Acceptar la realitat.

Arriba l'estiu a la campinya i comencen a proliferar els signes que un reconeix com propis de l'estació. Els supermercats ofereixen mobles de jardí a preus rebaixats. Els aparadors de les botigues de roba s'omplen de maniquins amb bermudes i mànigues curtes. Els restaruants pengen cartells anunciant les seves terrasses. Res que faci sospitar que aquí “estiu” vol dir dies ennuvolats amb temperatures al voltant de 15 graus, nits gèlides, i pluges tan intermitents com sempre. Així perquè caram s’entesten en negar la realitat?

Jo, com un passerell, m’he comprat tot l’equip de l’”estiu perfecte” (barbacoa inclosa) i me’l miro aparcat al meu jardí, acumulant aigua sense que trobi el moment per poder sortir a estrenar-lo. M’han ben enganyat. Bermudes? Però quan volen que me les posi? Potser dins de casa amb la calefacció encesa. Sopars a la fresca? Sí, però amb un abric de llana. Almenys tinc el consol que no sóc l’únic que ha picat: cada dia veig gent que va cap a casa amb caixes que posen “Taula de jardí plegable”, “barbacoa portàtil” o (aquest és el millor de tots) “Para-sol extra gran”. Il·lusos.

No sé si se suposa que tot plegat ha de canviar durant les properes setmanes (començo a témer que no) i finalment podrem gaudir de tots els gadgets que ens hem comprat. Més aviat tinc la sensació que els anglesos sublimen la seva necessitat d’estiu fent veure que tot va bé i invertint diners en trastos inútils per reforçar la seva coartada. Què hi farem, ens hem d’adaptar als costums locals. Avui mateix vaig a comprar unes lampadetes de jardí, que aniran perfecte per il·luminar totes aquestes nits que no passem sota la llum dels estels.

Humor intel·ligent.

El meu és un humor intel·ligent. Això li dic a la meva dona quan aconsegueix que el nostre fill es rebenti de riure fent-li ganyotes i carotes diverses. Un riure explosiu, incontrolable. Jo, en canvi, com a molt li arrenco un somriure i un güè afectiu, per molt que posi tota la llenya al foc.

Està claríssim: és que tinc un humor més subtil. El de la meva senyora és de garrotada, pastís a la cara, relliscada de pell de plàtan, més americà. Jo en canvi vinc de l'escola britànica, tirant a Monty Python, diguéssim. Acudits que no et fa venir mal de panxa de tan riure, sinó una rialleta còmplice.

La meva dona fa cara de no empassar-se la pobra justificació dels meus fracassos com a pallasso infantil, però diu que sí per no portar-me la contrària. Jo en canvi estic segur que el meu fill sap apreciar la varietat d'estils d'entreteniment que hi ha a casa i que en un futur podrà asseure's a veure els DVDs del Monty Python Flying Circus i gaudir-ne com pertoca. Tot gràcies als meus esforços per proporcionar-li la dosi d'humor intel·ligent que tot nano necessita per créixer sa i fort.

El jardí.

El títol s'ha de llegir com si fos el d'una pel·lícula d'aquelles de terror. Com qui diu "L'orfanat" o "Els altres". El.... jar....dí! Així, ominosament. Perquè a mi el jardí de casa em fa por. De veritat.

Jo és que sóc de ciutat. Bé, no, sóc de poble, però he viscut a ciutats més o menys grans tota la vida i mira, un s'hi acaba acostumant. Formigó, asfalt. Cotxes, pol·lució, gentades i algun arbre aquí i allà. Si vols contacte amb la natura, mires un documental a la tele. Anar a Central Park ja era com passar un dia al camp. I va i ara acabo a una casa amb el seu propi jardí. Jardinet, no exagerem. Quatre plantes i una circumferència de gespa, maca i ben tallada. Almenys quan vam arribar.

Perquè, escolti, aquesta gespa creix! Això no ens ho havien dit! El jardí és cosa teva, em diu la dona, i he d'admetre que sí, que un se sent com més mascle quan sap que tota la vida vegetal de la casa depèn d'ell. Feina d'homes. I per on començo? La secció de jardineria de l'hipermercat és com la dimensió desconeguda. He d'agafar un sac d'abonament? De quin tipus? I allò per matar herbes indesitjades? Per a què serveixen aquests trastos amb aspecte d'eines de tortura la Santa Inquisició? Me'ls compro tots? Per què les planes webs que parlen de jardineria semblen escrites en un llenguatge més incomprensible que el xinès?

Aprofitant la meva indecisió, el jardí segueix mutant. És la primavera. La gespa, tan bufona ella, està ara fora de control. M'arriba a mitja cama. No és que ho hagi comporvat, és clar: no goso acostar-m'hi. La contemplo a distància, amb respecte. Hi han aparegut plantes que semblen carnívores. I una mena d'arbre espontani que qualsevol dia comença a donar fruites tòxiques. Un amic ho veu l'altre dia i em diu "hauries de fer alguna cosa ben aviat perquè els jardins abandonats atrauen més vida salvatge". Vida salvatge! El que em faltava per donar-me ànims. Ara ja ni surto a mirar-me la selva que tenim al pati, no fos cas que una d'aquestes "vides salvatges" tingues gana i se'm cruspís. La situació cada cop sembla més irresoluble. Estic considerant seriosament cridar algun expert. Que ho arrenqui tot i m'hi posi asfalt, d'aquell ben gris i dur, que ni creix ni et vol envair la casa.

Steampunk transatlàntic.

Qui hagués dit que hi havia un túnel submarí que unia Londres i Nova York i que si un mira per un extrem, pot veure qui hi ha a l'altre costat...

El telectroscop és en realitat una instal·lació artística transatlàntica que es presenta acompanyada d'uns antecedents steampunk d'allò més originals (un túnel començat a construït a finals del segle XIX que ara per fi es completa). Aplaudiments a Paul St George per prendre's la molèstia d'escriure-li un guió de ciència ficció al seu art.

L'acudit

Perquè el tema em toca de prop avui i perquè el Fontdevila és un crac. Val la pena seguir el seu blog gràfic diàriament.

Fer l'indi.

Hi tradicions ben bèsties. Allò de martiritzar braus per a satisfacció de l'audiència, per exemple. En sé una altra per afegir a al llista. Les meves noves amistats en aquesta ciutat on hi ha més indis que blancs m'han introduït a un costum postnatal que diu molt de com son de masclistes algunes cultures.

Resulta que quan una parella índia té un nen, el primer que fan és enviar un regal als amics, sovint una figureta o alguna imatge religiosa. Com si no tinguessin prou problemes amb l'arribada d'un nou membre a la família, a sobre posa't a fer paquetets. Bé, encara. Però és que la tortura tot just ha començat. Amb el nen acabat de néixer, les normes t'obliguen a passar personalment a presentar la criatura a familiars i amics tan aviat com sigui físicament possible. Comença llavors una peregrinació llarga com un dia sense pa, proporcional a com de sociable ets i com de grossa és la llista de parents. No sé com no se'ls ha ocorregut que la dona després de parir no està per fer el via crucis pel veïnat, que és molt més senzill en aquest cas que Mahoma vagi a la muntanya.

Això seria encara tolerable sinó fos perquè la romería ha d'anar acompanyada d'un altre regalet (ja diuen que tenir un fill és la ruïna, però és que aquesta bona gent ho porta fins a extrems insospitats!) i, ara ve el millor, una caixeta de dolços. Els dolços, evidentment, res de complar-los a la botiga: estan fets seguint una recepta ancestral de la família, a casa i amb tot l'amor, per la pobra nova mare. I no us penseu que n'hi ha prou amb fer una fornada majúscula al principi i anar feliçment tirant de veta, no. Els dolços han de ser frescos, així que has d'anar cuinant-ne tandes dia sí dia no. I això amb el nadó plorant mig dia i l'altre mig dia enganxat als teus mugrons. Sense parlar de les condicions físiques minvades, la manca de son, els punts de l'episiotomia, el desgavell hormonal, la depressió postpart i totes les altres alegries de la maternitat. Mentrestant, el marit no sé què deu fer, a part de suport moral i logísitic i fer de xofer.

Tot plegat em sembla una falta de consideració important en vers una persona que acaba de patir una patacada física notable, però la veritat és que ni les mateixes afectades hi donen massa importància: fan tot el rebombori de molt bon grat i amb un somriure als llavis. I al final penso que potser dec ser jo, amb el meu punt de vista occidental antiquat, el qui és realment un masclista per voler tractar la mare dels meus fills com si fos una princeseta invàlida durant els primers mesos, enlloc de deixar que faci vida normal, cuini, passi visita i treballi fins i tot més que jo mateix.

Veïns de plana.

La setmana passada el bloGuejat compartia plana a l'Avui (suplement de Cultura, secció Paraula de Blog) amb el racó dalt del món del company Tibau. Tot un plaer tenir aquests il·lustres companys de viatge.

Cites a Manhattan.

S'acaba d'estrenar un blog escrit per un personatge d'una novel·la. La Victòria Sachs, alter ego de l'Emma Reverter, és la protagonista de Cites a Manhattan, blog i llibre. Aquests dies vèiem blogs que es converteixen en llibres; aquest és el cas invers.

Hi havia un buit a la literatura catalana pel que fa a això que els anglosaxons anomenen chick lit. L'autora afegeix a més al còctel romàntic habitual una part de periodisme d'investigació i estudi sociològic i el resultat el teniu a les llibreries. Una visió de Manhattan diferent a la meva...