Els primers 10 anys (III): Les novel·les (II)

Així com us deia l'altre dia que en les meves novel·les en solitari segueixo un pla i una lògica per anar bastint una bibliografia amb una certa coherència, aprofito les que escric en col·laboració amb altres autors per deixar-me anar i provar coses menys ortodoxes, entre elles ficar-me de ple en les convencions de la literatura de gènere que evito en les altres. N'he fet dues de "comunitàries" amb en Sebastià Roig i les altres dues surten aquesta tardor, els llibres que tancaran el meu desè any de carrera literària.

Mugrons de titani (2005) va ser el meu primer llibre publicat i és l'única novel·la de ciència ficció (estrictament parlant) que tinc al currículum. Quan l'escrivia amb en Sebastià, ningú coneixia el meu nom i m'hi vaig llançar amb la inconsciència de qui no té res a perdre. En Sebastià i jo vam decidir sobretot passar-nos-ho bé i fer un poti-poti irreverent de tots els referents pop que teníem a mà. No sabíem si podria interessar a algun editor, però no ens importava. Seguint amb això de la inconsciència, la vam presentar a un concurs de literatura eròtica (sense que la novel·la fos especialment eròtica) i quan vam guanyar no ens ho crèiem. M'estimo molt Mugrons, una bogeria de novel·la, entre altres coses per ser la que va començar-ho tot.

Amb en Sebastia vam reincidir a Ullals (2011), amb la idea aquest cop de fer una novel·la de terror clàssic. La inspiració és totalment Lovecraftiana, i ens va acabar sortint una mena de western psicològic amb monstres. La vam escriure pensant en adults, però va guanyar un premi per a adolescents, coses que passen. Això ha fet que a vegades se'm pengi l'etiqueta d'autor juvenil (reforçada pel premi "mixte" que va guanyar Hipnofòbia) però, de fet, encara no he publicat cap novel·la específicament dirigida a aquesta franja d'edat. Sí que, sense proposar-m'ho, algunes de les meves novel·les han acabat al calaix del crossover, aquesta paraulota que vol dir que la poden llegir tan joves com adults. És una frontera que no em desagrada, al contrari. Crec que és important crear lectors i donar als adolescents la mena de llibres que els poden interessar, encara que originalment vagin dirigits a adults.

En les properes novel·les conjuntes m'acosto a un tercer gènere clàssic que encara no havia provat (la novel·la negra) i participo en un experiment híbrid de ciència i ficció específicament pensat, aquest sí,  per ser crossover. Ja us en donaré més detalls aviat.

Els primers 10 anys (II): Les novel·les (I)

Com escriptor, em considero sobretot novelista. És el format que més m'agrada, tant per llegir com per produir, i el que trobo que representa un desafiament més important per a un autor. Per això les tres novel·les en solitari que he fet fins ara són la part principal del meu "canon", les que formen una unitat coherent, tant temàtica com formal (qui deia que era massa dispers?). No és que consideri menys importants la resta de llibres que he fet, només és que aquest trio de novel·les neixen de l'esforç de bastir una trajectòria literària consistent, dins del seu evident eclecticisme.

Juntes formen el que anomeno el Cicle de la manipulació, perquè la temàtica de fons és la mateixa: com manipulem i ens deixem manipular, a nivell personal i global. A més, totes tres són experiments formals (al següent paràgraf us ho explico) que m'han servit per anar construint el meu estil personal. A part d'això, són totalment independents. No em vaig plantejar escriure un cicle: vaig descobrir que ho estava fent quan vaig acabar la segona novel·la i em vaig adonar que el trio protagonista i les seves preocupacions eren igual que els de l'anterior, tot i que les aventures que corrien eren diferents. La tercera sí que va ser un intent conscient de tancar (de moment) el tema.

El rei del món (2007) va ser la primera, la meva novel·la maleïda (potser ara una mica menys), i la idea era copiar el format narratiu d'una pel·lícula d'acció, amb influències clares d'escriptors com Chuck Palahniuk o Bret Easton Ellis, de qui vaig agafar la tendència als excessos, el sexe i la violència. La segona, El joc de Déu (2010), està feta seguint els principis del zàpping televisiu, saltant d'una línia argumental a l'altra constantment, i és un exercici d'estil basat en Kurt Vonnegut i Richard Brautigan, de qui intentava copiar l'humor surrealista i l'stacatto narratiu. Finalment, Hipnofòbia (2013), la més exitosa de les tres (publicada en tres llengües i amb una segona edició al carrer), és estructuralment un homenatge a les sèries de televisió i els còmics, amb històries independents que acaben formant una novel·la, i aquí la inspiració ve sobretot de Lovecraft, Stan Lee, David Crononeberg, les tragèdies de Shakespeare i els guions de David Mamet.

No em veig com un escriptor de gènere, encara que sovint se m'associa amb la ciència ficció. Els gèneres t'obliguen massa a seguir una sèrie de normatives, més o menys estrictes, i anuncien al lector quina mena de llibre pot esperar. Trobo més divertit agafar coses de diferents bandes i fer-ne un barreja personal. Per això en aquestes tres primeres novel·les he utilitzat elements fantàstics, sí, sobretot en l'última, però també de novel·la negra, de terror, d'acció, de pulp, d'erotisme, de la novel·la d'idees, de l'existencialisme i de tot el que tinc dins el cervell després d'anys de consumir cultura en tots els formats possibles. Per mi tot això són eines per explicar una història però també per proposar una sèrie d'idees per fer pensar una mica el lector (si vol), que és una cosa que m'agrada trobar en una novel·la quan llegeixo.

Actualment estic de ple en la redació de la quarta novel·la, que he anat escrivint intermitentment des de fa tretze anys. Encara que no ho sembli, sóc lent quan faig novel·les, perquè les repasso i rescric molt. A més, m'agrada conviure uns anys amb les trames abans de començar. Aquesta novel·la serà diferent (és clar!), més realista, i possiblement la primera d'un cicle que tinc pensat sobre l'emigració (un tema que, com sabeu, em toca de prop).

Els primers 10 anys (I)

El 2014 celebro que porto deu anys publicant llibres, o sigui que sóc un escriptor "professional" (per dir-ho d'alguna manera). Des que em vaig estrenar el 2005, el meu nom haurà aparegut a la coberta de 22 llibres, de forma pràcticament ininterrompuda (només el 2009 em vaig quedar "en blanc"). Mantinc un ritme de més de dos obres l'any perquè moltes d'elles són col·laboracions, és clar, un format que m'agrada perquè em permet tastar gèneres i conceptes diferents. Per això la meva llista de publicacions és tan eclèctica que inclou des de contes infantils a manuals per aprendre anglès, passant per epopeies galàctico-eròtiques i assajos sobre bioètica. 

I n'estic orgullós. Potser fidelitzaria més els lectors si seguís una sola línia, com fa la majoria d'escriptors sensats, però no m'ho passaria ni la meitat de bé. I per mi escriure, com investigar, són sobretot coses que faig perquè m'apassionen, m'intriguen i em diverteixen, i perquè no m'imagino deixar de fer-les mai. Tinc la immensa sort que una de les dues feines em paga les factures. Per això sempre he escrit el que m'ha vingut de gust quan m'ha vingut de gust, sense pensar en si es vendria o no, he cregut en tots els projectes que he fet, i he après i gaudit de tots ells. I ara me'ls miro i no me n'avergonyeixo de cap. N'hi ha de millors i de pitjors, és clar, alguns que s'han venut bé i altres que han sigut rotunds fracassos, però a tots hi he posat igual de ganes, esforç i entusiasme.

El més important: us agraeixo immensament a tots els qui un moment o altre heu llegit algun dels meus llibres, perquè gràcies a vosaltres puc continuar publicant. Sense una audiència, per petita que sigui, aquesta feina no tindria cap sentit. Rebre els vostres comentaris i les vostres crítiques, bones i dolentes, és una de les recompenses que té aquest ofici. Espero que puguem mantenir aquesta relació durant molt de temps.

Issac Asimov té un llibre on ressenya els seus primers cent llibres. No sé si arribaré mai tan lluny, així que he decidit no esperar i aprofitar aquesta mena d'aniversari per repassar el meu "corpus". Al llarg de les properes dues setmanes em miraré una mica el melic i faré un breu inventari dels meus 22 "fills", agrupats per temes, que servirà com a balanç de la primera dècada. Potser en descobrireu algun que us interessa o recordareu un que heu llegit. Si voleu dir la vostra, serà un plaer sentir què penseu, com sempre. I espero que pugui comptar amb vosaltres pels propers deu anys. Encara em queden moltes històries per explicar...

"Sisplau, quedeu-vos"

Aquest cap de setmana pre-referèndum vaig anar a dinar a un pub d’un poble perdut enmig dels prats de les Midlands. Més anglès impossible. A la porta hi vaig trobar penjat un cartell casolà que convocava educadament els clients a una “trobada pacífica” a la plaça d’una ciutat veïna, per tal de “enviar un missatge als nostres amics del nord” que digui: “sou escocesos, però sisplau, quedeu-vos amb nosaltres i siguem tots britànics”. Em va semblar una manera molt civilitzada de fer campanya pel no, un exemple més de com arriben de ser de diferents els moments històrics que viuen Escòcia i Catalunya. 

És difícil d’imaginar una nota semblant a l’entrada d’un bar de Múrcia. Suposant que algun exaltat no calés foc al local en un atac de malentès patriotisme, la manifestació tindria encara menys poder de convocatòria que una trobada d’unionistes a Tarragona. I és que un dels problemes principals de la relació Catalunya-Espanya no és que hi hagi un nodrit grup d’extremistes espanyols disposats a insultar i amenaçar de mort als líders del procés, sinó que els ciutadans que no han estat atacats pel virus del nacionalisme furibund optin per guardar silenci. Enlloc és més evident que a les planes d’opinió dels diaris, on majoritàriament se senten les veus de personatges, alguns amb un nivell intel•lectual suposadament alt, que fan gala d’un discurs basat en la demagògia o directament en tergiversacions de la realitat. 

En el debat britànic, en canvi, hem pogut sentir arguments ponderats de totes dues bandes, amb els que pots estar més o menys d’acord, però que almenys no s’articulen al voltant de visions distorsionades del present i el passat. S’ha parlat del fracàs de la campanya del no i de l’excés de confiança dels unionistes, que han cregut que les enquestes inicials eren immutables, però almenys poden dir que hi ha hagut una campanya. A Espanya, en canvi, l’estratègia ha sigut majoritàriament negar l’existència d’un “poble català” com a entitat definida, que és l’única manera democràticament legal d’evitar que els catalans facin servir el seu dret a decidir. Independentment de les possibles raons històriques i culturals, que un es pot creure o no, el que no es poden obviar són actes com la Via Catalana de l’any passat o la V d’aquest 11S. L’existència d’un fet diferencial al nord-est ibèric és innegable i, en aquest context, és molt difícil de justificar la negativa a expressar una opinió. Però tot i això, continuen fent-ho.

Veurem què passa demà [avui] dijous quan els escocesos vaig a votar. El resultat, a hores d’ara, encara és incert. I les conseqüències d’un possible sí, encara més. No oblidem que l’Europa de les Nacions està construïda sobre desenes de nacionalitats històriques, algunes diluïdes ja en les matrius que són els grans estats, altres que es resisteixen agònicament a caure en l’oblit i altres amb una tossuda salut de ferro. A la Península Ibèrica en trobem exemples de tots aquests tipus, però també a França, Alemanya o Itàlia. La reacció d’una independització no violenta en cadena és temuda per alguns i menyspreada per altres, però fins que no sapiguem com es resolen els casos escocès i català, els dos extrems del procés de secessió pacífica i els que es troben en un punt més avançat i equilibrat pel que fa a tendència de vot, és difícil predir el futur d’Europa. 

Els propers mesos seran claus. El més emocionant és que formem part d’aquest moment històric i que, com demostren les concentracions de cada Diada, la veu del poble se sent més que mai. El futur no es decidirà només als despatxos dels polítics, com moltes altres vegades, sinó també als carrers. Només cal esperar que els líders sàpiguen convertir en realitat els desitjos dels qui els han votat.  No serà una tasca fàcil.

[Publicat a l'Esguard, 17/09/14]

Col·lecció de selfies lectors

Aquest estiu he llegit bastant. Em passa que quan escric tinc menys temps per llegir (i al revés), així que des del juny que he afluixat una mica el ritme productiu per aprofitar i empassar-me un grapat de llibres que tenia pendents. Alguns els he immortalitzat en els selfies que he penjat aquí sota, altres els trobareu ressnyats (aquí), i altres quedaran simplement perduts en els llimbs de la meva memòria.

Amb aquest post tanco la programació estival i reprenc el blog en el seu format habitual, que en aquestes primeres setmanes de la temporada literària vull dedicar a un aniversari una mica especial, i després a comentar-vos les dues novetats que presentaré els propers mesos.

  

V

 

El gabinet del doctor Caligari

Una escena de la magnífica L'últim dia abans de demà m'ha recordat una història d'infantesa. El doctor no es deia Caligari, però sí que tenia un gabinet (nosaltres preferíem anomenar-lo "ganivet"), instal·lat en un racó de la nostra escola. Hi anàvem quan ens fèiem mal o ens trobàvem malament, i ens atenia una infermera alta com un Sant Pau, escardalenca i de rictus tan seriós que imposava respecte immediatament. A més coixejava, cosa que li donava un aspecte d'ajudant de mad doctor de pel·lícula de sèrie B que ens tenia una mica espantats. Ella cultivava conscientment aquesta imatge, perquè li anava molt bé per mantenir a ratlla la patuleia d'eixerits que demanaven anar al metge només per poder-se saltar una classe. En el fons, si tenies l'oportunitat de conèixer-la una mica (que no era habitual), descobries que era una bona dona.

El doctor apareixia només de tant en tant, i era ineludible una cita anual per sotmetre't a la revisió mèdica de rigor. Anàvem al gabinet per ordre alfabètic, de cinc en cinc, vestits amb la samarreta i els pantalons de fer gimnàstica. Esperàvem torn al vestíbul, asseguts en silenci en unes cadíres de vímet i fusta pintada de verd fosc, vigilant no despertar les ires de la infermera. Quan ens cridaven, passàvem a veure el metge. Hi havia unes quantes proves clàssiques que es repetien cada any. Ens media i ens pesava. Ens mirava si teníem els peus plans enfilats en un vidre glaçat que coronava una màquina plena de miralls i fluorescents. Després bufàvem un èmbol per mesurar la nostra capacitat pulmonar (la part més divertida, perquè era com un concurs i després podíem comparar els resultats amb els companys). I llavors passàvem a una sala fosca on em sembla recordar que ens mirava per una pantalla de raigs X d'aquestes que ara estan prohibidíssimes.

Tots els nens temíem la prova final (les nenes se'n lliuraven): ens baixava els pantalons, es posava els testicles al palmell i ens deia "tus, tus". No és que ens fes por estar a les fosques amb ell ni que el pobre home fes res més que complir el seu deure professional (s'havia de controlar que les penjarolles ens haguessin baixat al seu lloc, no hi havia cap altre motiu), sinó que ens costava molt aguantar-nos el riure. El "tus, tus" era el moment clàssic, i solíem fer conya al seu voltant hores abans d'anar a la revisió (i també molt després). Ja sabeu: criatures. De totes maneres, allò ens va marcar. Encara ara, quan ens trobem anb els companys de l'escola surt de tant en tant el "tus, tus", sobretot quan volem dir que a algú li estan tocant el que no sona.

[Publicat originalment el DIVENDRES, 15 ABRIL DE 2011]

Bullying

Mirant l'altre dia les dinàmiques que s'establien en un parc on estava jugant el meu fill vaig comprovar que la figura del bully és habitual fins i tot entre els més menuts. [Incís: permeteu-me que usi el nom en anglès, perquè trobo que no tenim cap paraula que tingui un impacte semblant.] Que un abusi d'algú en inferioritat de condicions és trist i hauria d'evitar-se, però per desgràcia és un component que ens trobarem a totes les fases de la nostra vida. Potser és artificial voler protegir la mainada amb un excés de zel: aviat arribarà el moment que els pares no hi serem per treure'ls les castanyes del foc. La meva política de moment tendeix cap a deixar que el nano s'espavili sol, mentre la cosa no passi d'uns límits raonables, i que aprengui a fer front a situacions d'aquesta mena.

L'episodi em va fer recordar els bullies de l'adolescència. Tots n'hem tingut algun. Els meus eren bastant descafeïnats, així que em puc permetre el luxe de mirar-me'ls fins i tot amb una certa nostàlgia. Primer posem-nos en situació. Jo era el clàssic nano que portava ulleres, treia bones notes i era tímid i negat pels esports. La víctima perfecta. Per altra banda, vaig arribar als meus 185 cm bastant aviat i el meu pare em feia anar al gimnàs, així que físicament no semblava una presa tan fàcil. Potser per això em van deixar tranquil un temps.

Però a tercer de BUP hi havia un parell de gambirots que em buscaven les pessigolles. Eren els xulets de la classe, forts i atlètics, i treien males notes. La intimidació era sobretot verbal i bastant esporàdica, tot s'ha de dir. Només una vegada un d'ells em va trencar un regle, l'únic "atac" que recordo. La meva estratègia era ignorar-los, i vaig tenir sort que no van intensificar mai la pressió. Un d'ells estava obsessionat en portar-me a un lloc discret per què ens esbatuséssim. M'ho proposava sovint, sense que vingués a to de res. A mi em semblava una opció un pèl absurda, i més quan no hi havia cap raó específica que poguessim dirimir a bufetades, per tant sempre declinava educadament.

Amb el temps em vaig adonar que ell tampoc no tenia cap ganes de pegar-se amb mi. Em provocava perquè sabia perfectament que jo no acceptaria. Ell no deuria estar convençut de sortir ben parat d'un xoc amb un paio que li passava mig pam i tenia uns braços tan gruixuts com els seus i jo sabia que en un cos a cos tenia menys capacitat de defensar-me que en un duel dialèctic, així que tot plegat es va acabar convertint en una mena de rutina. Jo li deia que si em seguia punxant algun dia li diria que sí, ell em contestava que a veure si era veritat, i aquí acabava la interacció. A mi m'anava molt bé, perquè això mantenia a ratlla el segon bully, que tenia cara de ser més perillós i menys raonable (l'un no es ficava amb les víctimes de l'altre). Per a ell també era un bon tracte, perquè demostrava que podia intimidar algú més alt que ell sense haver de córrer cap risc físic.

Al final vam acabar tenint una relacció més relaxada. A part de les quotes setmanals de bullying light que el seu sindicat li reclamava que complís, la resta gairebé mig semblava una amistat. Vam tenir algunes converses profundes sobre què faríem amb les nostres vides (ell volia ser atleta professional i es queixava del sacrifici que era entrenar diàriament) i fins i tot em sembla el vaig ajudar amb alguna matèria que no acabava d'entendre. Anys després el vaig googlejar i vaig veure que havia acabat fent econòmiques i empresarials, però no vaig trobar que hagués aconseguit res especial en l'esport que practicava (tot i que seguia participant en torneigs de "veterans"). En canvi, s'havia dedicat als escacs i havia acabat sent-ne montinor en una escola. No era ni de bon tros el que m'esperava trobar, i em vaig alegrar que les coses haguessin cap aquí. Potser allò del bullying havia estat només una fase que havia superat de la mateixa manera que hom supera l'acné...

Sóc conscient que el meu va ser un cas lleu i que molts d'altres ho passen pitjor. I que avui en dia, amb tanta tecnologia, les formes de pressionar el proïsme s'han sofisticat d'una manera perillosa. Ves a saber quina mena de bullies es trobarà el meu fill en el futur. No crec que hi hagi una fòrmula màgica per sortir-se airós d'aquests entrebancs, així que només li puc desitjar que tingui tanta sort com jo i que en trobi també un que sàpiga apreciar una situació de taules.

[Publicat originalment el DIVENDRES, 5 AGOST DE 2011]

Lectures d'estiu (V): Cafè Barcelona

En Joan Carreras és un autor que m'agrada. He llegit les seves tres últimes novel·les i totes m'han convençut. Ja us n'havia recomanat una abans i ara volia convidar-vos a llegir Cafè Barcelona, potser la millor del trio, que va sortir a finals de l'any passat. 

És una novel·la coral, seguint la tradició de l'autor, amb uns personatges molt ben treballats i un rerefons tràgic, una altra marca de fàbrica. Un narrador, que coneixerem al terç final del llibre, explica la vida d'una família d'Amsterdam que regenta el cafè del títol, centrant-se sobretot en la filla. El primer bloc, que transcorre en part durant la guerra dels Balcans, és el més dur. Després apareixen els amors i desamors de la filla, els quals acaba coneixent de prop el narrador, que d'aquesta manera es fica també en la història. I al llarg de la novel·la, anem veient també com a tema secundari la decadència del Cafè i de la seva propietària.

Està ben escrit, sense artificis ni exageracions, amb un estil cru i molt directe. Un dels encerts del llibre, des del meu punt de vista, és que el lector ha d'intentar entendre la protagonista a partir només del que sap d'ella el narrador, o sigui el que es veu des de fora. No arribem mai a entrar en el seu cap, i això fa que sigui més misteriosa. I, a més, evita que la història caigui en el dramatisme obvi que els fets desencadenen. En aquest sentit, una de les perles és una escena de no-sexe, trista i tendra a la vegada, que resumeix molt bé el to de la història. L'únic que m'ha grinyolat una mica és una revelació d'última hora, que sembla feta amb el propòsit de sorprendre el lector però que no s'acaba d'integrar en la narració que la precedeix, però això no treu que la història estigui portada tota l'estona d'una manera impecable.

En resum, un llibre interessant, inquietant i original d'un autor que, si no coneixeu, val la pena que descobriu. I si ja l'heu llegit abans, aquest no us decebrà.