Stags and hens

L’altre dia estava en una festa infantil, parlant amb els pares dels companys d’escola del meu fill, i va sortir el tema del stag do (hen party per les noies), o sigui el comiat de solter, que és una tradició molt arrelada aquí a Anglaterra. M’ho mencionaven perquè Catalunya, i Barcelona en concret, és un dels destins preferits per aquesta mena de celebracions intenses i massives de cap de setmana. Això no cal que t’ho expliquin: si agafes regularment vols low cost cap a la Ciutat Comtal o l’aeroport de Girona no et pot passar per alt que a cada avió hi ha almenys una quinzena de paios cridaners amb samarretes a conjunt, normalment amb un nom propi seguit d’un eslògan groller, que ja van bufats abans d’embarcar. Els meus amics em preguntaven per locals adequats per aquesta mena de disbauxes i vaig haver de confessar ignorància total. Sort que un dels anglesos, més bregat en el tema que no pas jo, els va poder fer una extensa llista dels baixos fons barcelonins. Al Bagdad poden estar contents perquè d’aquí uns dies tindran el xiringuito ple a rebentar.

Sempre hi ha hagut discussió al voltant de la mena de turisme que visita Catalunya. La conclusió sol ser que tenim motius per estar-ne descontents. Voldríem un país per on passen viatgers plens d’elegància i interessos elevats, però ens trobem en canvi amb les borratxeres de Lloret i els americans amb espardenyes i mitjons que baixen del creuer buscant on para el Hard Rock Café. L’únic que podem comptar com a mínimament cultural són els japonesos fent fotos als edificis de Gaudí. Com convertim Barcelona en la Nova York, el París o el Londres mitològics, que per molts serien els exemples a seguir?

Hem de tenir present que no tot és tan bonic com a les postals. Qualsevol ciutat famosa inevitablement atrau un públic divers. No és incompatible que algú vagi a Nova York a tancar-se al Met i sopar a algun restaurant d’en Jean-Georges Vongerichten mentre el seu veí d’avió pensi només en pujar a l’Empire State Building i atipar-se d’hamburgueses. Cal pagar un preu per ser popular. Hi ha parts de Manhattan que els qui hi viuen no trepitjaran mai, perquè es consideren zones “ocupades”. Times Square, per exemple. En els nou anys que vaig viure a la ciutat només hi passava quan havia d’ensenyar el lloc a algun estranger. De la mateixa manera, el barceloní pot haver perdut un lloc igual d’emblemàtic com són Les Rambles, envaïdes per badocs i pispes. No és l’únic del món amb aquest problema.

D’acord que, a sobre, al casc antic de Barcelona s’estan substituint negocis tradicionals per franquícies de luxe. Però París també té la Place Vendôme, Nova York la Fifth Avenue i Londres el seu Bond Street, i això no resta atractiu cultural a la resta de la ciutat. No passa res si les llibreries i els cinemes s’han de traslladar a barris menys cèntrics on els lloguers siguin assequibles. Que tanqui una llibreria al centre de la capital no hauria de ser notícia. El problema seria que no se n’obrís una altra a Gràcia o a l’Eixample.

Et pots sentir orgullós de la ciutat o el poble on vius malgrat tenir carrers plens de borratxos acomiadant solters i altres consagrats al turista amb la cartera més plena que el cervell. Enlloc d’entestar-nos en la tasca impossible de vetar l’entrada als que considerem indesitjables, potser valdria més omplir els museus i els teatres de la mena de productes que interessen als qui ens agradaria atreure, com fan les altres ciutats importants. 

[Article publicar a l'Esguard del 19/02/14]