dilluns, 28 de setembre de 2020

Ressenya: La drecera




Començo la setmana amb la primera ressenya del curs, la de La drecera, de Miquel Martín. Potser no caldrà que us en digui gran cosa perquè, tot i que la vaig llegir tan bon punt va sortir, a principis d'estiu, des de llavors s'ha convertit en l'èxit inesperat de la temporada, amb cinc o sis edicions ja sota el braç, o sigui que probablement ja l'heu llegit o, com a mínim, n'heu sentit a parlar. El resum ràpid de la meva opinió és que es mereix tots els elogis que està rebent i encara més. Passo als detalls.

La drecera és una novel·la breu però carregada d'idees. Malgrat que hi passen relativament poques coses i té un ritme pausat, enganxa amb la seva narració simple i directa dels canvis de l'adolescència del protagonista, amb el marc dels anys 70 i 80 a la Costa Brava de fons. L'amsitat, el descobriment de l'amor i el sexe, la lluita de classes... no son temes nous, però Martín els sap entrellaçar d'una manera que conviden a continuar llegint, fins al punt que no és estrany que t'acabis el llibre d'una tirada. Una història que t'arriba al cor, sense dramatismes excessius ni girs innecessaris. Un relat contingut però molt efectiu.

Quan vaig ressenyar la darrera novel·la de Martín vaig dir que l'autor era un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània (frase que, curiosament, va acabar a la coberta de La drecera), perquè no entenia que no hagués arribat a un públic més ampli amb la seva prosa minuciosa i una capacitat narrativa que recordava als clàssics com Rodoreda. Tenia tots els ingredients per ser més popular. M'alegro que el meu comentari ja no sigui cert: aquest estiu per fi s'ha recorregut el bon ofici de Martín. La drecera potser no té la complexitat narrativa l'El riu encès, però manté la qualitat i l'interès ben alts tota l'estona, i la seva brevetat no fa que sigui menys ambiciosa. Estic segur que l'autor ens continuarà regalant novel·les tan rodones com aquestes en els propers anys. No el perdeu de vista.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Ja saps la meva opinió, el seu punt més fort és l'escriptura i la riquesa de vocabulari. Però com que una obra és el conjunt de diferents aspectes, tot i que en algunes valorem més un aspecte que un altre, el conjunt per mi és un 'no n'hi havia per tant', encara que va la pena llegir-lo pel que deia, pel vocabulari i l'aparent senzillesa del llenguatge, però que és un tapís perfectament teixit. Però un llibre de 800 pàgines amb aquest ritme no el llegeixes per més ben escrit que estigui.

Totbarcelona ha dit...

Gràcies.
A tindre em comte.
Salut

Salvador Macip ha dit...

XeXu, crec que l'estil narratiu encixa també amb la història que es vol explciar. Si vols fer un llibre de 800 planes hi han de passar moltes més coses per mantenir l'altenció. Però en els llibres curts et pots permetre més calma. En aqeust sentit, el llibre funciona.