El verdader perill és la mentida

La internet figura a pràcticament totes les llistes de grans invents de la humanitat, juntament amb la roda, l’electricitat o els antibiòtics. Alguns fins i tot la consideren l’avenç més decisiu de la història per com està canviant radicalment les societats. No cal dir que té virtuts immenses, però també s’ha tenir present que part del seu gran impacte és degut a les coses negatives que arrossega. Una de les principals és que està redefinint la manera que tenim d’entendre i recordar els fets.

S’ha dit que internet s’està convertint en una nova forma de memòria, col·lectiva en lloc d’individual, i no necessàriament fidel als fets. Els usuaris compartim les nostres experiències, que es converteixen ràpidament en permanents i comunitàries gràcies a les xarxes socials. El problema és que no hi ha cap filtre que separi la realitat de la ficció. D’aquesta manera, la bona feina d’internet a l’hora de facilitar la difusió de dades es perd per culpa de la gran capacitat de generar desinformació que això comporta. 

Aquest és el gran perill del segle XXI. Qualsevol cim que hàgim conquerit es pot enrunar ràpidament sota el pes de falsedats magnificades. El tema de les vacunes és el millor exemple de com promoure la ignorància i obviar la realitat pot costar vides. Però sense haver d’anar a aquests extrems, hem vist darrerament un eurodiputat polonès que ens volia convèncer de la inferioritat biològica de les dones o una publicitat mòbil que pretenia negar l’existència de certes variants de la sexualitat humana. Aquestes campanyes discriminatòries usen dades falses per recobrir-se d’una pàtina de credibilitat que, un cop introduïdes a la memòria col·lectiva d’internet, són difícils d’eliminar. Cinc minuts consultant les fonts adequades desmuntarien totes les fal·làcies però, per desgràcia, una gran part de la població no sembla capacitada per fer aquest petit esforç.

Els científics estem acostumats a haver de demostrar tot el que diem. Escriure un article explicant els darrers descobriments que hem fet, la principal forma de comunicació científica, és un exercici d’humilitat que hauria d’ensenyar-se a les escoles. Cada frase que hi escrivim ha d’estar recolzada per alguna dada, ja sigui publicada per altres grups o obtinguda per nosaltres, i hem de posar referències concretes a treballs anteriors (no val recórrer al «diuen que...») o presentar nous resultats. Si alguna conclusió no està fonamentada en una dada prou sòlida, un tribunal d’experts ens demanarà que la canviem o l’esborrem. Només a la part final de l’article, la discussió, se’ns permet proposar hipòtesis que incloguin una mica d’especulació, però tot i això s’espera que la lògica i la contenció segueixin imperant. Malgrat que a la ciència també hi ha enganys, aquestes normes fan que estiguin més controlats i s’acabin descobrint.

A la vida real aquestes mesures de seguretat no existeixen. Abans de la internet, el mal que podien fer els mentiders estava limitat al seu entorn immediat. Ara el seu abast és global. La demostració que la falsedat està guanyant la partida és que el poble ha escollit un mentider compulsiu per ocupar la posició política de més poder al món. Trump ens recorda constantment que la desinformació du a la victòria, un incentiu que pot abocar-nos a l’obscurantisme més absolut.

Ens costa acceptar que el món hi sortiria guanyant si adaptéssim els principis bàsics de la ciència a la nostra activitat social. Alguns curts de vista això ho interpreten com un signe de prepotència o de voler convertir la ciència en una nova religió. És molt més senzill: simplement es tractaria de regir-nos pel sentit comú i seguir un mètode que al llarg dels segles s’ha comprovat que funciona perfectament. La prova són tots els coneixements que ens ha proporcionat la ciència, fins i tot els que, si no s’usen amb cura, podrien acabar amb la civilització, com l’energia atòmica o la mateixa internet.

Instal·lar aquests principis durant l’educació primària potser reduiria la credulitat humana a uns nivells menys perillosos que els que estem veient actualment i frenaria l’auge de personatges tòxics com Trump i altres populistes que basen la seva capacitat d’atracció en fets alternatius, post-veritats o, com s’han anomenat tota la vida, mentides. Que ara disposin d’un poderós altaveu per amplificar les seves falòrnies requereix que contraataquem amb armes iguals de poderoses, i res ens pot proporcionar una protecció millor que abraçar el raonament científic en tots els àmbits de les nostres vides.

[Publicat a El Periódico, 25/3/17. Versió en castellà.]

Petit recull mediàtic

Quatre cosetes que han anat apareixent aquests dies, per a qui li pugui interessar.

Comencem per l'últim llibre: una crítica de Doble mortal al Llibres i punt!, que entre altres coses diu que "és molt fàcil de llegir i et deixes portar per una trama sense complicacions i atractiva". També el ressenyaven a El Punt Avui, on destaquen "una trama amb bon ritme" i "la tensió sexual entre els protagonistes". I podeu llegir una entrevista que li feien a l'Elisenda Roca al Barcelona Literària per parlar del llibre. Per acabar, també ens van entrevistar a RNE. ho podeu escoltar aquí.

Mentrestant, Herba negra ha rebut una bona crítica d'El Biblionauta, on es diu que "es tracta d’una novel·la molt ben escrita, entretinguda en el desenvolupament, actual en el plantejament i que es llegeix en un obrir i tancar d’ulls." També sortíem mencionats en un article sobre ecofuturisme i... fracking.

I us deixo amb una crítica a la versió anglesa de Jugar a ser déus, apareguda al Times Higher Education, que és una revista molt prestigiosa en el camp de l'educació, i diuen que "This is an excellent introduction to the ethical minefield into which modern science has led us", cosa que ens fa molt contents.

Seguirem informant. Mentrestant, que passeu un bon cap de setmana.

Johnny B. Goode

En record de Chuck Berry, mort avui als 90 anys, una cançó que va canviar el món del rock i que he tocat un munt de vegades amb els meus grups.

I aquí la versió-homenatge, que és com la vaig descobrir (jo i molts de la meva generació), en una escena antològica del cinema dels 80:



Recordem, per acabar, que gràcies a Carl Sagan, aquesta cançó la coneixeran fins i tot els alienígenes:

Ressenya: La memòria de l'arbre

Estan sortint llibres molt interessants per aquest Sant Jordi, però ja tinc clar que una de les meves apostes (per recomanar i regalar) serà La memòria de l'arbre, de Tina Vallès. A la Tina la vaig descobrir primer com a contista i des seguida vaig veure que tenia una habilitat especial per retratar els trossos de vida que s'anava trobant (com va quedar demostrat quan una mica més endavant va guanyar el premi Mercè Rodoreda). Però on em va impressionar de debò vas ser amb la seva primera novel·la, Maic, que us vaig recomanar fervorosament fa uns anys. Per això esperava atentament que n'escrivís una altra. I, finalment, ja la tenim aquí.

La memòria de l'arbre és una altra perla. La Tina no s'ha allunyat gaire del format de Maic, la història breu d'un drama explicat des del punt de vista d'un nen, i trobo que ha estat un encert. Primera perquè representa un gran esforç tècnic construir aquesta veu narrativa i que resulti creïble, per tant valia la pena aprofitar les eines que ja havia desenvolupat amb la primera novel·la. I segona perquè el resultat supera les expectatives, és un pas més endavant sense deixar de ser original i sorprenent. Té la dosi exacta de tendresa, drama i poesia per a què la barreja surti rodona. Si més no, a mi m'ha funcionat.

La història de l'impacte que la malaltia de l'avi té en un nen i la seva família està portada amb elegància, sense caure en sentimentalismes. L'estructura en capítols curts li dóna un ritme molt àgork que m'han recordat a les novel·les del Richard Brautigan. M'alegro que aquesta vegada la novel·la hagi guanyat un premi amb ressò i es publiqui en una col·lecció per adults, perquè segur que així rebrà l'atenció que es mereix. Molt recomanable.

La presència de personatges femenins a la literatura infantil i juvenil

[Ahir era el dia de la dona i vaig penjar aquest text al facebook després de veure al mur d'una amiga un vídeo que posava de manifest que poques dones protagonistes (o personatges femenins positius i rellevants) hi ha a la literatura infantil . Val la pena que reflecionem sobre aquest tema, especialment els qui ens dediquem a escriure.]

Això és molt tràgic, i és convenient recordar-ho un dia com avui. El vídeo m'ha obligat a fer examen de consciència i repassar els meus llibres de ficció...

Jo també tinc la meva part de culpa, aprofito per reconèixer-ho. Dels tres llibres infantils publicats en català, només surten noies com a personatges principals en un (però al mateix nivell que els nois, no són princeses). [Clar que surten un munt d'alienígenes de sexe indeterminat, però és lícit assumir que són tirant a masculins...]

Ara bé, als quatre juvenils que he publicat hi ha noies a tots ells, noies que parlen, investiguen i lluiten com els nois, res d'esperar que les salvin. En la majoria de casos, de fet, porten la veu cantant. Només en un la noia és el personatge principal (El secret de la banya embruixada), és cert, però no per manca de ganes: la vam presentar com una sèrie, igual que Sóc un animal, que és la que al final ha tingut tres volums (de moment).

I per quan les noies siguin més grans, podran llegir Mugrons de titani o Els límits de la vida, on les heroïnes són dones. O si ho prefereixen, El joc de Déu, El rei del món o La reina de diamants, on les dolentes que mouen els fils són dones i els homes no s'adonen de la meitat de coses que passen. Només a Ullals i Hipnofòbia hi ha predomini testosterònic, tot i que les dones que hi surten parlen i no tenen res de princeses. I ja per acabar, recordo que en els dos darrers llibres que he publicat (Herba negra i Doble mortal) el protagonisme està ben repartit entre homes i dones, com hauria de ser a la vida real. 

Esperem que quan algú faci una actualització d'aquest vídeo d'aquí deu anys, les xifres siguin molt diferents. Jo seguiré contribuint-hi com pugui, i espero que els altres escriptors que llegiu això també ho feu.

Lara oder Der Kreislauf des Lebens!

Fa uns dies es va publicar la versió alemanya d'Els límits de la vida, la novel·la divulgativa que vaig escriure amb en David Bueno i l'Eduard Martorell i que va sortir en català i castellà a finals del 2014. (podeu veure el web que ha preparat l'editorial aquí). Els alemanys l'estan promocionant com una mena d'El món de Sofia versió biològica i fins i tot n'han fet un audiobook. No cal que us digui que n'estem molt contents i que esperem que tingui una bona acollida. 

A més, aquest anys n'ha de sortir també la versió italiana, una altra gran notícia. Que les aventures i descobriments de la Lara encara estiguin vives i ja es puguin llegir en quatre idiomes és tota una recompensa. Aquí hi ha la primera ressenya d'una lectora alemanya i em sembla que li ha agradat. Segons el google translator, diu que és "interessant i emocionant. I convida a la reflexió. Un llibre juvenil molt bonic i profund sobre el cicle de la vida. Per què les coses són com són i han de ser així.

I sempre val la pena lluitar."

La dosi de ciència

Més coses de ciència que he comentat aquests últims dies:

Un article d'opinió a El Perióidico per acompanyar el descobriment d'un nou tractament contra el VIH.

Un altre article a l'ARA, sobre com fem servir les noves tècniques d'edició genètica per tractar el càncer... i les implicacions que això pot tenir (estem manipulant gens humans, i això és només el principi).

Les últimes seccions de ràdio a El Balcó de la SER, parlant d'ordinadors que diagnostiquen el càncer de pell, de transplantaments amb òrgans d'animals i del microbi que va aniquilar els asteques.

De beneficis i responsabilitats

El mes passat es va anunciar una iniciativa per desenvolupar vacunes contra algunes de les infeccions perilloses que encara no en tenen (com la SARS, el Zika o l’Ebola) i després acumular-ne prou dosis per a fer front a un brot i evitar que es converteixi en una epidèmia. Ha començat amb un pressupost de 500 milions de dòlars, que s’espera doblar, proporcionat per governs i fundacions. La idea és tan bona com necessària, però el tema de les vacunes, un fàrmac que es dona a persones sanes, sempre desperta recels. La prova és que alguns comentaris a aquesta notícia posen el crit al cel perquè consideren que és un estratagema de les companyies multinacionals per poder vendre de cop milers de dosis dels seus productes. Aquest tipus de postures demostra una visió simplista de com funciona la sanitat però també reflecteix un dels problemes d’haver de dependre de les companyies farmacèutiques per a la producció de medecines: com regular-ne la retribució.

La setmana passada es va resoldre una agra disputa que mantenien el MIT i la Universitat de Harvard, per un costat, i la Universitat de Califòrnia per l’altre, relacionada amb la propietat intel·lectual del CRISPR / CAS9, el revolucionari sistema d’edició genètica que ja ha canviat la manera de fer investigació i que no hauria de trigar gaire a entrar als hospitals. El resultat és que Harvard pot mantenir les patents que Califòrnia, la seu dels primers descobridors, volia declarar nul·les. Els detalls legals del cas són complexos i hem d’assumir que la decisió ha de ser la més justa d’acord amb la normativa, però el que això significa, en la pràctica, és que tothom qui vulgui fer servir el CRISPR / CAS9 mèdicament haurà de pagar dues vegades, una als que van desenvolupar el sistema genèric (a Califòrnia) i l’altra als que van protegir el seu ús en cèl·lules humanes (a Harvard). El resultat és que el producte s’encarirà notablement i l’usuari an’assumirà el cost. I tot per un tecnicisme. Això pot ser tolerable quan parlem d’articles de luxe, però no quan el que està en joc és la salut.  Les patents són importants per incentivar la investigació i el desenvolupament, i també per premiar el valor de les idees. Són absolutament necessàries per protegir una inversió arriscada, però no han de servir en cap cas d’excusa per a l’enriquiment excessiu d’uns quants en detriment de la qualitat de vida de molts. 

L’exemple més extrem és el preu desorbitadament alt de molts tractaments per al càncer, almenys durant els primers anys, diversos ordres de magnitud sobre el cost real. Tot i que és perfectament comprensible que una empresa farmacèutica vulgui rendibilitzar com més aviat millor els fons invertits en el desenvolupament d’un determinat producte (que sol superar fàcilment els mil milions de dòlars, no ho oblidem), l’ètica té uns límits que no s’haurien de travessar mai. És important entendre quin paper juguen i han de jugar les iniciatives privades en el teixit social per poder recompensar-les i controlar-les de la manera adequada. I no només en el camp mèdic. És infantil donar la culpa de tots els mals als bancs, sense els quals no podria existir el sistema econòmic que és la base de les societats democràtiques, però és totalment irresponsable donar-los a canvi un xec en blanc, perquè han demostrat més d’una vegada que abusen. El desastrós rescat derivat de l’última crisi, que va buidar les arques públiques quan més les necessitàvem mentre alguns s’asseguraven jubilacions folgades, no s’hauria de repetir més. Igualment, les companyies farmacèutiques són part indispensable del món sanitari, però se’ls ha de fer trobar la manera d’equilibrar objectius financers amb la responsabilitat que tenen pel fet que la salut del seu negoci depèn de la salut dels altres.

Evitem caure en maniqueismes innecessaris, però també en una complaença perillosa. El sistema funciona si es vigila bé. Que una companyia farmacèutica es faci d’or amb la venda d’unes vacunes no significa necessàriament que ens estafi. La medicina avança perquè els estats i les empreses inverteixen, uns a fons perdut, els altres buscant beneficis. Els governs no poden desatendre els pressupostos d’investigació, com les farmacèutiques no poden abusar de la situació de poder. Les dues coses encara passen, per desgràcia, i seguiran passant. En un país amb tendència endèmica a les portes giratòries i la ignorància científica, hem d’estar alerta. I això és feina de tots. 

[Publicat a El Periódico, 25/2/17. Versió en castellà.]