L'home i la terra

[Resum de la situacio: La Natura i jo no ens portem massa bé. Per sort he viscut la major part del temps en ciutats grans i així m'he lliurat de les alèrgies i altres menes d'irritacions que em causen la majoria dels éssers vius (en comparació, les derivades del contacte humà em resulten molt més tolerables). Però el destí té bromes cruels amagades a la màniga, i és així com em trobo ara en possessió d'un minúscul jardí (minúscul comparat amb els que hi ha per aquests paratges) que em proporciona prou material per omplir a bastament els meus malsons... i el blog.]

En els capítols anteriors d'aquesta sèrie us havia explicat la meva lluita contra els inquilins que tenim rellogats i com havia optat per a una vigilància expectant des de la distància per evitar-me maldecaps innecessaris. Al final, amb un marrec amb més ganes de córrer que espai tenim a casa, la trista realitat se'ns va fer evident: calia adecentar una mica el jardí per a què l'hereu pogués sortir a esbravar-se. Sobrepassats per la perspectiva de tant magna tasca, el primer que vam fer vas ser contactar un parell de jardiners, que van venir a valorar la feina. No es van ni dignar a enviar-nos el pressupost que ens havien promès. Ja us he dit que la mida dels jardins anglesos és considerable, i pel que es veu el nostre ni tan sols entra en la categoria de "prou decent com per ser considerat pels professionals".

Cap problema: ho fem nosaltres, diu la meva dona. "Nosaltres" en aquest context s'havia de llegir com "tu", però en el seu moment aquesta subtilesa se'm va escapar. Jo li dic que sí, inconscient que sóc, pensant que no pot ser tan difícil, i ja em teniu condemnat a treballs forçats totes les tardes i festes de guardar. No exagero: de pic i pala. I és que el primer dia, armat amb el kit d'eines de jardí de la senyoreta Pepis que em vaig comprar de rebaixes al súper i que a mi em semblava més del que mai podria necessitar, em vaig adonar ràpidament que m'havia ficat en un embolic que em sobrepassava. Per començar havia de canviar unes plantes de lloc per guanyar superfície de gespa, però el problema era que el terra semblava de ciment armat. Vaig suar com un desgraciat i em van sortir butllofes a totes dues mans, i al final vaig completar la primera tasca tardant deu vegades el temps que pensava que em portaria. Era el moment de demanar ajut.

Sort que tinc companys, genèticament més dotats per lidiar amb els jardins, que es van oferir amablement a donar-me un cop de mà. Han anat desfilant aquests dies per casa i tots ells han al·lucinat de la duresa del nostre terra. O sigui que no era (només) culpa de la meva incompetència. Hem acabat reorganitzant falgueres a cop de pic (tota una experiència, tenir una d'aquestes eines a les mans), però per sort la pitjor part ja està feta. Aquest cap de setmana hem de posar la gespa i un dels meus experts m'ha fet llogar una màquina diabòlica, plena de rotors, fulles d'acer i  altres peces punxegudes, que espero que sàpiga fer anar, perquè sinó el següent post l'hauré de dictar des de l'hospital. Ja ho sentireu dir.

[Acabo amb una mica de material gràfic per il·lustrar aquesta trista història, no us pensessiu pas que exagero. A la imatge, l'estat del meu braç després de lluitar amb una de les plantes que havien de ser desallotjades. Tingueu en compte que portava màniga llarga (!) i que, coneixent-me, m'havia pres una bona dosi profilàctica d'antihistamínics (!!). A sobre, la foto està presa una hora després de l'aplicació generosa d'una crema de cortisona (!!!). Com que la cosa no minvava, vaig pensar que calia deixar-ne constància per si al futur la meva dona intenta encolomar-me un altre d'aquestes "projectes" tan senzills i alhora tan nocius per a la salut.]