Resum de l'any

Com és tradició, acabo l'any amb un breu resum del que m'ha passat en aquests darrers dotze mesos des del punt de vista literari. A nivell personal ha sigut un any complicat, per molts motius, però pel que fa als llibres, no em puc queixar. Sobretot he recollit els fruits de l'any "sabàtic" que m'he pres del món adult per poder-me dedicar a la literatura juvenil i infantil amb una mica de calma.

Els tres llibres nous que he publicat el 2015 han sigut precisament d'aquest gènere: un amb el Sebastià Roig (El secret de la banya enbruixada) i dos amb en Lluís Llort (els primers volums de la col·lecció Sóc un animal, il·lustrada pel Sergi Càmara i editada simultàniament en tres de les quatre llengües ibèriques). Totes dues iniciatives ens han donat diverses satisfaccions, entre elles haver estat escollides pels seus respectius editors en el recull que feia Vilaweb dels millors llibres de l'any. A més, El secret de la banya embruixada va quedar tercer en la seva categoria als premis de Llegir en cas d'incendi. A part d'això, vaig contribuir a la macroantologia que van fer les Males Herbes sobre viatges en el temps, Punts de fuga, l'única cosa "per grans" que he publicat aquest any.

També és tradició fer previsió de futur. De cara al 2016, ja tinc uns quants llibres programats, que significaran el meu retorn al costat adult i (per primer cop des del 2012, ja tocava) als llibres en solitari. Per començar, torna a tocar obra de divulgació (en publico una cada dos anys des del 2008), que aquest cop serà sobre un dels meus temes preferits, l'envelliment, i, com que està esponsoritzat per un diari espanyol, tindrà la peculiaritat de ser el primer text llarg que he escrit directament en castellà. A part, a la segona meitat de l'any sortirà una mena de biografia/autobiografia, que també té força ciència, per una nova col·lecció molt interessant i innovadora d'una editorial catalana. De moment no us en puc explicar res més, només que és un llibre molt especial i que em fa molta il·lusió. Ah, i no deixo del tot el tema juvenil/infantil, ara que he agafat embranzida, perquè per Sant Jordi es publicarà el tercer volum de Sóc un animal i una mica més tard apareixerà la segona aventura d'en Biel i en Picapoc, el marcianet que vam parir amb la Carme Sala. A part d'aquests quatre volums, que em permetran batre el meu rècord personal de productivitat si res no es torça, tinc un parell o tres de projectes en marxa, que ja veurem quan cristal·litzaran, entre ells la meva quarta novel·la, bastant avançada ja. Però d'aixo ja hi haurà temps de parlar-ne.

Mentrestant, segueixo al mateix ritme al blog, amb una vuitantena d'entrades a l'any, que és tot el que puc assumir de moment. Espero poder continuar donant la tabarra i que ens seguirem veient per aquestes planes... Fins l'any que ve!

In between days

M'agrada aquesta setmana entre Nadal i Cap d'any. Són uns dies estranys, com si tot estigués en pausa. Els qui fan vacances es troben entre dues celebracions, dies sense cap àpat programat, sense res especial a l'agenda, comptant les hores per acabar l'any sense un pla a seguir. Els qui treballen ho fan a mig gas (excepte, suposo, a les botigues), en oficines fantasma plenes de cadires buides (que, de fet, és com es treballa millor). Jo sóc d'aquests últims i aprofito per posar-me al dia de tot de cosetes que m'havien quedat pendents, que em va molt bé. És una sensació agradable.

La setmana passada sí que estava de vacances-llampec, tornant a casa com els turrons per celebrar les festes de guardar amb la família, aquells famosos dinars amb el consogre del PP, l'altre que simpatitza amb la CUP, el cunyat que vota Ciutadans i el sector multicultural del JxS, tots bevent i menjant amb harmonia al voltant de la mateixa taula sense tirar-se els plats pel cap, malgrat el tòpic que volen vendre els unionistes. Una de les coses que vaig fer entre una celebració i una altra va ser portar l'hereu a la catedral de BCN, que no l'havia vista mai. Jo no hi havia entrat des que s'ha de pagar, de fet, i em vaig endur la sorpresa de descobrir que es podia pujar a la teulada, on una bastida de ferro, una mica nyigui-nyogui, et permet fer de colom una estoneta. Les vistes són impressionants, com podreu veure aquí sota, valen la pena els set euros que costen.

Bon Nadal!

Ressenya: L'ànima de l'assassí

Us parlaré avui d'un llibre curiós. És L'ànima de l'assassí, el debut en el camp de la novel·la del Toni Arencón. Dic curiós perquè es presenta com una novel·la negra, amb un crim i unes investigacions que no desentonarien en una història d'Edgar Allan Poe, però en realitat és un retrat d'un personatge històric fascinant, en Mariano Cubí, que en Toni ens presenta com una barreja de Sherlock Holmes i Houdini, un xarlatà de fira faldiller i terriblement intel·ligent que es veu immers en un assassinat a la Barcelona de finals del segle XIX. És el mateix escenari que tants èxits li va donar a La mala dona, però més escorat cap al luxe de la zona alta que cap a la sordidesa del Raval.  

L'exercici que fa en Toni recorda el llibre que comentava fa poc d'en Sebastià Roig i el Toni Benages. De la mateixa manera que aquests dos trapelles convertien Francesc Pujols en un detectiu sobrenatural, aquí tenim en Mariano Cubí esquivant marits banyuts i agents de policia per poder resoldre el misteri de la terrible mort d'una jove de classe alta, mentre intenta guanyar-se la vida i el prestigi amb la frenologia. És un bon senyal que estiguem perdent-li el respecte a les nostres figures històriques i ens comencem a atrevir a ficar-los en tota mena d'embolics, com fa anys que estan fent els anglosaxons.

Però qui s'esperi simplement una novel·la de misteri en quedarà decebut. El cas que ocupa el temps d'en Cubí en el llibre apareix sobretot al principi i al final, d'una forma relativament breu (amb l'esperat gir inesperat per acabar, com manen els canons). El gruix del llibre és una biografia apòcrifa, divertida i irreverent d'un personatge que té molt de suc i del qual he de confessar que desconeixia què havia fet per merèixer un carrer a nom seu al nomenclàtor barceloní. Sens dubte sí que es mereixia un llibre com aquest. Trobo que potser agradarà més als fans de la novel·la històrica que no pas als del gènere negre, perquè hi trobaran el retrat d'una època amb tot luxe de detalls (l'autor ha fet una feina de documentació impecable, fins al punt d'emprar un català carregat de noucentismes per ambientar millor la història), però si més no, se li ha de reconèixer el mèrit de ser un llibre ben original.

Ressenya: Va com va!

En Joaquim Carbó és un clàssic de les nostres lletres, molt prolífic, tot i que el coneixem sobretot per la seva vessant d'autor juvenil. No és d'estranyar, perquè és el responsable d'uns quants clàssics. La meva generació ha crescut llegint primer La colla dels deu o les aventures d'en Felip Marlot, i després les novel·les d'en Pere Vidal i les seves "cases". Són llibres que van omplir un forat important en un moment clau de la nostra història, com també va passar amb els reculls de l'Ofèlia Dracs, el col·lectiu del qual formava part en Carbó, que van obrir la porta a la literatura de gènere, pràcticament inexistent en aquells moments en català. Per no parlar de la feinada que va fer en Carbó, junt amb molts d'altres, a Cavall Fort, una altra eina imprescindible per entendre com ha arribat fins aquí la nostra cultura.

Malgrat que ja té assegurada la seva entrada a l'enciclopèdia, en Carbó continua donant guerra a tots els fronts, i aquests últims anys ha publicat llibres de tota mena, fins i tot unes delicioses memòries. L'últim d'ells és el que us volia comentar avui: Va com va!, que han editat, un cop més, els visionaris de les Males Herbes. He de començar dient que m'he divertit molt llegint-lo. És talment com si el Felip Marlot, aquest detectiu de barri un punt surrealista, s'hagués fet gran de cop i volta i ens el trobéssim convertit en un perdedor, brut i deixat, bevedor i faldiller, que en té prou solucionant els problemes dels veïns a canvi de quatre duros per anar tirant (o fins i tot un esmorzar pagat). Aquí hi ha molt més sexe i violència, com és natural, però la base és la mateixa: un sentit de l'humor molt afilat i una gran capacitat d'observar el seu entorn i fotre-se'n del mort i de qui el vetlla.

La novel·la és, de fet, un mena de recull de contes (els "casos" del protagonista, uns de llargs, altres de gairebé només un paràgraf) enllaçats de forma desordenada, com s'escau amb el personatge, a partir d'un llarg monòleg interior. Estan relacionats amb temes actuals (hi surt la crisi, els bancs, els estafadors, els qui no paguen les factures, els qui no arriben a final de més, els incívics, la policia...), tots ells narrats des del punt de vista d'aquest Equalitzador de pega que si s'hi implica no sol ser per altruïsme, sinó perquè no li queda més remei.

És un llibre que agradarà els qui aprecien la vessant juvenil de l'autor, perquè hi reconeixeran els elements que els van fer passar bones estones quan eren joves, ara adaptats als nous temps, però també a qualsevol que sàpiga apreciar l'humor subtil (i un pèl gamberro) amb una bona dosi de crítica social. Només puc repetir  per acabar que a mi m'ha agradat molt (un altre que he votat a la llista dels millors de l'any d'El Periódico).

Els temps canvien

[No, no parlaré dels resultats de les eleccions espanyoles, un canvi que, malgrat hagi certificat la mort aparent del bipartidisme, segurament ho deixarà tot igual. Avui el tema és un altre.]

Fa uns anys, em feia il·lusió rebre trucades d'amics i parents que se'n recordaven del meu aniversari i volien felicitar-me. Ara, les felicitacions m'arriben per facebook, twitter, instagram i whatsapp (i alguna també cau als comentaris d'aquest blog o per email, cada cop menys). De trucades, aquest any només n'he rebut una (sempre queda algun nostàlgic...).

Un efecte secundari de les felicitacions per xarxa és que l'endemà del meu aniversari em puja el klout una mala cosa: aquest cop, de 62 a 65 (pels no iniciats, gairebé tres punts quan estàs a mitjan seixantes són força difícils d'aconseguir). El klout és un número que se suposa que mesura la teva presència a les xarxes, i no té més importància que la de ser el resultat d'un algoritme com qualsevol altre, però segons diu la wikipèdia, en alguns llocs s'ha fet servir per valorar candidats en entrevistes de treball. Si mai he de demanar feina, el millor dia per fer-ho serà el 19 de desembre, està clar. Gràcies a tots per contribuir a aquest inesperat regal d'aniversari.

45

Això ja comencen a ser xifres respectables. Miraré de fer com els de la foto per veure si avui puc mantenir l'esperit ben viu!

La impaciència humana

“Global” és la paraula que millor descriu el món contemporani, un planeta on les fronteres que hi hem dibuixat no són tan impermeables com ens pensàvem, i on el que fem en un racó té profundes implicacions en tots els altres. De la mateixa manera que un virus nou que apareix a Mèxic tarda només dies a veure’s a la Xina, com en el cas de la pandèmia de grip del 2009, una acció local pot tenir implicacions mundials molt profundes. N’hem de ser conscients, perquè no podem continuar vivint al segle XXI pensant que les normes de joc del segle passat encara són vigents. 

Aquesta reflexió es pot aplicar als conflictes geopolítics recents, molts d’ells nascuts d’intervencions més o menys benintencionades que es van fer sense pensar prou en les conseqüències. Per exemple, quan als Estats Units els va semblar encertat ajudar als mujahidins d’Afganistan a lluitar contra la Unió Soviètica, no se’ls va ocórrer que estaven alimentant l’embrió d’un moviment fonamentalista, els talibans, que tots sabem el mal que han fet després. També van ser els americans els que van pensar que envair Iraq els permetria estabilitzar i controlar una regió conflictiva, però el desastre d’aquella ocupació ha acabat propiciant l’expansió de l’Estat Islàmic i de l’extremisme que representen. Malgrat que hi ha idees que semblen molt bones, com enderrocar dictadors de la categoria de Hussein o Gaddafi, no preveure’n els efectes a llarg termini acaba fent que sigui molt pitjor el remei que el mal. I al final rebem tots.

A pesar de totes les advertències històriques, seguim buscant solucions simples a situacions terriblement complexes. Ho hem vist darrerament amb l’allau de reaccions als atemptats a París, tan diverses com ingènues: cal intensificar els bombardejos a Síria; cal deixar de bombardejar Síria; cal tancar fronteres perquè no entrin refugiats radicals; cal obrir fronteres i per a què tots els emigrants se sentin benvinguts i no tinguin la necessitat de radicalitzar-se. Etcètera. Com si res d’això, per si sol, fos suficient per esborrar del mapa una crisi que s’ha gestat gràcies a dècades de decisions curtes de vista.

Potser el problema és que som una espècie massa impacient. Seria una manera d’explicar que tinguin tant d’èxit propostes ridícules com les del Front Nacional a França o del Donald Trump als Estats Units, que ens volen vendre uns pegats tan inútils com impossibles d’aplicar. L’única virtut que tenen les seves estratègies és la de presentar sortides que semblen ràpides i satisfactòries. Perquè el votant mitjà vol una resposta immediata a les seves preocupacions. Si pot ser avui, millor que no pas demà. Per això rebroten els populismes en moments d’especial tensió, quan no tenim ni el temps ni les ganes per escrutar amb calma si el que ens proposen és lògic o factible. Si no fos així, tothom entendria que prohibir l’entrada al país als musulmans, com proposava Trump fa uns dies, no és la manera d’aturar el terrorisme (especialment als Estats Units on, històricament, la majoria de morts per atacs d’aquesta mena han estat causats per individus blancs i cristians). És una mica com els jocs de mans dels mags, que funcionen si te’ls vols creure i no els estudies amb atenció. 

Els populismes són una mena d’homeopatia política que promet la lluna sense necessitat de demostrar que té un principi actiu que funciona de debò. I ens prenem la pastilla convençuts que acabarà d’una vegada amb els nostres mals. Ha passat moltes vegades, està passant ara i tornarà a passar en el futur. No n’aprenem. Però esperem que un moment o altre s’acabi imposant el seny, tant entre els votants com entre els qui tenen prou poder per fer alguna cosa útil de veritat, i puguem sortir airosos d’aquesta mena de guerra mundial dilatada que estem vivint.

[Publicat a la revista Esguard, 16/12/15]

Ressenya: Sota l'asfalt

L'any passat, just per aquestes dates, us parlava de l'últim llibre d'en Llort, i us deia que m'havia agradat molt. Tenim la sort que l'autor està passant per una època especialment productiva, sense que això afecti la qualitat, i avui us volia recomanar el que ha publicat fa unes setmanes: Sota l'asfalt.

En aquest llibre, en Llort s'allunya una mica de la particular línia negra que està seguint darrerament (iniciada amb èxit amb Si quan et donen per mort un dia tornes i continuada a Herències col·laterals) per explicar-nos un intens viatge subterrani. Un viatge una mica especial, perquè ho és en tots els sentits de la paraula. Per entendre'ns, és com si Elmore Leonard hagués reescrit The bell jar condensant-ne l'acció en una sola nit i tots els escenaris en una línia de metro.

La barreja a mi m'ha agradat molt. Té les dosis exactes de misteri, acció, violència, sexe i paranoia per fer que la lectura se't passi volant. Els qui heu llegit altres novel·les del Llort ja sabeu que és un narrador dinàmic i sense concessions, i aquí ho continua demostrant. Ell mateix ha dit que la seva intenció era "escriure una mena de 'thriller' amb elements de sèrie B. Com un 'fast food' però amb alguns ingredients més gourmet", però penso que amb aquesta descripció es queda curt. No és tan fàcil explicar la progressiva descomposició mental d'un personatge, i en Llort demostra que té prou ofici per sortir-se'n airós. A més, l'aparença de thriller i les escenes de mastegots amaguen en realitat una història iniciàtica, una mena d'Odissea sense retorn a Ítaca, amb moltes capes, que agradarà al lector més exigent que es vulgui deixar arrossegar en aquest descens als inferns.

Potser Sota l'asfalt no és un llibre tan assequible com els seus dos predecessors, i sens dubte és molt menys canònic, però si voleu llegir una història negra, dura, original, amb rerefons i algunes sorpreses, aquesta us pot agradar. A mi em va deixar una sensació d'inquietud i satisfacció a la vegada que feia temps que no sentia. Per això l'he acabada votant com un dels meus llibres favorits de l'any a la llista que publicarà El Periódico un dia d'aquests. 

Algunes coses que han passat...

Últims dies de l'any i últimes cosetes que surten a premsa i per internet. Us les resumeixo, per si a algú li interessa.

Aquí teniu un article a l'ARA on explico que l'Estació Espacial està plena de microbis potencialment perillosos (pobres astronautes...). I en aquest altre explico un nou treball que confirma el que fa temps que diem els qui treballem en aquest tema: prendre antioxidants no sembla una bona idea.

Mentrestant, a Tumateix llibres, Llibres i punt! i Un abrazo lector comentaven les aventures de l'Arman que, insisteixo, són els llibres perfectes per regalar a la canalla aquestes festes. 

I al IKB+, el blog de l'Institut Castellbisbal, recomanaven Els límits de la vida (un llibre que l'any que ve hauria de sortir en dues traduccions noves). Entre les coses maques que hi diuen:

Aquestes pàgines contenen una història intensa i emotiva, en la que qualsevol jove hi reconeixerà sentiments i preocupacions properes, un llenguatge com el que ells utilitzen, un missatge preciós i, tot plegat, acompanyat de la música de Coldplay i Muse. Com no els ha d’agradar!

I acabo amb la notícia que Feréstecs, el booktrailer d'Ullals (el segon que ens arriba en pocs dies!) que van preparar Isabel Calle Galan, Andrea Molina Martínez i Diego Pérez García, ha guanyat el premi  a la creativitat de la tercera edició del premi que organitza el Servei de Biblioteques de la Generalitat. Aplaudiments pels autors! Us el deixo aquí.

La tirania de la bellesa

La bosquerola emmascarada és un petit ocell que viu a Amèrica. Es caracteritza perquè llueix unes plomes negres al voltant dels ulls (la màscara) i d'un groc intens damunt del pit. Fa uns mesos, uns científics van descobrir que, a la zona de Nova York, les femelles preferentment trien per aparellar-se els mascles que tenen la taca groga del pit més gran i brillant. En canvi, a Wisconsin, es fixen més en la mida de la màscara. Tot i que a primera vista pugui semblar un fet trivial, aquest descobriment confirma, una vegada més, la importància biològica de la bellesa i ens permet fer dues consideracions.

La primera, l'aleatorietat aparent de les lleis de l'atracció. Sembla que només l'atzar pugui explicar que comunitats de la mateixa espècie tinguin gustos estètics tan diferents pel sol fet de viure uns centenars de quilòmetres a part. I la segona, que en el fons tot això no és tan arbitrari com sembla: el que veiem a la superfície és un reflex del que passa a dins del cos. En el cas de les bosqueroles, s'ha comprovat que les dimensions i qualitat tant de la màscara negra com del pit groc s'associen a tenir un sistema immunitari més potent, un tret que demostra bona salut i garanteix millor descendència.

Aquest és un bon argument per desmuntar la màxima que diu que la bellesa física és només un tret superficial. Al contrari: normalment sol ser la manifestació visible d'alguna característica amagada, però biològicament molt rellevant, que permet reconèixer els individus més aptes per procrear. Els principis que regeixen el comportament dels ocells els veiem també en la resta d'animals que es reprodueixen sexualment, entre ells nosaltres mateixos. Des de les bosqueroles fins als paons, passant per les papallones o els humans, l'interès que sentim per la bellesa del sexe contrari, ja siguin les vistoses plomes d'una cua, els dibuixos d'unes ales, o l'amplada d'uns malucs, determina com combinarem els nostres gens i, per tant, és una eina molt poderosa per a la selecció natural.

Darwin ja va adonar-se del profund impacte que la bellesa té en l'evolució de les espècies, però amb el temps potser ens hem oblidat de la seva missió original. Quan en parlem ara, sovint és per dir que està sobrevalorada o queixar-nos de les societats que l'enalteixen en excés. Denunciem que vivim en un món hipersexualitzat, que posa un pes excessiu en el físic, fins al punt de convertir-nos en esclaus de la nostra imatge, en éssers buits i ufans, però ho considerem un problema eminentment cultural. En canvi, com hem vist, presumir dels atributs del cos té unes bases biològiques molt sòlides i compartides amb organismes de tot l'espectre de l'arbre de la vida.

En altres articles ja he insistit que, per entendre com pensem i actuem els humans, no hem de fixar-nos tan sols en les complexitats del nostre teixit social, sinó que moltes vegades les explicacions les podem trobar en la biologia. Perquè, al cap i a la fi, abans d'éssers civilitzats hem sigut (i serem sempre) animals. Per exemple, la importància que donem a la bellesa femenina no és només una moda, sinó que es creu que és una conseqüència directa d'haver adoptat la monogàmia. En espècies promíscues en les quals un mascle s'aparella amb totes les femelles que es deixen, la pressió per ser més guapos la pateixen només ells. Per tant, la competència fa que aquests mascles desenvolupin trucs vistosos per cridar l'atenció de les parelles potencials i poder així ser els escollits. En canvi, en les espècies monògames, els mascles també exerceixen el seu dret a triar, per tant les femelles experimenten la mateixa pressió per ser atractives.

Però això no vol dir que ens hi hàgim de conformar. Som, de fet, l'única espècie que ha trobat la manera d'escapar del jou de la natura. En tenim exemples amb invents com la democràcia, que perverteix el domini absolutista del mascle alfa, tan propi dels primats, o la medicina, que evita que depenguem de la supervivència preferent dels individus més sans. Si de veritat volem deslliurar-nos de la tirania de la bellesa i que deixi de tenir un paper tan central en les interaccions personals, caldrà alguna cosa més que lluitar contra el masclisme atàvic, present en més o menys mesura en cada societat, que sovint s'invoca com a únic culpable: tots dos sexes ens hi haurem d'esforçar, perquè és un patró de comportament que està ben arrelat en els nostres instints més ancestrals. La reproducció ha sigut durant mil·lennis l'objectiu principal de la nostra existència, com ho és de la de qualsevol altre ésser viu. Posar-la en un segon pla no és un objectiu que es pugui aconseguir de la nit al dia, però tampoc ha de ser impossible.

[Publicat a El Periódico el 31-10-15. Versión en castellano.]