Fills de la setena onada: de què va

Una entrada més sobre la meva última novel·la i ja us deixo en pau. Després del making of, em quedava explicar-vos de què va la història dels Fills de la Setena Onada. La idea era fer una mena de Black mirror per a tots els públics, us deia l'altre dia. Però el que no volia era escriure una novel·la de ciència-ficció. Com altres vegades (El joc de Déu, Hipnofòbia...), he partit d'informació científica real per inventar-me una aventura. I l'he situada en un futur molt proper per a què no sonés tant fantàstica. De fet, tots els avenços científics que hi surten o bé son possibles o ho seran d'aquí poc. És, doncs, més d'anticipació que una altra cosa. "Basada en fets reals", es podria dir.

El que volia era, com havia fet a Jugar a ser déus en format assaig, parlar de com la ciència canviarà les nostres vides i l'impacte social d'aquests descobriments. O com serà el planeta en les properes dècades. És a dir, torno a tocar l'ètica de la biomedicina però aquest cop des del punt de vista de la ficció. Què passaria si poguessim manipular els gens dels nostres fills? Podem controlar l'evolució dels humans? És justificable alguna versió de l'eugenèsia? Com podem aturar algú que vulgui saltar-se els límits ètics de la ciència? I, el clàssic: la fi justifica els mitjans? I els que heu llegit altres llibres meus hi reconeixereu també la meva preocupació habitual per parlar del bé i el mal (on són els límits, si pdoen existir l'un sense l'altre, si s'assemblen més del que voldríem...). A més, hi surt com les entitats privades acumulen poder i son ja més importants que alguns països, i fins a quin punt es poden controlar.

Pel que fa a l'argument, el primer volum del díptic explica la història de l'Abigail, una adolescent que està tipa de fer el que tothom espera d'ella, i en Wilbur, un noi que només vol una vida normal i tranquil·la. Una parella que, en principi, no té gaire en comú, es trobarà immersa en un misteri que hauran de resoldre plegats per intentar esbrinar qui és en realitat en Wilbur. Hi haurà intriga, amor, persecucions, violència, una miqueta de sexe... molt en la línia d'altres crossovers meus (amb menys terror que Ullals o Herba negra, amb un humor misteriós semblant al de Doble mortal, però amb més drama de fons), escrita amb la idea de fer passar una bona estona, com una pel·lícula de dissabte a la tarda, amb ritme ràpid i poc farciment. El llibre deixa una porta oberta per qui vulgui seguir amb les aventures de l'Abigail i en Wilbur (per Sant Jordi la conclusió), però també funciona com un capítol independent.

Doncs ja ho teniu. Si us interessa, la podreu trobar a les llibreries. I si us la llegiu, digueu-me que us ha semblat!

Com aturar el mal que fan les pseudociències

Les pseudociències poden matar. Els casos d’uns malalts de càncer que es van deixar aconsellar per curanderos ens ho han recordat recentment. Quan permetem que la fantasia entri en el camp de la salut, els riscs son massa elevats. Les pseudociències poden prometre el que vulguin perquè no han de demostrar-ho. Si pots triar un fàrmac que redueix les possibilitats que rebroti un càncer a canvi d’uns efectes secundaris seriosos o una pastilla que te’l curarà del tot sense ocasionar-te perjudicis, és obvi quina opció és més atractiva. Quan estem malalts som especialment vulnerables a aquests enganys. En el negoci de les pseudociències hi ha ignorants benintencionats que realment creuen que han trobat una veritat amagada i altres son simplement estafadors conscients del que estan oferint. Tots dos són igual de perillosos, i s’han d’aturar.

La lluita contra les pseudociències ha de ser a tots els nivells. L’usuari ha de confiar més en el seu sentit comú. Malalties complexes com el càncer requereixen tractaments igual de complexes, i ens està costant molts anys i milions trobar-los. Desconfieu de qui us digui que amb una mica de lleixiu n’hi ha prou. El mateix serveix per condicions tan desconegudes com l’autisme. Si no entenem per què passen, és poc probable que sapiguem com solucionar-les.

També cal augmentar la cultura científica de la població. La ciència no pot ser només terreny d’experts, perquè ens afecta a tots. La ignorància científica ens deixa indefensos davant dels entabanadors. Cal que la ciència tingui més presència als mitjans, que més professionals facin el pas a la divulgació i que tots ens interessem més per aquests temes. Hem de deixar de veure la ciència com el patrimoni exclusiu d’una elit i integrar-la a la cultura popular. Per començar, és bàsic que a l’escola es treballi el mètode científic (observar, analitzar, interpretar, treure conclusions), que és essencial per saber pensar.

El metge ha de tornar a parlar amb el malalt i donar-li la informació i l’empatia que necessita perquè no les busqui a altres llocs. Les institucions han de tenir tolerància zero amb els farsants. És habitual que els ajuntaments permetin fires o xerrades on les pseudociències campen amb llibertat. No és un fet innocent. No podem atorgar cap ombra d’oficialitat a una activitat que pot atemptar contra la salut pública. El Departament de Salut farà bé de continuar obrint expedients sancionadors, i els metges, a través dels seus col·legis, han d’autoregular-se i impedir que s’utilitzi un títol universitari per donar una pàtina de respectabilitat a un engany. Utilitzar certes tècniques per obtenir un efecte placebo pot estar justificat en algunes ocasions, però és molt diferent pretendre curar malalties greus amb aigua i sucre.

I finalment, la llei ha de ser dura amb els qui juguen amb la salut dels altres. Cal que els polítics entenguin l’abast del problema i els legisladors actuïn en conseqüència. Potser així entre tots podrem evitar més morts i danys innecessaris.

[Publicat a El Periódico, 21/10/18. Versió en castellà.]

Fills de la setena onada: el making of

Com faig amb tots els llibres, us penjo un petit making of de la meva última novel·la, Fills de la setena onada, per a qui li interessin aquestes coses.

El projecte va començar la primavera del 2010 (perquè després digueu que escric ràpid...), inicialment amb la idea de provar de fer alguna cosa en anglès, més que res per veure si n'era capaç després de tant de temps vivint en països anglosaxons. Vaig preparar el sumari de la història i vaig escriure'n els cinc primers capítols d'una tirada. I em sembla que me'n sortia prou bé. Però per algun motiu que ara no recordo, vaig aturar-me i vaig dedicar-me a altres coses. Una mica després vaig posar-me a escriure Jugar a ser déus, que en versió original era en anglès, i això em va treure el cuquet de provar d'usar altres llengües. I així el projecte (que en aquell moment es deia A normal boy) va caure en l'oblit...

...fins que, quan estàvem treballant Herba negra, les editores de Fanbooks, sabent la meva inclinació científica i tirada per les històries fantàstiques, em van preguntar si tenia alguna cosa que fos una mena de Black mirror però en format crossover, per a tots els públics, una mica seguint la idea de barrejar ciència i ficció tal com havia fet en altres llibres. Llavors vaig recordar el projecte aparcat i, en una reunió en un bar d'una plaça de Les Corts, els vaig fer el pitch. I les vaig convèncer.

Però hi havia una detall. Una cosa que em passa sempre que parlo d'Ullals o d'Herba negra amb el públic més jove és que em demanen si mai en farem una segona part. A mi i als meus coautors ens fa molta mandra tornar enrere, perquè son històries que van néixer pensades per tenir un sol volum i ens interessa més fer coses diferents. Aquesta vegada volia permetre'm el luxe de crear un arc que es pogués explicar en dos llibres independents, que pogués dir "continuarà..." al final del primer. Fills de la setena onada, doncs, havia de ser un díptic. La idea els va encantar a les editores i em vaig posar a treballar immediatament.

He escrit les dues parts de la sèrie d'una tirada. La primera (que s'hauria d'haver subtitulat Un noi normal) és la que acaba de sortir al carrer. Té un final d'aquells que s'anomenen oberts, com altres llibres meus, però la diferència és que en aquest cas sí que hi haurà continuació, per qui vulgui continuar. De fet, ja està escrita. Per Sant Jordi sortirà la conclusió de la mini-sèrie, de moment amb el subtítol de Tots els símbols de la por, que tancarà les aventures de l'Abigail i en Wilbur. En el proper post sobre el tema us explicaré una mica més de què va tot plegat.

Fills de la setana onada, a la vostra llibreria preferida

Això diu la promo: torno a l'atac, amb una novel·la una mica especial per mi perquè sí, és una mica com un retorn. Fills de la Setena Onada és la primera novel·la en solitari que publico des d'Hipnofòbia (2012). Han sigut 6 anys durant els quals he escrit ficció en parella i en grup però també he anat cuinant a foc lent tres novel·les jo sol. Aquesta és la primera del trio que veu la llum. Té una segona part, que ja està fent cua (sortirà per Sant Jordi). La tercera, també enllestida, és una cosa ben diferent, però ja us en parlaré quan toqui.

Fills de la Setena Onada també és especial per altres motius. Quan escric novel·les, les faig de dos tipus diferents. Un grup son llibres en els quals em preocupo per buscar formats nous, noves maneres d'explicar històries i intento eixamplar els meus límits literaris. D'aquestes n'he fet tres, el que anomeno el Cicle de la Manipulació (El rei del món, El joc de Déu i Hipnofòbia), que son experiments formals al voltant del mateix tema. La primera de la segona trilogia és l'altre llibre que us deia que tinc a punt.

L'altre grup de novel·les es podrien englobar sota l'etiqueta de crossovers: històries centrades en el ritme, normalment amb molta acció, ràpides i intentant ser cinematogràfiques i per a tots els públics. D'aquestes n'havia escrit quatre fins ara (Ullals, Els límits de la vida, Herba Negra i Doble Mortal), totes amb altres autors. La mini-sèrie dels Fills és la primera vegada que ho faig en solitari, per això us deia que és doblement especial.

En properes entrades us faré el making of, com sempre, i us parlaré una mica més de la història, així podreu jutjar si us interessa o no.

Les dues cultures, per primer cop en català

La novetat de la qual us vull parlar avui és la primera edició en català del clàssic de C. P. Snow, Les dues cultures, que veu la llum aquesta setmana. És un llibre breu, basat en una conferència que va fer Snow als anys 50 a Cambridge, i una anàlisi posterior d'ell mateix. En parlava l'altre dia a l'article d'El Periódico, així que ja sabeu de què va: un atac a la separació entre ciències i lletres. Té també un interès històric, perquè descriu el classisme anglès que encara regnava a la postguerra i que, per sort, ara ja està molt més diluït. Va ser molt polèmic en el seu dia, perquè va sacsejar una sèrie de normes socials, però pel tema de fons, sembla que hagi sigut escrit fa dos dies.

L'editora d'Àtic dels Llibres em va contactar fa uns mesos per demanar-me si volia fer-ne el pròleg. Em va semblar fantàstic perquè jo, com el mateix Snow, també he defensat sempre que l'educació ha de ser integral i no separar-se tan aviat (deveu estar tips de sentir-m'ho dir...). A més, el llibre el coneixia i em semblava important que estigués disponible a casa nostra. I finalment, i aquí ve la coincidència que ho lliga tot, Snow era de Leicester, la ciutat on visc des de fa una dècada. Estava claríssim que aquest pròleg l'havia de fer jo! Va ser tota una sort (i un honor) que pensessin en mi. M'ho vaig passar molt bé rellegint el llibre i comentant al pròleg el seu valor, i espero que li feu un cop d'ull, perquè tot i que va ser escrit fa 60 anys, moltes de les coses que diu continuen sent igual de vàlides. Encara ens queda molta feina per fer.

Ressenya a La Razón.

Una cultura millor que dues

A començaments de maig de 1959, un home calb d’una mica més de 50 anys va entrar a la Senate House de la Universitat de Cambridge amb un grapat de papers a la mà. Amb el seu aspecte inofensiu i cara de bona persona, ningú s’hauria imaginat que estava a punt de dinamitar els fonaments intel·lectuals del país. No li va fer falta un cinturó d’explosius, sinó que aquell terrorista va fer trontollar l’‘establishment’ britànic amb un simple discurs, la prestigiosa Rede Lecture que l’havien convidat a fer aquell any. La deflagració no va ser immediata: van haver de passar tres anys perquè se sentís l’impacte, després que la xerrada fos publicada per la Cambridge University Press i el crític literari FR Leavis l’hagués destrossat en un article, provocant així un efecte Streisand ‘avant la lettre’ que catapultaria el conferenciant a la fama.

El responsable d’aquell enrenou va ser C. P. Snow, un científic reconvertit en assessor del govern i novel·lista popular d’èxit, que no esperava en cap moment que les seves paraules tindrien aquest impacte. Si llegim el discurs, editat sota el nom ‘Les dues cultures’, veurem que utilitza un to lleuger i irònic, malgrat que el tema de fons és seriós. Després dels atacs de Leavis i els seus acòlits, Snow va aprofitar per explicar amb més detall en el text ‘A second look’ algunes de les idees que només havia esbossat en la conferència, ara sí de manera més acadèmica, per acabar de consolidar el tema.

¿Quin va ser el terrible pecat que va cometre Snow? Sobretot, dir que educar els joves en les matèries d’humanitats deixant de banda la ciència era un disbarat i, per extensió, també ho era el fet invers. El que es necessitava era un aprenentatge que cobrís totes les bases. Això, que ara potser ens sembla obvi, era un anatema a l’Anglaterra de postguerra, encara dominada per un sistema de castes que barrava el pas a les classes més baixes a l’ensenyament superior. L’auge de les ciències a la segona meitat del segle XX estava esborrant aquestes fronteres, permetent que els més humils entressin en l’elit intel·lectual per la porta posterior, i això posava nerviosos els mandarins de lletres que controlaven el país. Snow es va atrevir a constatar-ho en públic i a convidar a acabar de fer caure les barreres socials i culturals que imperaven.

‘Les dues cultures’, juntament amb la corresponent addenda, tornarà a estar disponible a les llibreries catalanes a partir de la propera setmana, i he tingut l’honor d’escriure el pròleg de la nova edició. És un llibre que s’hauria de llegir a les escoles i que tots els mestres haurien de tenir present, perquè, per desgràcia, l’absurda divisió entre ciències i lletres continua imperant avui dia. N’he parlat altres vegades en aquest espai, però cal continuar insistint-hi: la compartimentació precoç del nostre sistema educatiu crea individus incomplets, que s’han d’enfrontar al món coixos d’una pota. És cert que el classisme britànic, que encara cueja a Anglaterra, ens sona obsolet al sud d’Europa; per això, les queixes de Snow en aquest sentit tenen un interès més que res històric. Però la resta del discurs encara és vàlid 60 anys després.

Hem de ser proactius. Mentre que, als anys 50, el coneixement fluïa amb dificultat, actualment qualsevol pot complementar les deficiències de la seva educació amb material assequible. Per exemple, la trilogia de divulgació que Yuval Noah Harari ha publicat aquests últims anys. És esperançador veure en la llista de ‘best-sellers’ llibres que barregen ciència i humanitats amb facilitat. Harari, de fet, és un historiador, però ha entès que necessita la ciència per poder explicar qui som i en quin món vivim. Al seu últim llibre, ‘21 lliçons per al segle XXI’, publicat fa uns mesos, va més enllà i recorre també a la ciència per predir l’evolució de la humanitat i els canvis de paradigma que s’apropen.

Hi ha, doncs, motius per ser optimista. Hi ha humanistes que utilitzen la ciència, científics que utilitzen les humanitats i un públic disposat a escoltar-los. Necessitem continuar eixamplant la base perquè, al final, tothom entengui que la cultura és una de sola amb moltes formes, i que el veritable coneixement neix de la barreja de totes elles. Especialitzar-se excessivament és un camí de tornada a la ignorància. Potser algun dia ja no ens sorprendran llibres com els d’Harari ni necessitarem tornar a llegir C. P. Snow. De moment, recomano a tothom la lliçó de ‘Les dues cultures’ i els ‘crossovers’ de Harari per convertir-nos en persones més completes.

[Publicat a El Periódico,13/10/18. Versió en castellà.]

La dosi de ciència

Ara feia dies que no us penjava les col·laboracions mediàtico-científiques. Aquí teniu les últimes, per si algun tema us ve de gust.

Als cinc minuts de ciència setmanals a la cadena SER he parlat de:
- L'efecte de la temperatura en les capacitats intel·lectuals (aquí).
- Com la presència o no de la mare afecta el comportament dels fills... en abelles (aquí).
- La intel·ligència dels peixos (aquí).
- La qualitat dels països d'Europa pel que a com tracten la gent gran (aquí).
- Els Nobel d'aquest any: la immunoteràpia (aquí).
- Al Japó aproven la manipulació genètica d'embrions humans (aquí).

A l'ARA he parlat de bacteris superresitents que infectes les naus espacials i del cas del Dr Hwang, el cloandor milionari, tot un culebrot científic.

Finalment, pels que llegiu en anglès, s'acaba de publicar un article sobre Ramón y Cajal que resumeix alguns punts claus del llibre que vaig escriure sobre ell. 

Encara em queden unes quantes ressenyes pendents, però la setmana que ve tindré tres novetats al carrer (totes de cop!) i invertiré una mica de temps en explicar-vos de què van. Que passeu un bon cap de setmana.

Ressenya: Carnada

El llibre que volia ressenyar avui, Carnada, de Pep Prieto, us el resumeixo en una frase: és una immensa trapelleria feta amb molt d'amor. La premissa és simple: una història de zombis (tot i que aquesta paraula clau s'evita fins la frase final) ambientada a la Catalunya actual amb un parell de periodistes perdedors en els papers principals i tot de polítics fent de dolents. Però això només és l'excusa per explicar una aventura que va a tota castanya i que és, sobretot, una comèdia d'acció passada de voltes. L'autor l'ha comparat amb Shaun of the dead, i jo afegiria que s'assemblaria encara més a Carnada si el guió l'hagués fet l'Irvine Welsh i l'hagués dirigit el Franscisco Ibañez.

D'en Prieto només havia llegit Mala premsa, una novel·la negra amb un antiheroi emparentat directament amb els de Carnada, i m'havia agradat el to fresc i directe que feia servir, bevent molt del format audiovisual i el pulp. Aquí en Prieto ha depurat aquest estil i l'ha portat a les últimes conseqüències. Carnada, de fet, segueix una mica la línia que van marcar fa gairebé 20 anys llibres com El cogombre sideral, del Sebastià Roig o fins i tot Mugrons de titani (del mateix Sebastià i un servidor): humor salvatge i esbojarrat, ple de referències/homenatges a la cultura popular, amb vocació de peli de sèrie B i cap mena de restricció. No hi ha gaire gent que faci això en català avui en dia, i crec que és un gènere tan necessari com qualsevol altre, per això trobo que és un encert que s'hagi publicat Carnada. I encara més perquè l'experiment funciona a la perfecció com a entreteniment de crispetes.

Carnada té moments antològics (el millor: uns hippies cantant el Boig per tu a uns zombis per amansir-los) i un personatge genial (el pare del protagonista) que no para de deixar anar frases lapidàries. La vaig començar a llegir en un avió i els veïns em miraven malament perquè de tant en tant no podia reprimir una riallada (cosa que, tot sigui dit, també em sol passar llegint Mortadelos...). Un dels mèrits és que el ritme no decau en tota l'estona, i això fa que es llegeixi d'una revolada. Menció especial mereix la coberta de l'Àlex Santaló, que sintetitza perfectament els temes principals i el to estripat de la novel·la. 

En resum, un divertiment desfassadíssim pels qui saben gaudir d'una bretolada ben feta. Un llibre per desconnectar i passar una bona estona si us agrada aquest tipus d'humor bèstia. Jo m'he divertit moltíssim llegint-la.

El Premi Lletra d'Or per a Jordi Llavina

Ahir es va donar el premi Lletra d'Or al millor llibre del 2017, que aquest any ha sigut per Ermita, de Jordi Llavina. Ja us he explicat altres vegades que tinc l'honor de formar part del jurat d'un premi amb 60 anys d'antiguitat i que es distingeix per ser totalment independent. Aquesta edició, a les deliberacions que vam fer fa unes setmanes, hi va haver unanimitat a l'hora de seleccionar el llibre d'en Jordi Llavina d'entre els finalistes, un poemari molt personal però que a la vegada retrata una generació. Un premi molt merescut, sense discussions. El guaradó és també un reconeixement a la bona feina que fa l'editorial Meteora publicant llibres de qualitat, com aquest, és important recordar-ho.

Com que he viscut de dins el procés de deliberació, permeteu-me que us faci un petit comentari/making-of. Si mireu la llista de premiats, veureu que dels últims deu noms només n'hi ha un de dona. I dels deu, només un premi és a una novel·la, la resta ha sigut per a poesia. Hi ha, doncs, un clar biaix, i des de fora sembla que el Lletra d'Or s'hagi convertit en "el premi per a homes poetes". Però, almenys els cinc anys que porto al jurat, us puc assegurar que la tria del millor llibre de l'any s'ha fet sempre de la forma més justa possible. No som un jurat que rebi pressions editorials ni dels autors, ni seguim cap mena de capelleta (som prou diversos per no pertànyer tots a la mateixa generació o tenir les mateixes amistats). Partim d'una primera tria molt àmplia, que després reduïm per votació a tres o quatre finalistes, i tothom hi diu la seva. La qualitat és, en principi, l'única consideració per la tria.

Aquesta vegada, abans d'arribar al final ja érem conscients que seria convenient que el premi no anés a parar a mans d'un home, per reconèixer el fet (tant obvi) que més del 10% de llibres excel·lents en català estan escrits per dones. I a més, vam pensar, millor que no el rebés un poeta, per ser equitatius. Però al final, el llibre que més ens agradava a tots era Ermita. Què haviem de fer? Aplicar quotes o criteris estrictes de qualitat? Vam parlar-ne i van arribar a la conclusió que no premiar un llibre per una qüestió de percentatges desvirtuava els principis del premi. I aquesta és la decisió que vam prendre entre tots, malgrat que contribuieixi a dibuixar un palmarés distorsionat. És una descisió amb la qual es pot estar d'acord o no, és clar, però és la nostra, i crec que està bé explicar com hi hem arribat.

El pirmer 1 d'octubre

L'1 d'octubre s'ha convertit en una data important per Catalunya, i aquest any recordem el primer aniversari dels fets que l'han gravat al nostre calendari. El que havia de ser una exercici de força democràctica va convertir-se en un festival de violència innecessària i, després, es va veure reduït a una performance més quan se li va retirar el valor polític. Suposo que cal una mica més de temps per agafar perspectiva i analitzar fredament les implicacions de l'1O, però fins i tot ara, encara immersos en les conseqüències dels seus efectes, és fàcil veure que va ser un punt d'inflexió. Fa just un any, l'error tàctic del govern espanyol va internacionalitzar el Procés i va iniciar una preocupant davallada cap a les tendències autoritàries per solucionar problemes polítics. Per altra banda, la manca de preparació del govern català va portar-nos a la confusa situació actual. Qui sap com acabarà tot això, però sigui com sigui, l'1O ja té el seu lloc assegurat a la història.

Aprofito per recordar la meva crònica de la votació anticipada i un parell de reflexions posteriors sobre la violència. I també repeteixo aquesta encertada il·lustració d'Àlex Santaló.