Experiències d'un escriptor de gira, edició 2010 (I)

Des del 2007 que durant una setmana cada més o menys any i mig em converteixo en un escriptor mediàtic, com una mena d'home llop a mercè de la lluna plena, per gentilesa de l'excel·lent treball de les caps de premsa de les editorials que publiquen els meus llibres de divulgació. Com que la resta del temps gaudeixo confortablement del meu estatus de científic anònim, blogaire catosfèric de mitjana notorietat i novelista àmpliament desconegut, aquests dies intensos batallant amb amb periodistes em sembla que els hagi viscut una altra persona. Quan torno a posar als peus a la meva estimada rutina britànica, l'altre personatge em queda de cop i volta molt lluny. Per això millor deixar-ne constància per escrit abans no se m'esborrin els records del tot. Ja us vaig explicar un parell d'anècdotes de la darrera gira. A veure què ha donat de si aquesta.

A l'arena de la promoció es lluita una batalla entre periodistes i autors. Tardes una mica a agafar l'experiència mínima per sobreviure les escomeses de professionals que el que volen és treure't tota la informació possible, fins i tot aquella que no els pensaves donar. En aquest segon round, em sembla que les meves respostes han estat molt més afinades, més desbrossades i més clares que l'altra vegada. La veterania és un grau. Com a resultat, he de dir que s'han publicat algunes entrevistes que m'han deixat prou satisfet, sobretot considerant com podia arribar de ser polèmic el tema. Una gran part del mèrit és dels professionals que hi havia a l'altra banda del micro, és clar. Aquests dies m'he trobat amb entrevistadors de tota mena: joves, grans, experts, novells, agressius, tímids, ben preparats, gens preparats, divertits, seriosos... Amb alguns hi ha hagut molt bon rotllo d'entrada, amb altres me l'he hagut d'anar guanyant resposta a resposta, però amb tots he acabat passant una estona molt interessant.

És curiós descobrir de quantes maneres diferents es pot enfocar un tema. A part de les quatre preguntes esperables de rigor, el 80% de les converses anaven per camins ben diferents. Amb una periodista vam acabar discutint a fons de religió i el sentit de la vida. Amb un altre de models econòmics, socialisme i liberalisme. Amb un tercer sobre si internet és una benedicció o la fi de la humanitat tal i com la coneixem.  Tres locutors diferents van posar en antena fragments musicals del meu últim grup, cosa que em va agafar per sorpresa cada vegada, estrany com quedava enmig d'una conversa més aviat seriosa, però que em va fer riure de bon grat tots els cops.

Vaig donar algunes entrevistes impossibles des d'un mòbil en un tren d'alta velocitat (tot el vagó em mirava amb cara d'espant mentre jo mantenia converses apocalíptiques a crit alçat amb a un interlocutor a l'altra banda del país). Altres es feien a aquelles hores intempestives quan la veu encara no se t'ha despertat (el meu sincer agraïment al suport indispensable de la lizipaina i l'hibitane). Vaig fer de model fotogràfic amb molta paciència enfilant-me a tots els monuments emblemàtics de Castelló. Vaig fer una sessió de fotos de mitja hora a sota zero per mirar de captar de la millor manera el fum que sortia de la meva boca congelada (admeto que el resultat va valdre la pena). I en vaig fer una altra amb les ulleres a la mà perquè el fotògraf volia evitar el reflex del flash als vidres (els qui tingueu tantes diòptries com jo, proveu de mirar cap a una càmera que ni tan sols veieu i no fer cara de burro). Artistes!

Em van preguntar si era un savi, cosa que em va fer molta gràcia (home, sé unes quantes coses, però amb menys de quaranta anys que tinc sóc conscient que me'n queden moltes més per aprendre!). Em van preguntar què pensava d'una plaga que preocupa molt durant aquestes èpoques: la de polls (vaig respondre, tan seriós com seriosa havia estat la pregunta, que havia trobat una manera perfecta per lluitar contra els polls i la prova era que a mi feia molts anys que no em molestaven). Un em va dir que es pensava que seria més baix (vaig replicar-li que estava molt content d'haver-lo decebut). Un altre que si jo era un d'aquells científics que només pensen en la feina i no perden un moment amb coses com l'alcohol i les dones (vaig respondre que no acostuo a dir que no a un bon vi si ve del bracet d'un bon àpat i que la meva esposa encara no s'havia queixat per manca d'atenció). Amb un altre vam estar discutint sobre la millor manera de rentar-se els peus (llegiu-vos el capítol de la malària del llibre). En un programa de tele em van passar un guió en el qual figurava una pregunta telefònica sobre si s'havia de controlar l'entrada d'immigrants perquè portaven epidèmies perilloses amb ells (sort que al final no va haver-hi temps i no la vaig haver de contestar!). També hi ha hagut algun  un titular que s'ha sortit una mica de mare (deixo constància aquí que jo no he assegurat mai que aquest segle hi haurà una gran pandèmia, només que la possibilitat existia, com sempre ha existit), però han estat casos aïllats. En general, l'experiència ha estat esgotadora però divertida.

Ja em perdonareu la parrafada, no acostumo a allargar-me tant. Les que m'han quedat al tinter les explico el proper cop.