Gaëtan Dugas era un auxiliar de vol canadenc que va morir el 1984 víctima de la sida. Durant molt temps se l’ha considerat el responsable de la introducció del VIH a Amèrica, després d’haver-se contagiat en un viatge a l’Àfrica, i d’escampar-lo pels cercles homosexuals dels Estats Units degut a la seva gran promiscuïtat. És el concepte del Pacient Zero, que ha servit per determinar l’inici exacte d’una de les crisis sanitàries més importants que ha patit l’Amèrica del Nord. La demonització de Dugas és principalment mèrit del periodista Randy Shilts, autor d’And the Band Played On, un dels primers llibres sobre el tema, que va tenir un impacte mediàtic considerable. A partir de la seva publicació, es va popularitzar la idea que la culpa de l’epidèmia americana era d’una sola persona i Dugas va passar a ser un dels homes més odiats del moment.
Aquesta acusació havia estat possible gràcies a un estudi científic, publicat el mateix any que moria Dugas, que el posava al centre dels primers grups d’homosexuals afectats. Però, amb el temps, anàlisis genètiques de més abast han permès descobrir que el VIH ja havia creuat l’Atlàntic molt abans que Dugas hi entrés en contacte (concretament a través d’Haití, a finals de la dècada dels seixanta). La teoria que un pacient havia sigut l’origen de tot començava a esquerdar-se. Fa uns dies, un article a Nature li ha donat el cop de gràcia. Analitzant mostres de sang guardades durant dècades, els investigadors han conclòs que Dugas es va infectar quan el virus ja feia temps que corria pel país, provinent del Carib, i que la porta d’entrada de l’epidèmia havia sigut Nova York, a principis dels 70.
Una sèrie de casualitats havien sigut clau en la transformació de Dugas en el dolent de la pel·lícula. Per començar, no havia sigut més promiscu que altres individus però sí que havia aconseguit recordar més noms de les seves parelles ocasionals, i això havia fet que la seva xarxa de connexions es pogués dibuixar d’una manera especialment clara en l’estudi inicial. A més, en aquell article se’l va designar amb una O perquè era l’únic pacient estudiat de fora (outside) els Estats Units. Un error de lectura va transformar la lletra en un número (ambdós es diuen igual en anglès) i això va donar accidentalment una etiqueta fàcil de recordar. L’efecte secundari era que el zero l’associava automàticament amb l’inici. Només va caldre que Shilts magnifiqués aquest impacte per crear un mite que ha durat 30 anys. Era un concepte atractiu, una simplificació que ajudava a entendre una epidèmia difícil d’explicar al públic, amb un component moral força espinós, i per això es va acabar implantant amb tanta facilitat.
L’injust cas del Pacient Zero fa palesa una conseqüència directa de com s’organitzen les societats modernes, que s’ha agreujat encara més a mesura que desapareixien les fronteres culturals i sorgia un teixit global comú: la realitat és la imatge, no el contingut. El que anomenem real és, a la pràctica, una construcció humana que interpreta una sèrie de fets, i és aquesta representació la que veritablement té pes social, no els mateixos fets. No importa que Dugas fos realment una víctima: una conjunció de males interpretacions de les dades el van convertir en el botxí.
Ho va dir Plutarc fa gairebé dos mil anys, i avui en dia la seva màxima és més vigent que mai: la dona del Cèsar no en té prou de ser honesta, a més ho ha de semblar. Fins i tot hi podríem afegir que, mentre ho sembli, ni tan sols cal que ho sigui. Té lògica: l’aparença de qualsevol fet és la interfície que ens permet assimilar-lo, per això té tanta rellevància. Perquè una cosa passi a la història no n’hi ha prou que creï un impacte, de qualsevol mena, sinó que s’ha de construir una imatge que en faciliti la interpretació. Un exemple podria ser que l’èxit de qualsevol creació artística va molt lligat a la biografia de l’artista responsable, fins al punt que això distorsiona la qualitat intrínseca de la peça. També funciona quan busquem un cap de turc, com en el cas de Dugas.
Sovint, un individu implicat pot contribuir d’alguna manera a aquest procés de traducció esbiaixada de la realitat. Altres vegades, la feina la fan els altres, sense opció a rèplica, com va passar amb el Pacient Zero. Dugas ha tingut sort que algú ha trobat finalment la veritat amagada, però la història deu estar plena de moltes altres persones que han acabat representant alguna cosa que no eren, i això taparà per sempre el que realment hi havia darrere.
[Publicat a El Periódico, 5/11/16. Versión en castellano.]
