divendres, 19 de juny de 2009

Qualsevol pot ser un crític.

Seguint amb el que deia l'altre dia, un dels problemes que té la comèdia és que si no comparteixes els gustos de l'autor et pot caure com una pedra als peus, per molt ben feta que estigui. Potser és per això que als escriptors catalans ens fa por dedicar-nos-hi. Per entendre'ns: hi ha gent que riu amb els Monty Python i altres que ho fan amb l'Adam Sandler (alguns rars amb tots dos), i els fans d'un consideren l'altre una gran poca-soltada.

Agafem per exemple el meu primer recull de contes. Per un costat, a un jurat li va agradar suficient com per premiar-lo. Dintre de la mateixa línia, un temps després, un amic va valorar-lo positivament al seu blog tot dient (espero que de forma sincera):

"Macip té un sentit de l’humor esmolat i l’executa sense pietat. Practica l’absurd, el surrealisme, la ironía, el gust pel que és grotesc i a voltes el sarcasme. Tot sempre a la recerca d’un divertiment que assoleix plenament. (...) És un gran llibre per gaudir d’un sentit de l’humor intel.ligent i de la prosa palpitant i fulgurant que tan bé identifica l’estil de Macip."

Però l'altra dia, remenant remenant, vaig trobar a la xarxa l'opinió d'un tal Miquel:

"Increible [sic] que es publiquin bodrios [sic] com aquest. Me'l van deixar i després el propietari no el volia. Mal escrit, pedant, sense cap imaginació ni estil... es com les tonteries [sic] d'un amateur pagat de si mateix que es creu que sap escriure. Costa d'entendre que aixo [sic] s'hagi editat, tot i que siguin 30 exemplars, perque[sic] no sé qui ho pot comprar aixo [sic]. Aquest senyor, macip, que "en su casa lo conocerán", mes val que es dediqui a altre [sic] cosa."

Costa pensar que aquestes dues crítiques parlen del mateix llibre i del mateix autor. O un dels dos s'equivoca espectacularment amb les seves valoracions o simplement el problema és que no he aconseguit sintonitzar amb un d'ells. M'inclino a pensar que una mica d'això deu haver-hi: m'he topat probablement amb un fan de l'Adam Sandler. Si hagués escrit un drama, estic segur que aquestes divergències no serien tan dràstiques. Ho hauré de pensar millor el proper cop.

Consideració final. Em queixava fa un temps que als nostres crítics sembla no agradar-los deixar malament els seus compatriotes. Per sort l'anonimat i la internet ens permeten trobar voluntaris disposats a suplir aquests d[eficits amb grans dosis de vehemència. Quina alegria. Llàstima que en Miquel no llegirà aquest blog (ni segurament res més del que jo escrigui) i no li podré donar mai les gràcies.
Publica un comentari a l'entrada