Aquesta és la meva contribució a l'homenatge a Salvador Espriu en motiu del 25è aniversari de la seva mort (més detalls aquí), que ha coordinat la Roser, l'Arlequí de l'Antaviana i el Víctor Pàmies del Raons que rimen.
Jo no he sigut mai massa espriuà. En el seu moment a mi em cridava més Carles Riba o Martí i Pol. Vaig tardar una mica a descobrir-lo i confesso que encara em queda per tastar la seva faceta narrativa. Va ser, previsiblement, amb La pell de brau que em vaig iniciar en el canon espriuenc. He estat repassant aquests dies alguns fragments que es poden trobar a la xarxa i he seleccionat per avui aquesta joia que havia oblidat completament. És colpidora sobretot la vigència dels últims versos.
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec, fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
El nom d'Espriu sempre ha sonat com el d'un dels nostres Nobels perduts, l'etern ignorat, i suposo que aquest és també un tema que reapareixerà avui. Tenim uns quants escriptors que ja han tingut un reconeixement internacional important, però ens falta el premi gros. Catalunya és terra de poetes però em sembla que la generació actual encara no ens ha donat un Riba, un Maragall, un Espriu o un Martí i Pol. En algun lloc es deu estar incubant. Tard o d'hora tornarem a col·locar un nom a les travesses i tornarem a queixar-nos de sortir sempre derrotats.
Mentre escrivia aquest post se m'ha ocorregut buscar algun vídeo de l'Espriu al google. Tenia la seva imatge molt clara, però per algun motiu no tenia consciència d'haver-lo sentit parlar mai. Diguem que el to de la seva veu no està gaire a l'alçada del que sortia de la seva ploma... Millor llegir-lo.
Per acabar amb el tema, no us perdeu el curiós "homenatge" que l'Instituto Cervantes li fa a Espriu inflant-li la seva bibliografia sense miraments.
[Nota: la secció dels dilluns musicals la trasllado aquesta setmana a demà.]
5 comentaris:
No deu ser fàcil que surtin autors de l'alçada d'Espriu o Martí i Pol. Però haberlos, haylos que dirien els de l'Institut Cervantes.
Comparteixo la teva percepció que la veu d'Espriu no era pas el seu fort.
A mi em passa un xic així, el vaig estimar després de la pell de brau i amb en Raimon...
La veu dels poetes acostuma a ser lletja (cal un estudi sobre el tema) i molts pocs, curiosament, són bons rapsodes.
Aquí al Price el més important fou l'emoció que la forma... eren altres temps!
Tot i aquest oblit, sembla que a ell tampoc buscava ser conegut. És més, fins i tot l'incomodava. Independentment d'això, però, és cert que no se li ha donat el coneixement i reconeixement que es mereixia.
Sí, millor llegir-lo que escoltar-lo certament. Amb perdó pel mestre, m'ha recordat molt el discurs de presa de possessió d'en Montilla al 2003, quan va recitar uns versos de precisament La pell de brau...
Publica un comentari a l'entrada