Ressenya: Permagel

Ha sigut un dels "llibres revelació" de la temporada, així que li havia de fer un cop d'ull. I val la pena, ja us ho dic per començar: les seves virtuts superen en escreix els defectes.

Permagel d'Eva Baltasar m'ha recordat una mica Més o menys jo (que també era un llibre amb una veu força particular carregada de poesia) però amb més realisme. Es tracta d'una sèrie d'episodis de la vida d'una dona, narrats en primera persona i de forma desordenada, que tracten temes com el sexe, l'amor i el suïcidi. No és tan tràgic com sona, al contrari: té un humor de fons, a vegades fi, a vegades gruixut, que compensa molt bé el dramatisme d'algunes situacions. Hi ha moments absolutament brillants (l'escena a la banyera és la primera que em ve al cap), i un dels seus principals alicients és una prosa directa i sincera però a la vegada carregada d'imatges molt potents (més pròpies potser de la poesia). El ritme, tot i ser caòtic, es manté bé i t'arrossega fins al final amb rapidesa, sense que en cap moment el llibre es faci dens.

Inconvenients? Primer, les puntes. Les primeres planes em van semblar disperses i gairebé em fan abandonar el llibre. No són per res representatives del que ve després. I el final és massa abrupte i disneyficat pel to del llibre (tot i que la recta final a l'hospital és apoteòsica). Segon, els altibaixos en el to: l'autora no s'ha preocupat de mantenir el mateix nivell d'intensitat lèxica i càrrega poètica a tot el llibre, i així tenim fragments que fàcilment podrien estar entre el millor que s'ha escrit aquest any en català, al costat de planes que semblen tretes d'un blog d'una adolescent mandrosa. Aquests són els dos problemes objectius que li he trobat. El darrer és purament subjectiu: el llibre funciona més com una successió de contes curts amb la mateixa protagonista que no una novel·la, i per mi això li resta profunditat. Trobo que una novel·la, globalment, ha de voler dir alguna cosa, per ser així més que la suma de les seves parts (els capítols). A Permagel li he trobat a faltar una direcció, una idea, cosa que es combina amb al que a vegades sembla unes ganes de voler explicar massa coses massa diferents. Però això és simplement una qüestió de gustos.

Aquests sotracs, d'altra banda molt habituals a les primeres novel·les i fàcilment solucionables amb una mica més d'edició, no resten mèrit al llibre, que s'ha de veure també com la irrupció d'una autora amb moltes possibilitats que caldrà continuar llegint. És una novel·la recomanable, dura i lleugera a la vegada, que no diu res especial però en el fons diu molt. Només per haver aconseguit aquestes equilibris aparentment impossibles ja cal aplaudir l'autora (i l'editora que l'ha descobert) amb entusiasme.

Som informació

La informació és poder. No cal explicar-ho gaire, això tothom ho té clar. Però potser no tots ens adonem que la biologia també és informació. De la mateixa manera que qualsevol ordinador té el seu software, el “hardware” biològic depèn d’una sèrie d’instruccions emmagatzemades en un substrat físic, susceptibles de ser llegides quan sigui necessari. Parlo, naturalment, del genoma.

Gràcies als grans avenços en les màquines que llegeixen ADN, actualment estem generant incomptables terabits de dades biològiques a preus assequibles, i els guardem en bancs, molts d’ells d’accés públic, que poden o no estar anonimitzats. Els científics els usem constantment, i això ens permet anar més ràpid en les nostres investigacions, per exemple a l’hora de dissenyar nous tractaments per una malaltia com el càncer. Fa unes setmanes vam veure’n un ús sorprenent. La policia dels Estats Units va atrapar un sospitós de ser el Golden State Killer, l’assassí que havia terroritzat Califòrnia durant els anys 70 i 80, gràcies a un banc que contenia informació genètica no d’ell sinó d’un familiar proper. Encara que siguem curosos amb les nostres dades, els parents poden revelar involuntàriament qui som, on hem estat o què hem fet. Són males notícies per als criminals.

Ara, no costa gaire imaginar que aquesta tecnologia en mans d’un estat autoritari que persegueixi i empresoni els dissidents o vulgui limitar la llibertat d’expressió podria tenir uns usos terribles. Només cal recordar l’ominós programa de “ciutadania per punts” que està implementant la Xina a cops de videovigilància i reconeixement facial. Si a sobre poguessin afegir una dimensió genètica a tot aquest control, les possibilitats d’escapar l’absolutisme d’un govern que es creu amb el dret de dictar què han de pensar els seus ciutadans serien mínimes.

Però les coses es poden complicar encara més. Fins als anys 70 del segle passat, el software biològic estava guardat en el que es veia com una memòria ROM, la que es pot llegir però no canviar. L’arribada de les tecnologies d’ADN recombinant van revolucionar aquesta idea i, a partir de llavors, hem anat perfeccionant les eines que ens permeten modificar i reescriure la informació genètica. La culminació ha sigut el descobriment del mètode anomenat CRISPR/Cas9, que permet una edició barata i molt efectiva del genoma de pràcticament qualsevol ésser viu, fins i tot dels humans.

Inspirats per aquests fabulosos instruments, un grup de científics va proposar fa poc “escriure” tot un genoma humà partint de zero. No estem parlant de retallar i enganxar trossos de text, sinó d’agafar la ploma i redactar una novel·la sencera sobre uns fulls en blanc. Una cosa semblant s’havia aconseguit ja amb un bacteri, que es va anomenar el primer organisme sintètic tot i que això no és ben bé exacte, el que assenyalava el camí a seguir. Però el genoma humà és molt més complex. Tant, que uns mesos després d’anunciar el projecte, van admetre que era massa ambiciós i van abandonar l’objectiu. De moment.

D’aquí uns anys els problemes tècnics s’hauran superat, i podrem construir un genoma peça a peça, el primer pas per crear un humà sintètic: si transferíssim aquesta informació a un òvul i l’estimuléssim adequadament, podria generar un embrió i així acabaria naixent un nen que hauria estat totalment dissenyat al laboratori. Dit d’una altra manera, aprofitant el hardware que ens dona la natura (un òvul, un úter), podríem escriure noves peces de software (un genoma) per reinterpretar la vida. Si sumem això al que comentàvem sobre els bancs de dades, res no ens impediria reproduir una seqüència antiga. És a dir, si la gent continua compartint públicament la seqüència del seu ADN, algú podria trobar-se algun dia pel carrer un clon seu (o del seu pare, o del seu avi), generat en un laboratori a qualsevol racó de món amb accés a internet.

La informació, com la ciència i la tecnologia, no té credo ni color. No és bona ni dolenta. El seu impacte depèn de l’ús que li donem. Limitar-ne l’accés s’ha demostrat que no és efectiu (a l’era de la globalització rampant, les dades sempre troben la manera de filtrar-se), per això cal centrar-se en regular com s’utilitza. El fet que sapiguem que els éssers vius també som informació planteja una sèrie d’alternatives amb implicacions ètiques i socials molt profundes. Les distòpies que hem llegit i vist al cinema estan cada cop més properes i depèn de nosaltres evitar que s’imposin al possible món feliç que podríem modelar amb l’ajut de la ciència.

[Publicat a El Periódico, 19/05/18]

Ressenya: La novel·la de Sant Jordi

Per Sant Jordi es publiqeun tota mena de llibres, i això és bo. Com a lector (i com a escriptor, ja ho sabeu) m'agrada tastar coses diferents, per això no és estrany que salti sense remordiments d'un assaig sobre monstres a aquesta comèdia esbojarrada i metaliterària que ha parit en Màrius Serra.

La novel·la de Sant Jordi és un entreteniment ben trenat. A aquestes alçades no crec que calgui recordar que en Màrius Serra és un escriptor amb ofici i qualitat, amb un gran domini del llenguatge (que és la seva eina de treball, en més d'un sentit) però també dels tempos narratius. Aquí ha volgut fer una història negra divertida amb una premissa senzilla però eficaç (algú mata escriptors el dia de Sant Jordi) que dóna peu a un munt de bromes sobre el món literari català, plagades d'autoreferències i jocs de paraules. Pels qui hi tenim un peu a dins, la novel·la té una gràcia especial, perquè hi reconeixem una colla de personatges del ram amagats rere pseudònims (o no) i una sèrie de situacions típiques de cada Sant Jordi. I pels qui ho veieu normalment des de l'altra banda, és una finestra a un món ben curiós que sol quedar amagat.

A part d'aquesta funció de crònica social i lúdica del mundillo, el llibre funciona bé com a misteri, amb els possibles culpables, els investigadors, les víctimes i tots els elements que un s'espera d'una novel·la negra estil Agatha Christie, tot ben regat amb molt d'humor. És un llibre lleuger que et fa passar una bona estona, però també té una dosi de mala bava amagada, que a mi m'ha divertit molt i que vaig devorar ràpidament (en quatre sessions de lectura familiar com la que veieu a la foto).

Ressenya: Mary Shelley. Ara i aquí.

Com cada Sant Jordi, hi ha hagut un munt de novetats interessants i he aprofitat per omplir la bossa. Miraré de ressenyar-ne algunes al llarg de les properes setmanes, per si algú busca idees.

Començo amb aquest assaig que un dels meus coautors, en Ricard Ruiz Garzón, ha fet sobre Mary Shelley i el seu monstre. El tema de Frankenstein i la seva creació sempre m'ha apassionat, i m'agrada com escriu en Ricard, com he comentat altres vegades, per això aquí anava sobre segur. I sí, el llibre m'ha agradat.

La col·lecció Ara i aquí d'Angle és un invent força únic. Si més no, no em sona que s'estigui fent res semblant enlloc. La premissa és que cada autor fa una mena de biografia del personatge que ha escollit, però amb tota llibertat i de manera tant heterodoxa com vulgui. Jo mateix hi vaig participar fa no gaire amb Ramón y Cajal, que era també una autobiografia encoberta i un assaig sobre la ciència i la cultura en la societat.

En Ricard també ha jugat a tres bandes (o més) en aquest llibre sobre Shelley. Per un costat, hi surten les dades biogràfiques essencials de l'escriptora, que va tenir una vida força moguda i, per qui no la conegui, ja justifica el llibre. Però hi ha més dimensions, perquè és també una anàlisi de diversos monstres literaris famosos, relacionats tots ells d'alguna manera amb Frankenstein, un recorregut per mites i llegendes clàsssiques des del Gòlem a Grendel. I com vaig fer jo mateix, en Ricard afegeix elements propis a la barreja, integrant aquests elements en la seva biografia i aprofitant per tractar temes tan diversos com el feminisme i el poliamor. En Ricard és un erudit i es nota que d'aquestes cosesen sap molt, però el llibre no es llegeix com un assaig per a iniciats sinó gairebé com una novel·la romàntica, amena i ben escrita. Jo m'ho he passat molt bé, i si us interessen aquests temes segur que a vosaltres també us agradarà.

Acabo amb un selfi que m'havia quedat penjat del recull de Sant Jordi: el dels tres autors (de moment) de la col·lecció Ara i Aquí. D'esquerra a dreta, Ricard "Mary Shelley" Ruiz Garzón, Salvador "Ramón y Cajal" Macip, un extintor i Albert "Ramon Llull" Pijuan. L'editora em va assegurar que la col·lecció tindrà continuació (ja hi ha dos llibres en fase de producció), cosa que per mi és una gran notícia, perquè disfruto molt amb aquest format (llegint-lo i escrivint-lo!).

I una mica de ciència...

Ja feia uns quants dies que no us penjava coses de ciència, així que aquí van les darreres col·laboracions.

Al Balcó de la SER vaig parlar de si les neurones es renoven o no, de com alterar els cicles de la son pot fer que acumulem més greix i de com usar les bases de dades genètiques per caçar criminals.

Per altra banda, a l'ARA vaig parlar de com la restricció calòrica sembla que també té efectes en humans, després de demostrar-se que que allarga la vida a molts animals al laboratori. Si és la manera de viure més o no encara s'ha de veure, però alguna cosa sembla que fa. I també vaig publicar un article sobre el famós experiment de Galileu, el de les boles a la torre de Pisa, actualitzat ara en un satèl·lit.

Acabo amb lentrevista que em van fer a Lleida TV, on vam parlar de càncer i moltes altres coses (a partir del minut 6:30):