divendres, 16 de juliol de 2010

L'home i la terra

[Resum de la situacio: La Natura i jo no ens portem massa bé. Per sort he viscut la major part del temps en ciutats grans i així m'he lliurat de les alèrgies i altres menes d'irritacions que em causen la majoria dels éssers vius (en comparació, les derivades del contacte humà em resulten molt més tolerables). Però el destí té bromes cruels amagades a la màniga, i és així com em trobo ara en possessió d'un minúscul jardí (minúscul comparat amb els que hi ha per aquests paratges) que em proporciona prou material per omplir a bastament els meus malsons... i el blog.]

En els capítols anteriors d'aquesta sèrie us havia explicat la meva lluita contra els inquilins que tenim rellogats i com havia optat per a una vigilància expectant des de la distància per evitar-me maldecaps innecessaris. Al final, amb un marrec amb més ganes de córrer que espai tenim a casa, la trista realitat se'ns va fer evident: calia adecentar una mica el jardí per a què l'hereu pogués sortir a esbravar-se. Sobrepassats per la perspectiva de tant magna tasca, el primer que vam fer vas ser contactar un parell de jardiners, que van venir a valorar la feina. No es van ni dignar a enviar-nos el pressupost que ens havien promès. Ja us he dit que la mida dels jardins anglesos és considerable, i pel que es veu el nostre ni tan sols entra en la categoria de "prou decent com per ser considerat pels professionals".

Cap problema: ho fem nosaltres, diu la meva dona. "Nosaltres" en aquest context s'havia de llegir com "tu", però en el seu moment aquesta subtilesa se'm va escapar. Jo li dic que sí, inconscient que sóc, pensant que no pot ser tan difícil, i ja em teniu condemnat a treballs forçats totes les tardes i festes de guardar. No exagero: de pic i pala. I és que el primer dia, armat amb el kit d'eines de jardí de la senyoreta Pepis que em vaig comprar de rebaixes al súper i que a mi em semblava més del que mai podria necessitar, em vaig adonar ràpidament que m'havia ficat en un embolic que em sobrepassava. Per començar havia de canviar unes plantes de lloc per guanyar superfície de gespa, però el problema era que el terra semblava de ciment armat. Vaig suar com un desgraciat i em van sortir butllofes a totes dues mans, i al final vaig completar la primera tasca tardant deu vegades el temps que pensava que em portaria. Era el moment de demanar ajut.

Sort que tinc companys, genèticament més dotats per lidiar amb els jardins, que es van oferir amablement a donar-me un cop de mà. Han anat desfilant aquests dies per casa i tots ells han al·lucinat de la duresa del nostre terra. O sigui que no era (només) culpa de la meva incompetència. Hem acabat reorganitzant falgueres a cop de pic (tota una experiència, tenir una d'aquestes eines a les mans), però per sort la pitjor part ja està feta. Aquest cap de setmana hem de posar la gespa i un dels meus experts m'ha fet llogar una màquina diabòlica, plena de rotors, fulles d'acer i  altres peces punxegudes, que espero que sàpiga fer anar, perquè sinó el següent post l'hauré de dictar des de l'hospital. Ja ho sentireu dir.

[Acabo amb una mica de material gràfic per il·lustrar aquesta trista història, no us pensessiu pas que exagero. A la imatge, l'estat del meu braç després de lluitar amb una de les plantes que havien de ser desallotjades. Tingueu en compte que portava màniga llarga (!) i que, coneixent-me, m'havia pres una bona dosi profilàctica d'antihistamínics (!!). A sobre, la foto està presa una hora després de l'aplicació generosa d'una crema de cortisona (!!!). Com que la cosa no minvava, vaig pensar que calia deixar-ne constància per si al futur la meva dona intenta encolomar-me un altre d'aquestes "projectes" tan senzills i alhora tan nocius per a la salut.]

16 comentaris:

Clidice ha dit...

marededéusenyor! i és que la natura és molt traïdora eh! que no te'n pots refiar mai dels mais! pobret :( ànims i cortissona!

LEBLANSKY ha dit...

Haw, haw, haw! Benvigut al club dels urbanites reciclats. A mi em va costar un parell d'anys adecentar el meu jardí, o sigui que si volsatres ho aconseguiu en un parell de setmanes, has d'estar molt orgullós.
Un parell de consells:
-no facis cas del que us diguin, i comprat un equip complet de jardineria, amb guants, botes, pantalons, estris variats i demés. Amb el temps, et semblaran inútils i no els faras servir, però al principi donen confiança.
-llegeix El retorn a la terra, de Larcenet. Tots els volums. Va millor que la cortisona.

Alyebard ha dit...

Hi no podries convèncer algú de les Highlands o les Lowlands (o l'equivalent anglès dels empordanesos) amb un parell de cerveses que lluiti contra els vegetals. Aquests urbanites...

marta ha dit...

Carai, els de ciutat no podeu ni amb un jardinet de res. Ja m'agradaria a mi veure-us amb l'aixada i arrencant les patates de l'hort :)

AlfredRussel ha dit...

L'eterna dialèctica entre la Natura i la Humanitat, plena de moments èpics... Ànims per la lluita, felicitacions pel blog.

sànset i utnoa ha dit...

El primer,la salut!

i si convé, que sigui la mateixa naturalesa -entenguis companys- qui sigui la que t'ajardini el trosset!

*Sànset*

Eli ha dit...

uffff... No t'ensenyo el meu estòmac, diumenge passat vaig anar d'urgències... pel que es veu un tigre va fer una festa amb el meu cos!!!!

Medicació i cremetes... això sí, semblo un burro nafrat... ;-(
Molts ànims que això de la natura a vegades ens juga males passades!

Aristofeles ha dit...

pots canviar la gespa per gespa artificial o de fusta que venen a les grans superfícies dedicades a aquest tema, fins i tot n'hi ha de goma perque l'hereu no es faci mal, es com arma un puzzle, molt facil.

LUA COACH ha dit...

És per la falta de costum. Seguuur.

Albert B. i R. ha dit...

Ostres! Quin braç t'ha quedat! En aquest cas, me n'alegro de viure en un pis amb només un petit balconet!

La lectora corrent ha dit...

Comparteixo aquesta incompatibilitat amb molts éssers vius i t'entenc mot bé. El teu braç sembla com va quedar el meu cos una vegada que se'm va acudir d'enfilar-me a una figuera a collir figues en banyador.

Pel que fa a la lluita amb els invasors, també la comparteixo. El més odiós de tots és aquesta papallona sud-africana que es troba com a casa entre geranis, però que també pot invadir fúcsies, petúnies i altres plantes amb flor. De vegades no te n'adones fins que el mal ja no té remei, i d'un dia per l'altre et trobes les plantes mortes, amb les tiges buides i negres i hi veus el forat per on han escapat les papallonetes que s'han fet adultes dins la teva planta aprofitant-se dels adobs i la cura que els havies dedicat (a les plantes, no a les papallones). Paciència!

Lluís Bosch ha dit...

Això de les al·lèrgies és una cosa curiosa. Com que jo no en sofreixo ho m'ho miro així, i em sona extraterrestre. Tu que et dediques a estudiar la naturalesa, creus que és cert això que ara n'hi ha més? La veritat és que a l'escola es veuen quantitat d'al·lèrgies molt soprenents en canalla petita. Aquest curs he conegut el primer al·lèrgic al FRED, tal com sona: les parts de la pell exposades al fred es posen vermelles i inflades, molt espectacular.

Ferran ha dit...

Osti, deu n'hi do els efectes perniciosos de la natura sobre la teva persona! Vols dir que el que teniu a casa, en lloc d'un jardí, no és un camp de mines??

Deric ha dit...

uala!!! Cuida't!!!

viu i llegeix ha dit...

I una bona encimentada? deprés pintes el terra de color verd, hi pintes guan flor, i apa, no cal que hi dediquis ni un minut més!!

SM ha dit...

Gràcies a tots pel vostre interès en la meva salut i en especial tots els qui patiu com jo. La segona part de l'aventura aquest divendres.

Deixeu-me aprofitar per donar públicament les gràcies a Edward Calvin Kendall, descobridor de la cortisona.

Leb, el meu arsenal d'eines comença a ser respectable. Ja no semblo un passerell, que és un pas important (un altre serà aprendre). Em vaig empollar els retorns a la terra abans d'atacar el jardí, ho confesso.

Alyebard, molt millor: aquí a les midlands hi ha homenots perfectament capacitats. T'ho explico divendres.

marta, se'm nota, oi? He nascut en un poble però genèticament sóc de ciutat!

Gràcies Alfred! Ens llegim.

sànset, tu si que en saps... La meva estratègia al final ha estat una mica així, també.

Eli, podríem fer-nos fotos i comparar marques! Ho feien en no sé quina pel·li, això... (però eren cicatrius de bala, no d'alèrgies).

Aris, viu i llegeix: no us cregueu que no ho he pensat més d'un cop...

Lluís, les al·lèrgies són un tema mèdicament fascinant (però millor si les pateix un altre!). La més literària és la "al·lèrgia" a la llum d'algunes porfíries.