A començaments de maig de 1959, un home calb d’una mica més de 50 anys va entrar a la Senate House de la Universitat de Cambridge amb un grapat de papers a la mà. Amb el seu aspecte inofensiu i cara de bona persona, ningú s’hauria imaginat que estava a punt de dinamitar els fonaments intel·lectuals del país. No li va fer falta un cinturó d’explosius, sinó que aquell terrorista va fer trontollar l’‘establishment’ britànic amb un simple discurs, la prestigiosa Rede Lecture que l’havien convidat a fer aquell any. La deflagració no va ser immediata: van haver de passar tres anys perquè se sentís l’impacte, després que la xerrada fos publicada per la Cambridge University Press i el crític literari FR Leavis l’hagués destrossat en un article, provocant així un efecte Streisand ‘avant la lettre’ que catapultaria el conferenciant a la fama.
El responsable d’aquell enrenou va ser C. P. Snow, un científic reconvertit en assessor del govern i novel·lista popular d’èxit, que no esperava en cap moment que les seves paraules tindrien aquest impacte. Si llegim el discurs, editat sota el nom ‘Les dues cultures’, veurem que utilitza un to lleuger i irònic, malgrat que el tema de fons és seriós. Després dels atacs de Leavis i els seus acòlits, Snow va aprofitar per explicar amb més detall en el text ‘A second look’ algunes de les idees que només havia esbossat en la conferència, ara sí de manera més acadèmica, per acabar de consolidar el tema.
¿Quin va ser el terrible pecat que va cometre Snow? Sobretot, dir que educar els joves en les matèries d’humanitats deixant de banda la ciència era un disbarat i, per extensió, també ho era el fet invers. El que es necessitava era un aprenentatge que cobrís totes les bases. Això, que ara potser ens sembla obvi, era un anatema a l’Anglaterra de postguerra, encara dominada per un sistema de castes que barrava el pas a les classes més baixes a l’ensenyament superior. L’auge de les ciències a la segona meitat del segle XX estava esborrant aquestes fronteres, permetent que els més humils entressin en l’elit intel·lectual per la porta posterior, i això posava nerviosos els mandarins de lletres que controlaven el país. Snow es va atrevir a constatar-ho en públic i a convidar a acabar de fer caure les barreres socials i culturals que imperaven.
‘Les dues cultures’, juntament amb la corresponent addenda, tornarà a estar disponible a les llibreries catalanes a partir de la propera setmana, i he tingut l’honor d’escriure el pròleg de la nova edició. És un llibre que s’hauria de llegir a les escoles i que tots els mestres haurien de tenir present, perquè, per desgràcia, l’absurda divisió entre ciències i lletres continua imperant avui dia. N’he parlat altres vegades en aquest espai, però cal continuar insistint-hi: la compartimentació precoç del nostre sistema educatiu crea individus incomplets, que s’han d’enfrontar al món coixos d’una pota. És cert que el classisme britànic, que encara cueja a Anglaterra, ens sona obsolet al sud d’Europa; per això, les queixes de Snow en aquest sentit tenen un interès més que res històric. Però la resta del discurs encara és vàlid 60 anys després.
Hem de ser proactius. Mentre que, als anys 50, el coneixement fluïa amb dificultat, actualment qualsevol pot complementar les deficiències de la seva educació amb material assequible. Per exemple, la trilogia de divulgació que Yuval Noah Harari ha publicat aquests últims anys. És esperançador veure en la llista de ‘best-sellers’ llibres que barregen ciència i humanitats amb facilitat. Harari, de fet, és un historiador, però ha entès que necessita la ciència per poder explicar qui som i en quin món vivim. Al seu últim llibre, ‘21 lliçons per al segle XXI’, publicat fa uns mesos, va més enllà i recorre també a la ciència per predir l’evolució de la humanitat i els canvis de paradigma que s’apropen.
Hi ha, doncs, motius per ser optimista. Hi ha humanistes que utilitzen la ciència, científics que utilitzen les humanitats i un públic disposat a escoltar-los. Necessitem continuar eixamplant la base perquè, al final, tothom entengui que la cultura és una de sola amb moltes formes, i que el veritable coneixement neix de la barreja de totes elles. Especialitzar-se excessivament és un camí de tornada a la ignorància. Potser algun dia ja no ens sorprendran llibres com els d’Harari ni necessitarem tornar a llegir C. P. Snow. De moment, recomano a tothom la lliçó de ‘Les dues cultures’ i els ‘crossovers’ de Harari per convertir-nos en persones més completes.
[Publicat a El Periódico,13/10/18. Versió en castellà.]
6 comentaris:
Evidentment moltes coses han millorat, tot i que penso que sempre hi ha hagut gent 'humanista' que no ha fet compartiments, podria citar molts textos. Un perill és que hi ha qui es cregui que si sap molt d'una cosa sap molt de tot. Dic això perquè en ocasions he escoltat un economista parlant d'educació primària o un metge pontificant sobre literatura, a les tertúlies del nostre present. Sovint en els jurats de premis literaris hi ha ben pocs experts en la matèria, des d'un punt de vista acadèmic. A l'inrevés, una experta en literatura del segle d'or parlant de biologia, per exemple, ja és molt menys habitual. Potser el que cal és una certa dosi d'humilitat, en general. Però vaja, escric per intuïció i potser una enquesta acurada diria una altra cosa. Del que mes puc parlar és del meu camp i sobre educació, educació 'real', es veu que hi entén tothom menys els mestres.
Sembla interessant aquest llibre que proposes. Aïllar la ciència de la cultura és un paradigma que ja s'hauria d'anar superant, perquè a dia d'avui gairebé tot se serveix de la ciència per funcionar, començant per qualsevol aparell domèstic, i acabant amb els models de predicció de qualsevol disciplina, tant sociològics com econòmics i el que vulguis. La tecnologia, que no deixa de ser filla de la ciència, està per tot arreu. I encara hi ha qui es pensa que amb les humanitats s'arriba a tot arreu. Què hi ha més humanista que el pensament crític científic? Bé, deixem que alguns bramin i seguim fent forat.
Júlia, és cert: sempre hi ha hagut gent amb un peu a cada banda, però han sigut i son (som!) minoria. I estic d'acord que és diferent voler saber de tot i creure's expert en tot. El coneixement és humiltat perquè has de reconèixer les teves limitacions. Però voler anar una mica més enllà està bé. L'Harari, per exemple, navega una mica quan es fica massa en ciència, però l'ús que en fa per explicar la història i la sociologia és força bo.
XeXu, jo també penso, com en Snow, que la ciència ha de ser una humanitat. És tot el mateix. Seguirem predicant amb l'exemple!
Harari m'agrada i té molta grapa, però també ha tingut crítiques en els camps que esmentes, tot i que són camps que no tenen uns murs tan clars com els científics. És clar que quan algú té èxit ja sol passar, això. Però algunes crítiques em semblen raonables, potser és que vol tocar massa tecles i pontificar una mica de tant en tant. El Sapiens em va agradar força mes que el Déus, per cert. Aquest darrer no l'he llegit. Harari dóna per a mil debats i controvèrsies, hi ha qui diu que tenen una part de llibres d'autoajuda, fins i tot, els seus.
https://eldebatedehoy.es/cultura/homo-deus/
Júlia, en aquest tercer llibre es nota més això que dius de "l'autoajuda". Però tots els llibres d'autoajuda fossin així! Tot i que de tant en tant surt de la seva zona de confort i fa això que dius que pontifica, en general trobo que l'Harari diu coses força sensates. Tenint en compte que arriba a molta gent, la feina que fa és vàlida.
Publica un comentari a l'entrada