divendres, 4 de setembre del 2009

La mort del conte

Estic passant per una fase d'odi profund als contes. M'avorreix tant llegir-los com fer-los. És més: trobo que són la perversió màxima de l'art d'escriure. El triomf de la idea per sobre la forma, de l'anècdota per sobre l'ofici. N'estic saturat. Si fos per mi, els prohibiria.

Qualsevol pot escriure un conte. Només es necessiten ganes. Gairebé qualsevol pot escriure un bon conte. Només es necessita un pensament enginyós. I això, ho hem d'admetre, no és tan difícil. El conte no té res a veure amb la literatura. No és ni tan sols literatura menor. No cal que tinguis cap mena de tècnica per posar-t'hi. Com més insegur estiguis de les teves capacitats, més breu l'has de fer. D'aquí el naixement del microconte, refugi perfecte d'ineptes ingeniosos, on només trobem l'acudit despullat per evitar ensopegades que delatin les nostres mancances. Els primers microcontes van tenir gràcia, per la novetat, la resta són una broma pesada.

El conte és a la prosa el que el haikú és a la poesia. Tothom s'atreveix a fer-ne. I alguns fins i tot ho fan bé per casualitat. Fins al punt que no pots diferenciar el professional del qui ha llençat els daus i li ha sortit el doble sis. El millor haikú que he llegit mai el va escriure una estudiant de vuitè de bàsica per a un concurs d'un diari. Era commovedor. I el vaig oblidat tan fàcilment com el vaig saborejar. El conte funciona igual. És l'hamburguesa en un restaurant amb estrelles Michelin. El canapé que et distreu mentre esperes el plat principal. Una pista de proves, un entrenament. No es pot convertir en una professió, no té prou substància. Un bon escriptor pot fer un conte genial, és clar, però perquè molestar-se?

No deixa de ser curiosa aquesta desgana irracional que m'ha agafat de sobre, sobretot considerant que jo de petit deia que volia ser el Pere Calders quan fos gran. I que un dels meus llibres de capçalera és el Cien años de soledad, el millor recull de contes mai escrit en format novel·la. I que reconec que alguns dels grans escriptors de la literatura universal (Carver, Borges, Cortázar, Poe...) van construir obres mestres sense haver de passar-se al llarg recorregut. I que he guanyat un premi amb una col·lecció de narrativa breu, en la qual, sí, ho admeto, fins i tot hi havia algun microconte (en algun moment, ara no ho recordo, dec haver caigut del cavall i he vist la llum... aquestes coses passen). Són motius més que suficients per curar-me aquesta animadversió. Per demostrar-me que no té sentit. I malgrat tot, res.

Deu haver-hi una explicació lògica al darrera, però de moment no la sé trobar. Potser un trauma infantil? Potser que porto massa temps llegint llibres de contes que no passen de mediocres? Potser els grans llibres de contes ja han estat escrits? És un format esgotat? Els contistes actuals juguen tots a segona divisió? O potser és que darrerament no llegeixo prou contes i per això no en trobo d'acceptables? És un peix que es mossega la cua, el meu mal?

He admès el problema, el primer pas. Ara vull una solució. Espero rebre un allau de rèpliques vostres defensant amb dents i ungles les històries curtes, a veure si així trobo motivacions noves que em facin baixar del burro d'una vegada. Però per si de cas no sou prou convincents, ja he començat una teràpia de xoc per recuperar el gust perdut: estic escrivint un altre llibre de contes.

29 comentaris:

Clidice ha dit...

doncs que siguin bons si us plau. A en Calders no l'oblidem, però quants contes recordem d'en Monzó, de qui ningú discuteix la seva bondat com a escriptor. Per això: que siguin molt bons, perquè dels altres ja hi som els no escriptors escrivint-los :P

Lluís Bosch ha dit...

Home... Si ens agafem a la teva darrera frase, no cal que et donem arguments perquè tu mateix ja els has trobat.

Ferran Cerdans Serra ha dit...

jejeje "si tens por als precipicis, una possible cura és tirar-se daltabaix d'un d'aquests. Pot funcionar, tot depèn de l'alçada del precipici que hagis escollit". Una bona solució la teva ;-)

va, seguidament algun pensament ràpid per si et serveix per a "curar-te" o per a treure la ràbia:

- Es publiquen també moltes novelles mediocres? jutja els novel·listes igual que jutges els contistes, aviam què passa...

- És cert que tothom s'atreveix a escriure haikus, poemes, contes curts i microcontes, però a mi lo únic que m'importa és el resultat final. M'és igual que hagi estat casualitat i que la persona que ha escrit una genialitat no tingui res més de bo en 800 posts de fullaraca, el que compta és que el haiku, poema o el que sigui m'ha fet caure de la cadira. Hi molts escriptors "professionals" que ho són amb tota la seva mediocritat manifesta, independentment del gènere que cultivin.

- Si tota aquesta mediocritat es dediqués a les novel.les, els resultats no serien molt més devastadors? Almenys així ens salvem d'una hecatombe cultural.

- No estic d'acord en que qualsevol pugui escriure un bon conte, sempre hi haurà qui marcarà la diferència. Una altra cosa és que en la catosfera el nivell del que es consideri un conte acceptable hagi baixat molt, però els bons continuen sent els bons. Abans, es guardaven molts contes al calaix, ara sembla que tot val, i que qualsevol escrit és un conte digne. Em sembla que el problema és la falta d'autocrítica, ja que escriure bons contes continua estant a l'abast de molt poca gent. Per exemple, Slawomir Mrozeck. Què em pots dir d'aquest? És genialitat pura, i és literatura.

Bé, deixo aqui aquestes pensaments agafats al vol, i friso per a poder llegir el teu proper llibre de relats!

salutacions

Galderich ha dit...

Salvador,
Fantàstic aquest conte que has escrit!
Ha d'encapçalar la teva nova producció... tot un èxit assegurat!

Asimetrich ha dit...

doncs fes-lo bé aquest llibre, i no pas mediocre, o n'hi haurà que et voldran fer menjar aquestes paraules!. A mi també m'ha agradat aquest conte, t'ha sortit de xurra o ha estat intencionat? :-)

Anònim ha dit...

Hola,
sóc lectora de contes, novel.les,...Però molts lectors-es prefereixen novel.les, no ho entenc.

En Calders, la Rodoreda tenen grans contes.

Et recomano Pares i fills, Lluís Vilarrasa. Premi Roc Boronat 2009
ed. Proa

Penso que no és fàcil fer un bon conte, on es perfila una història i ha de tenir un final.

Bona lectura de contes!
Imma

kweilan ha dit...

Gairebé tothom ho pot fer tot...el que passa és que uns ho fan millor que uns altres.

miquel ha dit...

Ai, aquestes provocacions de postvacances i de represa!
Com que no em cal afegir arguments a la teva nopredilecció pel conte, em limito a afegir alguns títols de llibres de contes que ara em vénen al cap sense cap tipus d'ordre:
Espriu: El doctor Rip i altres narracions
Diversos autors: La Bíblia
Cervantes: El Quijote
Jesús Moncada: Calaveres atònites
Diversos autors: Les mil i una nits
Geroges Perec: La vida manual d'ús
pere palau: provisionals
Víctor Català: Drames rurals
Tolkien: El senyor dels anells
Llull: El llibre de les bèsties
Asimov: El club dels vidus negres
Murakami: El salze cec i la dona adormida
I ja en van dotze.
Endavant amb els tesu contes, siguin en el format que siguin.

(els no escriptors, dius, Clidice?)

Unknown ha dit...

Segueix amb la teràpia de xoc.
Vas per bon camí.

Unknown ha dit...

Salva, de bon rotllo:
Tu el que tens és un problema digestiu.

Борис Савинков ha dit...

M'estic pixant de riure! I tu que em deies que era jo el que gaudia escandalitzant. Et juro que m'he fet un fart de riure amb el teu apunt.

[Ei, suposo que no estàs escrivint un recull de contes, no? No em fotis aquests ensurts ara!]

Jesús M. Tibau ha dit...

Un post fantàstic amb un final brillant, com un bon conte, com gairebé tot el que escrius, perquè ets un bon escriptor, es nota.
Penso que discutir sobre gèneres no té importància, ja que, de gèneres, només n'hi ha dos: bona literatura i mala literatura

Núria Talavera ha dit...

ui, avui tens el conte girat...

Salvador Macip ha dit...

Gràcies a tots! Us esteu portant molt bé. Amb les vostres receptes em sembla que aviat estaré curat... Apunto totes les recomanacions que em feu (gràcies Ferran, Imma, pere...)i prometo començar a comprar llibres de contes altre cop.

Ferran, efectivament, crec fermament en la teràpia de xoc. Normalment em funciona! Ara m'obligaràs a escriure un post que es digui "La mort de la novel·la" ;-). Tens raó que de ronya se'n publica en qualsevol format... Però la meva tesi era més aviat que per molt ben feta que estigui, una hambueguesa sempre serà una hamburguesa.

Galderich, bonica manera de desarmar-me. Si m'acuses d'escriure un conte i a sobre dius que està bé em deixes sense arguments. Estàs fet tot un sofista, eh??? ;-)

Asimetrich, em sembla que jo mateix m'he posat entre l'espasa i la paret. Com no em surti bé el llibre no m'ho perdonareu!

Pere, m'agrada que entre els llibres de contes en citis alguns que formalment no ho són (sempre he pensat que la primera novel·la moderna, el Quixot, de novel·la tenia poc)... però amb El senyor dels anells no estic d'acord!

Albert, deu ser que ja tinc mono d'embotit i pernil serrà. Em toca fer una visita a terres catalanes.

Jaume, escandalitzar de tant en tant és sa. M'agrada que mai et prens seriosament res del que dic!!

Gràcies, Jesús. Totalment d'acord amb la teva divisió bigenèrica de la literatura.

Cristina ha dit...

"i prometo començar a comprar llibres de contes altre cop"

Pensa que sempre tens l'opció d'agafar-los a la biblioteca, per si de cas encara no t'has curat del tot. Gràcies per arrencar-me un somriure.

Josep ha dit...

Que qualsevol s'atreveixi a fer contes no vol dir que els contes siguin mala literatura.

Jo també estic escrivint contes.

Per cert, una pregunta que va encaminar el burrículum acadèmic: a partir de quantes pàgines el conte deixa de ser conte i passa a ser novel·la?

Asimetrich ha dit...

jajaja, a tu se't perdona home, que t'has guanyat el crèdit. :-)

Joan Tristany ha dit...

M´agrada com escrius peró no estic d´acord amb aixó dels contes. Sembla que vulguis dir que la mida és el que importa.

Una abraçada per tot el que ens apropes i ens fas pensar.

Joan

Fina ha dit...

Ostres, jo no sóc d'aquest planeta...perquè li he fet una lectura al teu post que no l'entenc ni jo. Per tant, millor serà que no escrigui res més i me'n vagi a pintar un xic.

Assegura't que l'avió vagi a Catalunya i no "salti" a Extremadura o Andalusia, per exemple, que coses semblants s'han vist i sense avió!. :-)

Andrea. ha dit...

De la mateixa manera que hi ha novel·les aberrants, també hi ha contes realment pèssims.
No crec que puguis ficar tots els contes al mateix sac.
Això de la teràpia de xoc està bé, que tal si t'enviem una bona dosi de contes???

A mi m'agraden (eps, no tots!!!) i els utilitzo força a la feina.

Petons.

Unknown ha dit...

jo encara me'ls miro de lluny els contes, tampoc m'han acabat de convèncer...

Salvador Macip ha dit...

Cristina, que d'alguna cosa han de viure els contistes! Ja he passat per caixa i m'he comprat els de Pedrolo i el Pares i fills per començar la teràpia...

Josep, difícil la teva pregunta. Suposo que la resposta tècnica és quan el relat es pot publicar sol. Sort!

Joan, no m'havioa plantejat reduir la tesi a una sola frase però potser sí que a vegades la mida importa!

Fina, traduït a la pintura seria... pinta murals i no cromos! ;-) Però no sé si funcionaria igual...

Luthien, interessant feina la teva, que es pot fer amb contes!!

Anònim ha dit...

Jee, he quedat sorpresa, tot i que hi ha un alt grau de lucidesa en el que exposes. Hi han grandíssims contistes, però també és cert que fer un conte curtet reeixit, potser no és tan difícil. Ara, fer-ne molts i bons...ja és ben diferent.
A mi m'encanta la poesia i la prosa aquella que es mastega, a poc a poc, i que et fa pujar al cel i tocar-lo amb els dits. Reconec que l'argument en sí el trobo secundari, en canvi el mestratge formal m'impressiona.
Ah, també m'ha impressionat veure el teu currículum a la Viquipèdia!

Salut i lletres! (o contes, o poetry o novelasses com Guerra i Pau)

Jordi Masó ha dit...

Doncs aquest era el que faltava: la novel·la ja fa cent anys que diuen que és morta i enterrada, i ara li toca al conte. És clar que sí! Ara: potser hauríem agraït que l'autor d'aquest text ens proporcionés algun argument per defensar la causa...Ep, que jo m'hi apunto si em convenç!
Perquè si no ens espavilem, al conte li passarà com a la novel·la, que segueix fent tombs pel món (com un zombie, és clar).

Sandra D.Roig ha dit...

No serveixo per a fer contes, només se'm dona mitjanament be la poesia, ni els articles, ni els relats.
Coincideixo amb tu amb molts punts, hi han que sese haver signat cap llibre es deixen l'humiltat en aquell que o signaran mai.
La meva admiració va en funció de la qualitat personal, i de l esperit de superació.
pot ser m'erro.
salut.

Ferran ha dit...

Jo dic el mateix que un de més amunt, un relat perfecte, rodó, que seria perfecte per obrir un llibre de relats!
Et felicito pel relat, conte o com li vulguin dir.

Anònim ha dit...

Vaig escriure un conte, bé, no crec que sigui un conte exactament,doncs no hi ha preludi, nus ni desenllaç. El tema que es demanava eren els fantasmes i com que el meu pare s'acabava de morir l'u de febrer, em va semblar que podria ser el meu fantasma pel conte que després vam editar junt amb d'altres pel Bubok.
Estic d'acord amb la mediocritat de la qual parles en els contes, en el meu cas, era igual que fos dolentíssim, doncs era més aviat una catarsi indòmita que no vaig poder controlar.
Te'l deixo aquí, com a record i exemple del que mai no hauria de ser un conte.
Vivíssim

Anònim ha dit...

No he posat bé l'enllaç!
Aviam?

Uff, disculpes :D

Salvador Macip ha dit...

Helena, gràcies pel conte. És bonic. Jo gairebé el classificaria dins el gènere poètic (i així es salvaria de la meva foguera!:-)).

Jordi, tens raó: vivim en un món de zombis amb molt bona salut. Déu mateix fa molt temps que diuen que està mort! Defensors dels contes no en falten. Prefereixo fer el paper de fiscal, que està molt abandonat! El conte ha mort. Llarga vida al conte!! :-)