Vacuneu-vos: és important

Aquesta setmana rebré la tercera dosi de la vacuna de la covid-19. Al Regne Unit està disponible per als majors de 50 anys i, aprofitant que ja entro en aquesta categoria, vaig demanar hora ràpidament. No estic convençut que sigui imprescindible: malgrat que és cert que els anticossos van a la baixa amb el temps, no hi ha dades prou sòlides que diguin que una dosi extra reduirà encara més les complicacions greus i la mortalitat, que és el veritable poder de les vacunes. Però potser sí que jugarà un paper en disminuir els casos simptomàtics, i això seria important pel control de l’onada que comença.

Ens trobem en un moment de la pandèmia diferent als anteriors i calen noves estratègies. Els governs han confiat en un nivell alt d’immunització per aturar els contagis, malgrat que els experts els deien que aquesta no era la feina de les vacunes. Ara ens trobem que els casos no paren de pujar, principalment perquè des de finals de l’estiu, quan les corbes van tocar fons, s’ha anat imposant el marc mental que la pandèmia aquí s’havia acabat gràcies a la campanya de vacunació. Evidentment, no era cert.

 La vacuna és una capa de protecció (possiblement la més important) però per si sola no és suficient. Si ens oblidem de les altres (mascareta, tests, distància, ventilació...), li estem posant les coses fàcils al virus. Això es veu clarament si es comparen les dades d’immunitzacions i casos. Itàlia té 77% de vacunats amb pauta completa i una mitjana de 150 casos diaris per milió d’habitants. Però Portugal en té un 88% amb gairebé 200 casos. A Espanya les xifres son 80% i 100. Alemanya té una mica menys vacunats que Itàlia, 67%, i en canvi molts més casos, 570. Queda clar que la relació entre les dues coses no és directa. Per tant, no és una “onada dels no vacunats”, com han proclamat alguns, si no que ens afecta a tots perquè depèn de més factors.

Després d’adonar-se de l’error, la tàctica als països que encara no estan molt malament és fer tot el possible abans de tornar a aplicar mesures que ens costaran d’acceptar. Per això s’està accelerant la vacunació (sobretot terceres dosis i, aviat, menors de 12 anys, una de les franges on més està circulant el virus), i l’aprovació dels nous fàrmacs de la Merck i la Pfizer, que prometen reduir molt els casos més greus. El següent nivell, encara dins de les intervencions light, és ampliar l’ús del passaport covid (és difícil que a Espanya es pugui fer més enllà dels entorns d’oci, per qüestions legals). L’objectiu continua sent evitar el col·lapse sanitari i la mortalitat, però és molt possible que això no es pugui aconseguir sense mesures més dures. Països com Àustria ja ho han hagut d’admetre mentre altres, com el Regne Unit, prefereixen acceptar el cost humà de no tornar a aplicar restriccions.

Cal tenir present, a més, que el virus segueix mutant si pot córrer lliurement. Ara hem descobert una nova variant a Sud-Àfrica que té característiques preocupants. Els canvis que adquirit la podrien fer més infecciosa (una evolució que ja hem vist abans diversos cops) i, el que seria pitjor, més resistent als anticossos que hem generat. És aviat encara per saber quin impacte real tindrà aquesta variant, per tant hem d’esperar i vigilar. Podria ser que no s’implantés, malgrat que algunes dades suggereixen que comença a ser dominant al país on s’ha detectat primer, o s’escampés globalment. En tot cas, si cal, podríem produir en poc temps vacunes adaptades contra la nova variant.

Perquè malgrat la mala premsa, les vacunes son dels fàrmacs més efectius u segurs que existeixen. Les complicacions greus son rares i, per la seva naturalesa, no en tenen a llarg termini. Veure-les com una substància tòxica que s’ha d’utilitzar el mínim possible és absurd. I tampoc passa res si ens en posen més d’una a la vegada. Recordem els milions de nens que han rebut de cop les tres que inclou la triple vírica i que no han tingut cap problema. 

Davant de les incerteses d’aquest hivern, el millor que podem fer és protegir-nos tant com puguem contra els dos virus amb més possibilitats de causar complicacions. Accepteu la tercera dosi de la vacuna de la covid quan us l’ofereixin i demaneu també la de la grip si esteu en un col·lectiu vulnerable. I si algun professional us recomana el contrari, que a vegades passa, busqueu informació a fonts fiables i us adonareu ràpidament que la immensa majoria d’experts estan d’acord que més val ser prudent i aprofitar les eines que tenim a mà per protegir-se a un mateix i a la societat.

[Publicat a El Periódico, 28/11/21]

La Porta als mitjans

Aquestes setmanes hem pogut parlar als mitjans d'Un dia la porta s'obrirà, el recull de contes que vam publicar a principis de la tardor amb en Manel Esteller. Si encara no us heu decidit a comprar-vos-el, mireu aquestes entrevistes, a veure si us convencem.

Primer en vam parlar a Els matins de TV3:

Aquí ens teniu al 324 amb Xavier Grasset:

També en vaig parlar al Cafè d'idees de TV2 amb la Gemma Nierga, i amb el Roger Escapa al Suplement (entre molts altres temes que van sortir, a partir del minut 19:30). 

Aquí ens teniu presentant i signant el llibre a La Setmana:

I, finalment, aquesta va ser la presentació oficial a Gigamesh:

...i aquest vídeo-resum on us explico el llinbre:

Hi ha ciència més enllà de la covid

La pandèmia no tan sols ha monopolitzat els mitjans i les xarxes durant aquests mesos, si no també la recerca. Davant d’una crisi d’aquestes proporcions, calia invertir tots els recursos per trobar una solució com abans millor, perquè estaven en joc moltes vides. Hem celebrat a bastament els èxits científics del darrer any, fruit d’una combinació de cooperació i competició, tant al costat públic com al privat de l’equació, ben engreixada per un finançament generós. Però no hem parlat tant d’un cost ocult d’aquesta campanya: la frenada que han patit la majoria d’investigacions no relacionades amb el virus.

De la mateixa manera que els metges han hagut de prioritzar els pacients de covid-19 i això ha provocat retards en el tractament d’altres malalties, els científics vam veure, primer, com se’ns limitava l’accés als laboratoris i, després, com partides importants de fons quedaven fora del nostre abast si no fèiem res relacionat amb el SARS-CoV-2. Les conseqüències no seran tan immediates com les que s’han patit a l’atenció primària, però sens dubte l’aturada tindrà un impacte en camps essencials.

En aquest context complicat, ha sigut especialment satisfactori per al meu grup haver aconseguit publicar fa unes setmanes un treball que descriu la creació d’unes “bombes intel·ligents” per a localitzar i destruir les cèl·lules velles que contribueixen a la degeneració que veiem als teixits amb l’edat, i que també acceleren malalties com el càncer o l’Alzheimer. Havíem previst enllestir-lo fa un any, però uns experiments clau van quedar ajornats per culpa del confinament. Dissenyar fàrmacs contra l’envelliment no és una urgència, és clar, però és un tipus d’intervenció que podria millorar la qualitat de vida de molta gent, un cop es finalitzin totes les proves. La pandèmia haurà retardat aquest esperat desenllaç, com tantes altres coses.

Arran de les interaccions que ha generat el nostre article m’he adonat d’un parell de coses. Primera, que hi ha molt més interès per les notícies científiques que abans de la covid. Un descobriment que anava en la mateixa direcció va passar sense gaire rebombori mediàtic quan el vam publicar el 2019. Ara, en canvi, m’han convidar a parlar-ne a diverses ràdios i televisions amb normalitat. El fet que aquests dies hàgim donat el micròfon als científics ha provocat que el públic li hagi perdut la por a la complexitat inherent de la recerca biomèdica. Per altra banda, molts periodistes s’han sensibilitzat amb aquests temes i s’han alegrat de poder contribuir a visibilitzar algun avenç que no estigués relacionat amb el coronavirus. Esperem que això ja no canviï i que, a partir d’ara, la presència de científics als mitjans per presentar descobriments rellevants sigui habitual.

L’altre punt està relacionat amb la tendència que tenim a simplificar. Un periodista em va comentar que si el nostre fàrmac completava tot el procés de desenvolupament, que encara és llarg, el meu nom realment passaria a la història. Em va sorprendre perquè no ho he vist mai com una victòria personal: tot i ser el cap visible del projecte, darrere hi ha l’esforç de tot un equip que, a més, s’ha aprofitat de descobriments previs. 

Tendim a buscar una figura que resumeixi un moviment, un descobriment, un canvi, quan la realitat sol ser molt complexa. Ho hem vist, per exemple, amb els titulars que parlaven de “la persona que ha creat la vacuna contra la covid” o reduccions similars. Dubto que ningú pugui reclamar aquest honor exclusiu, quan la majoria de fites científiques tarden dècades i hi contribueixen centenars d’experts.

És el mateix problema que tenim cada any quan es donen els premis Nobel, un concepte obsolet que potser tenia sentit a principis del segle XX però que, avui en dia, dona una imatge distorsionada del que és la recerca científica: un procés cada cop més multidisciplinari i progressiu que es construeix a partir de petits increments que realitzen xarxes de professionals treballant coordinadament des de diversos racons del planeta.

Estic content de poder ser un dels molts que, diàriament, afegim un granet de sorra a la sempre creixent muntanya del coneixement humà. Els meus èxits (i també els meus fracassos) ajudaran a definir un dels camins que esperem que ens portin cap a un mon millor. Qui creui primer la línia d’arribada potser atraurà tots els flaixos de les càmeres, però no haurà arribat allà només per mèrits propis, perquè la ciència és, sobretot, una feina d’equip. I ho dic sempre: és la millor feina del món.

[Publicat a El Periódico, 1/11/21. En castellano. In English.]

Aquesta setmana, al Festival 42...

Barcelona estrena demà el primer festival de gèneres fantàstics, el 42, dirigit pel Ricard Ruiz Garzón. El programa és molt interessant, amb un munt de convidats importants, segur qeu trobareu alguna cosa que us interessi. Jo hi seré en dues taules rodones, el dijous i el diumenge:

A més, em podreu trobar en un parell d'actes del +42, aquest off-festival que reuneix una colla d'actes paral·lels relacionats en el tema que es fan al marge del festival. El primer és dimecres, a la llibreria La font de Mimir, on parlarem de què és la literatura juvenil:

I, finalment, participaré en un club de lectura de Barcelona 2059 a la biblioteca El Carmel el dijous 4 de novembre a les 18.30 hores. Passeu a saludar!