vaig trigar molts més anys a convèncer un membre de l'altre sexe que es fiqués al llit amb mi. No hi ha cap dubte que aquest nano s'espavila.

[Publicat originalment el divendres 21 de maig de 2010.]