Ressenyes post-Sant Jordi (V): Tristany

Acabo aquesta tanda de ressenyes amb el Tristany de l'Anna Monreal, últim premi Casero. És una comèdia sobre com una decisió pot canviar-te el futur, que recorre unes quantes dècades de la vida del protagonista titular i la gent que l'envolta. És una novel·la àgil i divertida, guiada tota l'estona per un humor fi i intel·ligent hereu directe del que feia Pere Calders, filtrat pel Quim Monzó, l'Empar Moliner i tots els que han vingut darrere. Però si bé aquesta tradició literària catalana s'ha centrat sobretot en el relat breu, l'Anna Monreal aconseguiex que funcioni al llarg de tota una novel·la sense que perdi gas, que té mèrit. Curiosament, una altra influència que se li veu molt és la de García Márquez, tot i que és una novel·la realista que no té res de màgica, i potser una miqueta el Phillip Roth que cita al final, per la seva sociologia irònica.

L'autora ha explicat que s'ha volgut ficar a la pell d'un home però el retrat del personatge al final surt més a partir de com el veuen les dones de la seva vida, començant per la mare i les primeres nòvies fins arribar al triangle amorós central. De fet, per mi una de les coses que funciona millor del llibre és el llistat de personatges "secundaris" (impagable la sogra), que acaben robant protagonisme al Tristany, més que no ell mateix, que és un home força vulgar, un perdedor que al principi viu sense pensar en les conseqüències i al final es deixa arrossegar pels altres. Això, i una sèrie d'escenes entre esperpèntiques i vodevilesques, molt ben lligades, son l'encert més gran del llibre. Cal dir que també hi ha moments més durs, com un capítol tràgicament preciós sobre els intents de ser mare, i un bon treball sobre la importància de l'atzar en les nostres vides (i els what if que a tothom ens fan ballar el cap) i l'impuls boig de voler recuperar la joventut perduda quan arribes a la mitjana edat.

Sota la superfície de comèdia amable, la novel·la amaga un retrat social agut i una composició de personatges molt treballada, que fan que es llegeixi s'una tirada i amb un somriure als llavis, amb moments tendres i nostàlgics. L'autora té un estil dinàmic i sap portar bé una història que hem sentit mil vegades però que sona fresca a les seves mans, aconseguint que entenguem les motivacions de tots els personatges, més que no criticar les seves tries. Un llibre que m'ha agradat, molt recomanable. Sempre és més difícil fer una bona comèdia que un bon drama, i l'autora se'n surt molt bé amb aquesta tragicomèdia rodona. Una lectura perfecta per a l'estiu.

Els límits dels models polítics actuals

Aquests dies hem tingut seients de primera fila per veure l’espectacle de la democràcia en funcionament. Després de participar-hi a diferents nivells, des de les estructures locals al projecte sempre en construcció d’Europa, ara contemplem les conseqüències d’haver exercit el dret al sufragi. Quan un diposita la papereta a l’urna, ho fa convençut que servirà per millorar la societat (o almenys per no espatllar-la més), tot i no saber com s’implementarà aquest desig. Això és feina dels polítics que, com a representants del poble, reben el poder de prendre les decisions necessàries per complir el programa que volen els votants.

I aquí és quan es comencen a torçar les coses, perquè als polítics els agrada la seva feina i no volen perdre-la. Per això el ball de pactes postelectorals és poc edificant, amb gent més preocupada per aferrar-se a la cadira que en casar-se amb els qui són ideològicament més compatibles. És un problema per a les polítiques científiques, que requereixen una planificació a llarg termini, impossible de dur a terme quan el qui està al timó només pensa en com sobreviurà els propers quatre anys, quins principis s'ha de vendre per obtenir el suport que li falta i com desfarà la feina de l’antecessor que li cau malament.

Cap dels models polítics vigents és perfecte, ni tan sols la democràcia (i menys quan alguns països la dobleguen per justificar accions dubtoses), i és urgent que els posem un pegat abans no se’ns enfonsi el vaixell on viatgem tots els humans. Hi ha decisions que s’haurien de prendre de forma consensuada, informada i prolongada, i això requereix estructures que transcendeixin els formats de govern locals i globals que tenim actualment. M’explico amb uns exemples.

Fa unes setmanes, el Govern de la Xina va aprovar que alguns hospitals oferissin teràpies generades a partir de cèl·lules dels propis pacients sense haver de passar per la comissió reguladora nacional. Immediatament, experts en medicina, ciència i ètica de tot el món van demanar que ho reconsideressin pel perill que comportava: homologaven tractaments que no es pot garantir que són eficaços ni segurs. Això ja s’està fent d’amagat, i hi ha hagut complicacions greus i fins i tot morts després de teràpies il·legals amb cèl·lules mare, sense que s’hagi demostrat cap resultat exitós. ¿Qui ha de tenir l’última paraula? ¿Els qui n’entenen més sobre el tema o el polític de torn, que té el poder però no els coneixements adequats, ni ha recorregut als assessors pertinents, ni sembla gaire preocupat per les conseqüències a llarg termini?

Un altre cas. Després que el doctor He Jiankui modifiqués genèticament uns embrions humans, saltant-se totes les normes ètiques (i algunes lleis), els experts se li van llançar a sobre. La condemna va ser unànime, fins i tot abans que se sabés que quan He va desconnectar el gen CCR5 a les bessones potser sí que les va protegir contra el VIH, però també va augmentar les possibilitats que morissin abans que la resta, com es va descobrir fa uns dies. Ara ha sortit un biòleg rus àvid de fama que diu que vol repetir la jugada, i ja ha demanat els permisos al seu govern. ¿L’hi donaran? Una decisió així no pot estar en mans de funcionaris que creguin que és una bona idea mentre tots els qui hi entenen es posen les mans al cap sense poder-hi fer res.

Això passa en països amb poca transparència, però el problema també el tenen els més democràtics. Pensem per exemple en com han canviat les polítiques científiques amb cada president dels EUA, l’últim d’ells silenciant els experts en canvi climàtic per afavorir els interessos comercials de les elits del seu país. L’escalfament global no és una qüestió de creure-s’ho o no, i el planeta no pot estar pendent de quin lobi té més influència sobre els dirigents en els moments crítics.

En aquests temes, el sistema no funciona. No podem deixar que els polítics, en representació del poble, passin resolucions que tindran un impacte en el futur de l’espècie, amb el risc que el populisme i els interessos personals inclinin la balança cap al costat equivocat. Potser cal rescatar parcialment el concepte de la noocràcia platònica: que en certs assumptes siguin els experts qui manin; que basin les seves decisions en fets, no en suposicions; que contemplin des de les sensibilitats més conservadores a les progressistes; que marquin directrius estables respectades per tothom. Perquè continuar refiant-nos dels models polítics actuals pel que fa a la ciència planteja un panorama no gaire esperançador.

[Publicat a El Periódico, 22/06/19. Versió en castellà.]

La maleta de la memòria, el making of

La maleta de la memòria, el llibre infantil que hem publicat amb l'Àngels Bassas i el Lluís Farré, té un making of fàcil d'explicar, que hem inclòs al llibre:

"Àngels bassas i salvador macip es van conèixer en un terrat d’una festa on hi havia uns canapès boníssims. En Salvador és tímid, parla poc i es passa la major part del dia de cara a l’ordinador. L’Àngels és simpàtica, xerraire i treballa de cara al públic. Malgrat ser tan diferents, de seguida van veure que s’entendrien bé. L’Àngels tenia un conte esbojarrat dins el seu cap i volia que en Salvador també s’hi fiqués a dins per a posar-hi la seva cullerada científica-mèdicoestrafolària. Llavors van pensar que el podrien fer plegats. La idea que fos un llibre se’ls va ocórrer uns dies després, tot prenent una orxata. Com que viuen a mil sis-cents seixanta quilòmetres i mig l’un de l’altre, l’han escrit usant emails, whatsapps, facebook, twitter i un grapat de coloms missatgers."

La festa en qüestió era el dinar de Sant Jordi del Grup 62 de l'any 2017, i va ser una amiga comú (i també coautora meva), l'Elisenda Roca, qui ens va presentar. A vegades en els llocs i moments més inesperats sorgeix una espurna que acaba generant un petit foc, com aquest...

Us deixo amb una mostra d'alguna de les planes del llibre, perquè pugueu apreciar la gran feina que ha fet el Lluís.

Novetat: La maleta de la memòria

Aquesta setmana ha arribat a les llibreries la meva última novetat editorial (i última del 2019, també). Després d'un crossover i el meu retorn a la novel·la estrictament adulta, tanco la temporada amb un altre gènere que m'apassiona: l'infantil, concretament la franja d'edat dels menors de 8 anys, que no havia tocat des de l'últim Biel i Picapoc.

El llibre es diu La maleta de la memòria i és una col·laboració amb l'Àngels Bassas, reconeguda actriu i escriptora, amb unes fantàstiques il·lustracions del Lluís Farré. És la història del Jonàs, un nen detectiu, que ajuda a trobar els records perduts al Sebastià, una persona gran que es desperta un bon dia sense memòria.

Evidentment, l'argument té molts paral·lelismes amb el que passa als qui pateixen d'Alzheimer, però no volíem que aquest fos el tema central (tot i que, sens dubte, es pot utilitzar també per explicar als més petits els problemes que potser pateixen els seus avis). La idea és que qualsevol lector d'aquesta edat pugui disfrutar amb un conte ple d'imaginació i aventures, amb unes imatges proposades pel Lluís que es passegen amb facilitat entre la poesia i la fantasia desfermada. En properes entrades us en penjaré alguna mostra. De moment, aquí teniu la coberta per anar fent boca. 

Una mica de ciència

Tornava a fer dies que no penjava cap tema científic, així que aquí va un resum d'alguns articles que he publicat darrerament a l'ARA sobre:

Com passar gana de petit influeix enla salut... dels teus nets!

Al Japó aproven una polèmica teràpia cel·lular abans d'estar segurs del tot que funciona.

Com al genòmica ens ajuda a entendre les malalties del cervell.

Un possible motiu biològic que explica per què ens agrada tant la música.

Una relació inesperada entre els vessaments de petroli i la mortalitat infantil.

Dormir malament et fa pols les artèries (i això no és gens bo...).

Pot haver-hi una relació entre els microbis de l'intestí i l'autisme.

Bonus track: faig un cameo en un article sobre el càncer a la BBC Mundo.

Aprofito per deixar constància d'un parell d'actes científics que he fet aquesta primera meitat d'any: una xerrada al 7è premi Llegim Ciència de la UVic i la conferència plenària del 15è aniversari de l'Idibell.

Ressenyes post-Sant Jordi (IV): Els llits dels altres

El d'avui és de fa una mica més de temps, de la temporada anterior, finals del 2018, però no havia tingut temps de llegir-lo fins ara. Parlo d'Els llits dels altres, primera novel·la de la periodista Anna Punsoda i premi Roc Boronat. Tornem a trobar-nos un llibre dur escrit per una dona, com el que comentava la setmana passada, però ara veureu que les similituds s'acaben aquí.

Els llits dels altres repassa, en primera persona, la complicada vida d'una noia que ha sobreviscut a abusos sexuals a la infantesa, un pare alcohòlic, una anorèxia galopant i altres trastorns mentals, i una sèrie de desastrosses relacions personals. És un material ben dramàtic, però una de les gràcies del llibre és la naturalitat amb la que s'expliquen totes aquestes tragèdies. Els primers episodis estan narrats des del punt de vista de la nena que els està patint, i aquesta innocència (i una certa distància) continua quan la protagonista ja és adulta. Això crea moments sorprenents on s'expliquen passatges terribles (l'abús dels laxants durant el pic de l'anorèxia, per exemple) d'una manera que gairebé resulta còmica. El llibre transita tota l'estona, amb encert, aquesta fina línia entre l'esperpent i el drama i això evita que caigui en tòpics (al cap i a la fi, son temes que hem sentit ja moltes vegades) o que es faci massa dur de llegir.

Com deia també a l'última ressenya, el de menys és si alguna cosa del que s'explica a la novel·la és real o no (tal com està escrit, es podria pensar que hi ha una part d'autoficció, esperem que no molta). L'estil directe, però a la vegada fred i carregat d'humor negre, fa que tot plegat resulti creïble i que no puguis deixar de llegir per veure si la protagonista aconsegueix superar els seus traumes. Al terç final es torna més episòdic, deixant de banda l'evolució del personatge per centrar-se en vinyetes que gairebé funcionen com contes independents, però tot i això el balanç narratiu final és positiu. Una altra bona construcció d'un personatge femení complex, feta amb força ritme i una qualitat literària notable (sorprenent per ser una primera novel·la). No per a tots els públics, però sens dubte recomanable.