dijous, 12 de març de 2020

Covid-19: sobretot, molta calma

Estava dubtant si parlar de la Covid-19, perquè la situació em causa un cert ‘déjà vu’: podria aprofitar textos que vaig escriure sobre la pandèmia de grip porcina del 2009 i no es notaria gaire, perquè malgrat que es tracta de virus diferents, ens han afectat i hi hem respost de manera semblant. Però no faré trampes i em centraré en alguns aspectes de la situació actual que trobo rellevants, amb el coneixement que em dona haver treballat amb virus i haver escrit un parell de llibres de divulgació sobre microbis i epidèmies.

Encara no coneixem bé el SARS-CoV-2 (el virus que causa la malaltia similar a la grip anomenada Covid-19). Sabem que s’escampa ràpidament (en part perquè els malalts són contagiosos durant una llarga fase sense símptomes) i que té una mortalitat mitjana relativament baixa, segurament menor del 2% (per tenir perspectiva: 20 vegades més que el 0,1% de la grip estacional, però molt menys que el 50% de l’Ebola). A més, podria ser que es quedés amagat en algun lloc de l’organisme, com fa el VIH, i rebrotés quan el pacient ja s’ha curat. Si sumem aquests factors, més les nombroses incerteses, hi ha motius de sobra per ser cautelosos. Però no per viure amb la por al cos.

Si cada cop que comença la temporada de grip estacional les autoritats publiquessin el nombre de contagis detallats i els diaris preparessin gràfics que seguissin com s’estén la infecció i quantes morts causa, els moments de pànic que s’estan vivint ara es repetirien cada hivern. Aquestes dades són molt importants, sobretot quan ha aparegut un microbi desconegut, però des del punt de vista del control sanitari, no del de l’usuari. La transparència és essencial (fins i tot els xinesos ho han après, després que el SARS es magnifiqués per culpa dels intents d’amagar-la), però també ho és com es transmet la informació. Hi ha dades que, si es donen al públic, amplificats per uns mitjans àvids de notícies que atreguin lectors, no aporten cap benefici i, en canvi, poden fer mal. Un exemple: la fal·lera per acaparar mascaretes (que, recordem-ho un cop més, no serveixen per evitar que et contagiïs) ha fet que s’esgotin a molts llocs. La gent que realment la necessita per altres motius (personal sanitari, immunodeprimits...) ara no en té prou i haurà de córrer uns riscos innecessaris.

Una cosa que haurien de tenir sempre en compte les autoritats és el poder de l’estupidesa humana, una resposta habitual i natural (i més contagiosa que un virus) que exhibim pràcticament tots quan ens deixem portar per la ‘saviesa’ de la massa en moments de crisi. A la universitat he vist més d’un cop com els estudiants confien més en rumors que en la informació que els passem els professors. Si una població altament educada i acostumada a contrastar fonts d’informació es deixa endur fàcilment per la irracionalitat quan està sota pressió, és fàcil entendre què passa en entorns menys preparats. Comunicar amb molta cura els temes de salut són deures que tenim encara pendents tant els científics com els polítics i els mitjans.

Les conclusions que podem treure el 2020 són les mateixes que el 2009. La més important: quan apareix un virus nou cal una resposta ràpida i coordinada fins que entenguem l’abast de la malaltia que causa. El que han fet les autoritats, des de les xineses a l’OMS, no és exagerat, sinó adequat. Algunes coses es podrien polir, sens dubte, però m’ha semblat que s’han evitat alguns errors antics i s’ha actuat amb més fermesa. El que no ha millorat ha sigut la gestió pública de la crisi, que ha tornat a crear desconcert, desconfiança i paranoia. Sempre hi haurà alguna persona que creurà que tot plegat és un complot, però el que hem d’aconseguir és que aquest punt de vista es mantingui marginal i la gent faci cas els que en saben. Per a això cal que hi hagi una estratègia de comunicació coordinada i raonada, si pot ser amb una sola font d’informació (potser l’OMS mateixa) secundada i amplificada per totes les autoritats i mitjans.

No crec que ningú dubti que, avui en dia, les malalties infeccioses són un problema global. Comencen en un racó del planeta, però el nostre estil de vida fa que s’estenguin com la pólvora. Les pandèmies seguiran sent freqüents, els entesos ho diuen, i hem d’aprendre de cada incident per a què el proper cop les coses ens surtin més bé. Perquè potser un dia apareixerà el virus perfecte, altament mortal i fàcil d’escampar, i llavors no tindrem temps de pensar-nos-ho gaire. De moment, mantinguem la calma i escoltem només els experts.

[Publicat a El Periódico (9/2/20). Versió en castellà.]

4 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

A la Gran Bretanya en teniu casos? ho pregunto perquè ahir vaig veure el Liverpool-Atlético de Madrid amb públic.

Salut

Josep ha dit...

M'autocitaré sobre el tema: descans.blogspot.com/2020/03/el-confinament.html

Salvador Macip ha dit...

Anem un parell de setmanes enrere respecte a vosaltres, Francesc, però ja estem començant...

Josep, et deixo fer propaganda perquè ets un crac... :)

Olga Xirinacs ha dit...

Estimat professor / investigador / escriptor. Des del meu lloc de persona de risc, penso que la millor manera d'afrontar una malaltia com aquesta és l'humor. Per això acabo de presentar en públic, al blog, un personatge meu que m'estimo molt, que és fra Olivari, el que sempre és al bosc recollint herbes remeieres per a fer potingues.
Com diu un bon amic, ara ens queda temps per endreçar la casa.
Molta salut, Salvador.