Cabres, aspiradores, ullals, Ictineus i altres premis (II)

El cap de setmana també va ser fructífer mediàticament parlant. Vaig poder passar per RAC1 per fer la meva secció de ciència en persona, per variar (sempre em toca fer la connexió des de l'estudi de la meva universitat), i vaig aprofitar per fer-me fotos amb la Marta Cailà i el Victor Endrino per a què quedés constància que treballem plegats (encara que normalment a quilòmetres de distància).

Aquesta setmana a la secció vaig parlar bastant del cervell, sobretot de què fa que els adolescents el tinguin una mica diferent, cosa que determina el seu comportament a vegades una mica irracional (tot té un motiu biològic...). Aquí podeu escoltar-ne el podcast. Per cert, no havia penjat el podcast de fa un parell desetmanes, de quan vaig parlar de novetats en el camp de les vacunes, de les habilitats matemàtiques dels nadons, de per què els gossos remenen la cua, del fet que enganyem més per la tarda que pel matí i d'una possible cura per la calvície. El podeu escoltar aquí.

Diumenge, a la secció de ciència de l'ARA, em vaig estrenar com articulista llarg (abans hi feia una columna) comentant un estudi que em va semblar sorprenent sobre la importància que poden haver tingut els diners en l'aparició i manteniment de les societats humanes. És una teoria polèmica i interessant, feu-hi un cop d'ull aquí (accés gratuït si us registreu). 

Relacionat amb això, fa dos dies es va saber que l'ARA Ciència havia estat guardonat amb el Premi Nacional de Recerca 2013. És un reconeixement molt important i crec que molt merescut a la feina que fa la Mònica López Ferrado dirigint, coordinant i muntant un dels pocs suplements de ciència que queda a la premsa ibèrica. A més, el rigor i la serietat que té el suplement, que surt al diari cada diumenge, són impecables. És tot un honor per mi formar part del grup de científics que hi col·laboren.

Finalment, el diari Avui portava també diumenge la revista Barça Kids, on apareixia el conte que he fet amb la Carme Sala, i del qual us n'havia avançat alguna il·lustració fa uns dies. La idea neix d'un exercici que em fa fer l'hereu gairebé cada nit, i que m'ajuda a mantenir les neurones creatives ben engreixades. Ja em direu si me n'he sortit a l'hora de barrejar en la mateixa història coses tan diferents com una cabra, un núvol i en Puyol. Els dibuixos de la Carme, com sempre, són deliciosos, no us els perdeu. Podeu llegir el conte (i descarregar la revista sencera) de franc aquí.

Cabres, aspiradores, ullals, Ictineus i altres premis (I)

Aquest cap de setmana passat vaig estar a Barcelona perquè m'havien convidat a un congrés que es feia a la Universitat de Barcelona (relatiu a la feina de la qual no parlo gaire en aquest blog, la purament científica). Aprofitant el viatge, em vaig poder apuntar a algunes activitats literàries que estaven programades. Us en faig cinc cèntims a continuació i en el proper post de la sèrie us acabo de comentar altres coses que han passat aquests dies.

Comencem pel club de lectura a la biblioteca Adroer de Girona del divendres, on en Sebastià Roig i jo vam discutir d'Ullals amb una dotzena de joves d'ESO que se l'havien llegida. Al lllarg d'una hora i mitja vam mantenir un debat molt interessant amb els lectors, durant el qual ens van fotre canya sense tallar-se (els ho vam demanar així) i ens van argumentar tot els que els havia agradat i el que no de la novel·la. Com a autor, ho vaig trobar molt útil i estimulant, i a més vaig poder constatar un parell de coses. Primera, a les noves generacions també hi ha bons lectors, malgrat les temptacions multimèdia, gràcies en part a la bona feina que fan els dinamitzadors culturals (aquest club en tenia un bon exemple). Segona, la majoria dels bons lectors són noies. Els nois o bé no llegeixen tant o bé no se senten atrets pel format d'un club d'aquesta mena. Sigui com sigui, no és gaire bon senyal... però sí que es correspon a les proporcions que trobem en adults, cal dir-ho. Com ho hem de fer per no perdre la gran massa de lectors masculins pel camí?

El disabte, l'event era d'una altra mena: l'entrega dels Premis Ictineu a les millors obres fantàstiques de l'any, als quals Hipnofòbia era finalista en la categoria de novel·la original en català. La cerimònia es va dur a terme a la biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet i va aplegar el bo i millor de la ciència ficció catalana. La meva novel·la va caure derrotada per poc, i la triomfadora va ser Sirius 4, d'Alfons Mallol. A la foto d'aquí al costat podeu veure com felicito esportivament el guanyador del premi. Les celebracions van continuar amb un animat dinar de germanor, on vaig poder retrobar vells amics i desvirtualitzar-ne un grapat de nous, i una tanda de conferències postprandials dedicades a Aldous Huxley i C. S. Lewis. Una bona jornada per als amants del fantàstic, impecablement organitzada per la gent de les Ter-Cat i la revista Catarsi, amb l'ajut de la SCCFF.

(Continuarà...)

Quan bufa el vent

Per qüestions de feina, aquestes últimes setmanes he baixat un parell de cops al País Valencià i, compartint converses breus i llargues sobretaules, m’he pogut acostar una mica a la situació que es viu actualment al sud de l’Ebre. M’ha semblat que l’esperit era més combatiu que mai, potser perquè m’he relacionat sobretot amb intel•lectuals implicats en la lluita per reivindicar el fet valencià. La seva tossuderia topa frontalment amb l’oposició dels òrgans de govern, que continuen aplicant la doctrina expansiva castellana, sempre partidària d’homogeneïtzar per evitar dissidències. Sense anar més lluny, el trist sainet al voltant del desmantellament de RTVV no és més que un exemple del poc interès que tenen els polítics de signe centralista a mantenir la riquesa cultural de les autonomies del seu país, més enllà del folklore inofensiu, convençuts que així protegeixen millor la sagrada unitat nacional.

La situació del català a l’Estat Espanyol em remet a una faula que recordo de quan era nen. El vent i el sol aposten que seran capaços de fer que un home es tregui l’abric que porta. El vent ho intenta amb violència, bufant cada cop més fort, però només aconsegueix que l’home se’l cordi fins el coll. El sol només ha de brillar una mica per aconseguir que, acalorat, sigui el mateix home qui s’acabi despullant. A Catalunya, les ventades, i més encara els huracans que s’estan desfermat darrerament, han contribuït a una cohesió social que a Madrid encara no han entès d’on surt. Si hi hagués algú amb prou memòria històrica per recordar els anys convergents del peix al cove, no els hagués costat gaire pressuposar que amb uns quants raigs de sol ben col•locats els catalans se sentirien prou confortables per quedar-se amb calçotets i samarreta, i segurament ara no estaríem parlant de dates pel referèndum. Per bé o per mal, aquesta ruta conservadora sembla que s’ha tancat, a pesar dels nostàlgics que encara s’aferren al concepte de la Tercera Via. El final d’aquesta història serà per força sorollós: o una victòria sense precedents del secessionisme, o un retorn progressiu als plors i els cruixits de dents de l’era pre-autonòmica. Quines reverberacions tindrà això en la resta del domini lingüístic? M’ha donat la sensació que l’esperança d’alguns valencians és que, si Catalunya aconsegueix creuar la porta, els ajudarà a ser els següents. No sé si una Catalunya post-escissió estaria en condicions econòmiques i polítiques de donar un cop de mà a ningú. A més, cal preveure que Espanya enduriria els esforços per evitar la seva possible atomització. Catalunya potser ho aconseguirà, però els que intentin seguir les seves passes ho tindran complicat.

Però abans de plantejar aquesta possibilitat, el País Valencià hauria de decidir si el secessionisme és una opció de futur que li interessa. Hi haurà mai prou ciutadans descontents amb com van les coses per a què els partidaris de la ruptura tinguin el suport numèric que democràticament necessitarien? Alguns dels meus interlocutors creien que sí, en un futur proper. No conec prou la seva realitat social per contradir-los, però a primera vista sembla que els números no hagin de quadrar. Al cap i a la fi, els valencians han votat majoritàriament partits espanyols durant dècades. Potser sí que l’acumulació d’escàndols vaticina un gir radical en les properes eleccions. Podria ser el primer pas d’un camí que Catalunya va iniciar fa quaranta anys i que ha portat a un projecte d’estat que més de la meitat de la població, si fem cas a les enquestes, comença a creure’s. Si tot això culminarà mai en la creació d’uns Estats Units del Mediterrani Occidental, com molts somnien, és difícil de predir. Però si continua bufant el vent, tot és possible.

[Article publicar a l'Esguard del 20/11/13]

Petita crònica d'una nit a Alzira (amb fotos)

El post d'avui va sobre els Premis Literaris Ciutat d'Alzira de la setmana passada, com veieu aquí al costat en el fabulós selfie que em vaig fer a l'escenari quan ningú mirava.

La raó és que un llibre que he escrit a mitges amb en Chris Willmott, expert en bioètica de la meva universitat, es va endur el  XIX Premi Europeu de Divulgació Científica "Estudi General" que patrocina la Universitat de València. Ja us en donaré més detalls quan es publiqui, diuen que a temps pel proper Sant Jordi, però si teniu curiositat podeu trobar un petit making of a la nota de premsa. El que volia fer aquí és només una mini crònica del meu viatge llampec a terres valencianes a recollir l'estauteta. Som-hi.

El periple va començar (molt) de matinada i va incloure un tram d'avió (fins a Alacant) i una bona tirada en cotxe (fins a Alzira). Però no ens va saber gens de greu l'esforç perquè el primer premi va ser poder gaudir d'aquell solet mediterrani tan fabulós i els vint-i-tants graus que l'acompanyaven. Com es troben a faltar aquestes coses! A l'hora de dinar, vam demanar als del restaurant si podíem seure fora i ens ho van desaconsellar perquè bufava massa vent (!). No els vam escoltar, és clar. Aquí ens teniu fent el guiri (un dels dos ho era, de fet, i l'altre a mitges). S'estava de conya.

Després d'una migdiada reparadora i molt necessitada, vam passar pel museu del poble, on hi havia programada una sessió fotogràfica amb la resta dels guanyadors (és d'on surt el mateial gràfic que acompanya la majoria dels articles que he enllaçat al final del post). Allà vaig poder veure que el premi gros, el de novel·la, se l'emportava un altre català, l'Andreu Martín, cosa que em va alegrar, perquè en Martín és un gran tipus (més sobre això a continaució). 

L'altre descobriment va ser que només hi hauria una sola estatueta per nosaltres dos (ja m'estic acostumant al fet que als premis mai pensin en les parelles literàries). Immediatament vam establir un règim de custòdia compartida, com pertoca en aquestes situacions de crisi. El trofeu és realment maco, s'ha de dir: un nen despullat llegint un llibre sobre una lletra A de les que es feien servir a les impremtes d'abans. Llàstima que només el veuré de tant en tant.

A la tarda vam berenar una mica per distreure el nostre rellotge biològic, que va amb el més raonable horari anglès i ja reclamava el sopar (que encara trigaria una bona estona). Després vam empolainar-nos i vam anar cap al recinte on es feia l'acte. Jo conduïa, així que vaig delegar les funcions de navegació als meus dos passatgers, que m'asseguraven que s'havien mirat bé el mapa i que seria cosa de només cinc minuts. Després de passejar-nos mitja hora amunt i avall per un polígon industrial (i preguntar en una benzinera), vam trobar finalment el nostre destí. Impressionava la gentada que es reunia al vestíbul, prop de 800, van dir després, entre polítics i gent del món de la literatura. De seguida vam començar a saludar coneguts i a intentar caçar, entre conversa i conversa, els canapès que anaven passant.

Va haver-hi unes quantes desvirtualitzacions i retrobades amb contactes valencians, com era d'esperar en una nit que renunia la flor i nata de la cultura del País, però la perla va ser trobar-me per sorpresa que a la meva taula hi seia el meu professor d'anglès de COU, que també és un traductor excel·lent. Feia més de 25 anys que no ens vèiem i, tot i que ara fa un temps que mantenim contacte a través de les xarxes, cap dels dos s'esperava una cita en directe com aquella. Per cert, el sopar va ser un luxe, intercalat entre espectacles musicals i malabars tradicionals, i dues tandes d'entregues de trofeus.

A la taula hi teníem també l'Andreu Martín, que ja us deia que és una gran persona. Un sentit de l'humor molt fi i un coneixement inacabable del món de la literatura (sóc un gran fan d'aquest vídeo), i en especial de l novel·la negra, fan que sigui un tertulià fantàstic. Vam parlar de moltes coses, entre elles de com s'escriu a quatre mans (ell n'és un dels experts del país) i del bon moment pel què passa la novel·la negra catalana, de la qual va destacar l'últim llibre d'en Llort, que casualment jo acabava de llegir a l'avió (a veure si us en faig una ressenya un dia d'aquests). No em vaig atrevir a confessar-li a l'Andreu que li havia robat una idea de la seva novel·la Pròtesi (o més específicament, de la versió cinematogràfica que en va fer l'Aranda i que em va impactar quan la vaig veure amb 14 o 15 anys) per a El rei del món, concretament una relacionada amb armes i cavitats corporals i que acaba així. Que quedi entre nosaltres.

Els discursos de la nit, tant dels presentadors com dels premiats, van ser bastant reivindicatius. Acabaven d'anunciar el tancament de RTVV i s'havia convocat una vaga per l'endemà, era lògic que el tema estigués present. Jo em vaig afegir a les queixes (després d'explicar al meu coautor què estava passant i que em donés el vist-i-plau per fer una petita deriva política). La resta del nostre discurs va tenir a veure amb la importància de la divulgació i en com fer que la ciència arribi a tothom, trencant d'una vegada aquesta divisió de la societat en "de ciències" i "de lletres", coses que ja m'heu sentit dir moltes vegades.

En aquest sentit, que existeixi un premi com aquest és molt important, perquè la tasca del divulgador pot ser molt solitària. Ja sé que la majoria dels qui us passeu per aquí teniu un interès per la ciència, i el vostre suport és fonamental, moltes gràcies, però a vegades et desesperes quan veus que a la llista de bestsellers del país fa mesos que hi ha instal·lats certs artefactes (calla, que ara també el podrem gaudir en català!), o que diaris suposadament seriosos donen veu a les paraciències a la mínima que et despistes. Potser entre tots aconseguirem que les generacions que pugen estiguin millor informades i no tinguin tanta facilitat a combregar amb rodes de molí, però de moment no és per tirar coets.

I així és com va acabar la nit, a quarts de tres de la matinada, amb la gent buidant poc a poc el recinte, com veieu darrere meu en aquesta foto des de l'escenari. Després d'una altra dormida (massa) breu, vam desfer el camí i vam tornar a la nostra estimada Anglaterra, que ens va rebre, com era d'esperar, amb un fi plugim i set esplendorosos graus de temperatura. Què hi farem. Per si voleu xafardejar una mica més, us deixo amb uns retalls de premsa, amb els seves corresponents fotos, s, la nota de premsa de l'editorial, la versió del coautor del llibre (en anglès) i la primera entrevista que m'han fet (sobre el premi i també el llibre del càncer).

Ara
El Punt/Avui
Vilaweb
L'illa dels llibres
La Veu del País Valencià
Web de Bromera
El País
ABC
Las Provincias
Levante
Cultura 21
Diario de Navarra
RiberaExpress (amb un bon reportatge fotogràfic)