Des que va néixer el meu fill, fa una mica més de dos anys, no he passat més de quatre o cinc nits fora de casa. En dues tandes, les dues per feina. La primera era petit i no es deuria adonar massa que li faltava un dels progenitors. La segona va ser fa unes setmanes, a Barcelona.
Els primers dies d'aquesta estada a la Ciutat Comtal dormíem els tres a la mateixa habitació, nosaltres al llit gros, el nano en un de viatge just al costat. Llavors jo vaig marxar a fer bolos. A la primera ocasió que va veure un forat, el trapella ho va tenir molt clar: el llit dels pares era més gran i més còmode, i era una llàstima desaprofitar tot aquest espai que de sobte havia quedat buit. S'hi va enfilar i va aferrar-s'hi amb totes dues mans. La meva dona no va aconseguir fer-lo fora.
Quan vaig tornar a casa, esgotat d'un parell de dies viatjant amunt i avall, em vaig trobar que la meva plaça estava ocupada. Anava a imposar el meu dret de pater familias per la via directa quan la meva dona va decidir actuar de mitjancera i em va instar a donar-li una oportunitat a la solució salomònica. Però el petit colpista no tenia cap intenció de cedir els seus drets recentment adquirits. Provar de dormir tots tres plegats al mateix llit va acabar en una guerra a cops de peu que vaig perdre estrepitosament.
Resultat: vaig passar la resta de les vacances dormint al sofà. Si fos un dramaturg de la grècia clàssica segur que aquest episodi m'hagués inspirat com a mínim un parell de tragèdies.
[Publicat originalment el divendres 5 de febrer de 2010]
5 comentaris:
... i no és macu això... són aquestes petites coses les que ens omplen i ens fan sentir de veritat...
Quanta raó que tenia Freud amb allò del complex d'Edip... Et va fotre fora del teu propi llit!! Hahahaha! I segur que encara no aixecava dos pams de terra. Si és que l'Hereu... com les gasta. ;)
Els menuts sempre manen. Si el nen només té dos anys et queda molt per aprendre :)
Jajaja que bo!
que monoooo (i que llest!) ;)
Publica un comentari a l'entrada