dijous, 29 de gener de 2015

Banderes


L'altre dia li van demanar a l'hereu per deures que fes una petita narrració de les vacances de Nadal i hi dibuixés la bandera del seu país, esperant que la gran majoria hi posaria la Union Jack. Ell em va mirar desconcertat i no vaig saber què dir-li. Ha nascut a Nova York, per tant tècnicament és americà. Ha viscut tota la seva vida (menys tres mesos) a Anglaterra, per tant se sent britànic. Els seus pares són catalans, per tant culturament és en part català. I legalment, també és espanyol.

Per ser políticament correcte i no imposar el meu criteri, vaig suggerir-li que triés la que se sentís que l'identificava més, i vam repassar un a un els lligams que té amb cadascuna d'elles. Com que això tampoc funcionava, vaig tirar pel dret: "Mira, dibuixa la catalana, que té uns colors molt macos, és fàcil de fer i quedarà molt bé en el full". Ja em poden acusar d'adoctrinament.

Ser emigrant no és fàcil, però em sembla que ser fill d'emigrant pot ser encara més complicat. Veurem cap a quina bandera es va decantant amb el temps...


dimarts, 27 de gener de 2015

Recull mediàtic del mes

Algunes coses que he han passat aquests dies:

Vaig fer una entrevista al Matí de Ràdio 4, amb en David Bueno i l'Eduard Martorell, parlant d'Els límits de la vida.

Dissabte passat vaig publicar aquest article al Periódico sobre l'origen del llenguatge (comentant una interessant teoria que ha aparegut recentment i el relaciona amb les primeres eines de pedra).

I diumenge, un article a l'ARA sobre  un fet curiós de la proporció entre homes i dones: en temps de crisi neixen més nenes i nens més forts.

Al Catorze.cat em van demanar una llista de 14 llibres, pel·lícules o cançons per a la secció "Les catorze". Jo els vaig preguntar si s'hi valien còmics (un parell dels convidats havien colat obres de teatre, per variar). El còmic és una forma d'art com qualsevol altra i encara ningú no l'havia reivindicada. Em van dir que endavant, així que vaig haver d'esforzar-me molt per deixar en només 14 la llista dels còmics que més m'han marcat. Sé que molts de vosaltres no en llegeix, perquè encara hi ha prejudicis que ens fan pensar que el còmic és una cosa infantil, però jo defenso que aquests còmics que cito (i milers d'altres) tenen tanta qualitat artística com molts llibres o moltes pel·lícules. I sí, també n'he posat de dirigits als més joves. No tots els grans còmics són les famoses "novel·les gràfiques" que llegeixen els hipsters des de fa uns anys. Us copio la llista aquí, a veure quants en coneixeu (i els que domineu el tema, quants d'aquests hauríeu triat també):

La marca amarilla (de la sèrie Blake y Mortimer), d’Edgar Pierre Jacobs.
El cometa de Cartago (de Las aventruas de Freddy Lombart), d'Yves Chaland.
Corto Maltés: Fábula de Venecia, d'Hugo Pratt.
El Incal, d'Alejandro Jodorowsky i Moebius.
Watchmen, d'Alan Moore i Dave Gibbons.
El misterio de Susurro (de la sèrie Roco Vargas), de Daniel Torres.
Z com Zorglub (de la sèrie Espirú i Fantàstic), de Franquin.
Hellboy: Semilla de destrucción, de Mike Mignola.
Els cigars del faraó (de la sèrie Les aventures de Tintín), d'Hergé.
A Dame to Kill For (de la sèrie Sin City), de Frank Miller.
Verano indio, d'Hugo Pratt i Milo Manara.
Rapsodia húngara (de la sèrie Max Fridman), de Vittorio Giardino.
Predicador, de Garth Ennis i Steve Dillon.
Parker: El cazador, de Darwyn Cooke.

I per acabar, La reina de diamants ha rebut tres crítiques bones, del XeXu, de la Sílvia Cantos i de La petita llibreria, feu-hi un cop d'ull. És un llibre que impacta!


dissabte, 24 de gener de 2015

Música per escriure


Ha mort Edgar Froesse. Era l'ànima dels Tangerine Dream, un grup que des dels anys setanta havia redifinit la música ambiental i instrumental (i les bandes sonores dels 80). Escoltar-los avui en dia pot semblar una mica friki, però els Tangerine Dream tenen per mi una virtut especial: són la música perfecta per posar de fons quan escrius. N'he provat moltes i no és tan fàcil. Han de ser prou neutres per no trepitjar les paraules (instrumentals segur) però amb prou cos per aportar alguna mena d'estat d'ànim creatiu. D'Hipnofòbia cap aquí, tots els llibres que he escrit han tingut en una plana o altra una mica de Tangerine Dream de fons. Des d'aquí li dono les gràcies a Froesse per la inspiració i li faig aquest petit homenatge penjant un concert de la seva època més clàssica, fet a poca distància d'on visc ara.

dijous, 22 de gener de 2015

El dret a ofendre

El tió va tenir un detall nostàlgic i per Nadal em va cagar els Blu-Rays de la trilogia Back to the future, un referent per als qui érem adolescents durant els 80. Visionant el primer lliurament, vaig retrobar-me amb els dolents de les escenes inicials, uns “terroristes libis” exaltats que disparen bazuques des d’una furgoneta. En aquella època, la tensió era tal que els Estats Units van acabar bombardejar Líbia el 1986, un any després que s’estrenés la pel•lícula, com a represàlia als “actes de terrorisme contra ciutadans americans”. Això em va recordar que la por d’Occident al radicals islàmics no va començar l’11S, com pensem a vegades, sinó que ve de més lluny. I té aspecte de no haver d’acabar mai.

El conflicte no seria tant un problema de religió, que en part ho és, sinó del xoc de dues cultures enredades en un complicat joc d’estratègia geopolítica, amb molts diners i molta testosterona sobre el taulell (i encara més interessos ocults), que fa segles que està en marxa. Cada part utilitza les armes que té més a mà (siguin exercits caríssims o grupúsculs terroristes finançats d’amagat) i intenta fer tan mal com pot a l’altra per aconseguir els seus objectius. En aquest context, l’atemptat a la redacció de la revista francesa Charlie Hebdo de fa unes setmanes, que va acabar amb dotze morts, s’ha de veure com un altre acte acuradament dissenyat per desestabilitzar l’oponent. El missatge contra la llibertat d’expressió és només l’excusa.

I funciona, perquè a Europa ens prenem molt seriosament el fet que ens deixin dir el que pensem. Fins al punt que aquests dies hem sentit grans cants a la llibertat d’expressió com puntal de la democràcia, que a vegades han pecat una mica d’ingenus. Com si la censura no fos part integrant del sistema. L’exerceixen rutinàriament els estats europeus, definint els límits legals del que es pot dir. Per exemple, és delicte l’apologia del terrorisme, un concepte a vegades convenientment difús (que ho preguntin a l’humorista Facu Díaz, imputat recentment per “humiliació a las víctimes del terrorisme” per riure-se’n del partit governant). Però és encara més efectiva la censura no institucional. Recordem que un editor d’una revista satírica espanyola va decidir fa no gaire, i sense que li ho demanés un jutge, retirar una portada per evitar-se problemes (polítics, econòmics o potser de coherència ideològica, qui sap). Aquest és precisament l’efecte que busquen els fonamentalistes usant la coacció de la por, i és una batalla fa anys que han guanyat. En una societat globalitzada com la nostra, on és impossible saber a quin bàndol pertany cadascú, ens ha quedat clar que donar certes opinions en públic et pot costar la vida. És una amenaça molt efectiva perquè només necessita una minoria dedicada per perpetuar-se. Per sort, alguns valents seguiran lluitant per preservar aquest dret a ofendre, tan únic que ja és part de l’ADN cultural europeu (als Estats Units, per exemple, seria impensable), malgrat les queixes i el menyspreu dels qui se senten ofesos, tan a dins com a fora de les nostres fronteres.

La “guerra” continuarà. Seguirem veient exèrcits que envaeixen països llunyans en nom de la democràcia i terroristes que semblen sonats solitaris sembrant por per tot arreu. Són només les puntes de l’iceberg d’un conflicte del qual possiblement mai coneixerem totes les trames i que costa de veure que es pugui arribar a resoldre sense que hi hagi un gran canvi a nivell global. Només podem esperar que les víctimes colaterals d’aquest joc de poders siguin les mínimes possibles. 

[Publicat a l'Esguard, 21/1/15]

dimarts, 20 de gener de 2015

BMM


Començo el 2015 amb una mica d'humor. El primer post de l'any és una broma que un amic ens ha fet al David Bueno, l'Eduard Martorell i a mi, els autors d'Els límits de la vida, a partir d'una foto promocional. No hem muntat un grup de rock, no, però després d'això ho estem considerant seriosament. Quina mena de música us sembla que faria, un grup amb aquestes pintes?

dijous, 1 de gener de 2015