La mort del conte

Estic passant per una fase d'odi profund als contes. M'avorreix tant llegir-los com fer-los. És més: trobo que són la perversió màxima de l'art d'escriure. El triomf de la idea per sobre la forma, de l'anècdota per sobre l'ofici. N'estic saturat. Si fos per mi, els prohibiria.

Qualsevol pot escriure un conte. Només es necessiten ganes. Gairebé qualsevol pot escriure un bon conte. Només es necessita un pensament enginyós. I això, ho hem d'admetre, no és tan difícil. El conte no té res a veure amb la literatura. No és ni tan sols literatura menor. No cal que tinguis cap mena de tècnica per posar-t'hi. Com més insegur estiguis de les teves capacitats, més breu l'has de fer. D'aquí el naixement del microconte, refugi perfecte d'ineptes ingeniosos, on només trobem l'acudit despullat per evitar ensopegades que delatin les nostres mancances. Els primers microcontes van tenir gràcia, per la novetat, la resta són una broma pesada.

El conte és a la prosa el que el haikú és a la poesia. Tothom s'atreveix a fer-ne. I alguns fins i tot ho fan bé per casualitat. Fins al punt que no pots diferenciar el professional del qui ha llençat els daus i li ha sortit el doble sis. El millor haikú que he llegit mai el va escriure una estudiant de vuitè de bàsica per a un concurs d'un diari. Era commovedor. I el vaig oblidat tan fàcilment com el vaig saborejar. El conte funciona igual. És l'hamburguesa en un restaurant amb estrelles Michelin. El canapé que et distreu mentre esperes el plat principal. Una pista de proves, un entrenament. No es pot convertir en una professió, no té prou substància. Un bon escriptor pot fer un conte genial, és clar, però perquè molestar-se?

No deixa de ser curiosa aquesta desgana irracional que m'ha agafat de sobre, sobretot considerant que jo de petit deia que volia ser el Pere Calders quan fos gran. I que un dels meus llibres de capçalera és el Cien años de soledad, el millor recull de contes mai escrit en format novel·la. I que reconec que alguns dels grans escriptors de la literatura universal (Carver, Borges, Cortázar, Poe...) van construir obres mestres sense haver de passar-se al llarg recorregut. I que he guanyat un premi amb una col·lecció de narrativa breu, en la qual, sí, ho admeto, fins i tot hi havia algun microconte (en algun moment, ara no ho recordo, dec haver caigut del cavall i he vist la llum... aquestes coses passen). Són motius més que suficients per curar-me aquesta animadversió. Per demostrar-me que no té sentit. I malgrat tot, res.

Deu haver-hi una explicació lògica al darrera, però de moment no la sé trobar. Potser un trauma infantil? Potser que porto massa temps llegint llibres de contes que no passen de mediocres? Potser els grans llibres de contes ja han estat escrits? És un format esgotat? Els contistes actuals juguen tots a segona divisió? O potser és que darrerament no llegeixo prou contes i per això no en trobo d'acceptables? És un peix que es mossega la cua, el meu mal?

He admès el problema, el primer pas. Ara vull una solució. Espero rebre un allau de rèpliques vostres defensant amb dents i ungles les històries curtes, a veure si així trobo motivacions noves que em facin baixar del burro d'una vegada. Però per si de cas no sou prou convincents, ja he començat una teràpia de xoc per recuperar el gust perdut: estic escrivint un altre llibre de contes.