Sembla que ahir em vaig precipitar una mica i pels comentaris veig que sí, que encara queden ànimes passejant per la catosfera. Us explico, doncs, per el truc de la foto panoràmica. Sí, és una gran vista, però quan arriba la tardor, la caiguda de les fulles deixa al descobert el que hi ha sota els arbres, que no és ni més ni menys que el cementiri gòtic que surt a la foto. L'heu pogut veure també al vídeo de promo de El rei del món i en un moment de l'Afers Exteriors dedicat a Anglaterra (minut 00:52).
Aprofito per fer-me ressò del joc estival que van posar en marxa fa un temps al Tumateix llibres: la idea és fer una auca entre tots i els qui esteu de vacances ara potser teniu una mica més de temps. Animeu-vos.
13 comentaris:
Home, no em diràs que no té el seu "morbo" que un centre de recerca en medicina, estigui al costat d'un cementiri per gòtic que sigui...
Almenys no pots dir que no tens tranquil·litat per treballar. ;-)
Posar el centre de recerca al costat del cementiri recorda el costum dels monjos benedictins de dormir dins d'un taüt: es tracta de no oblidar de què va la cosa.
A mi, particularment, els cementiris em semblen molt fotogènics.
Doncs dieu-me "morbosa", si voleu, però m'agrada passejar per aquests cementiris gòtics, on sovint les tombes es confonen amb la natura, sorgint enmig de la gespa i dels arbres, i recobertes amb la pàtina grisosa o verdosa de líquens qui sap si centenaris. No em faria res que des la meva finestra de treball tingués aquesta vista.
Per altra banda, segurament tens tu una vista molt millor que la que es té des del cementiri quan es mira el teu centre de treball.
Per poder-te concentrar en el treball, molt millor un cementiri gòtic, que una sorollosa escola de les meridionals...En serio, m'agraden aquests cementiris anglesos, al costat de capelles antigues.
Salut.
Almenys el cementiri et fa pensar en... l'alegria d'estar viu?? :S
Encara quedem ànimes. Ànimes en pena per no poder marxar de vacances.
I més pena, d'aquí uns quants dies, quan tothom ens regali els seus publi-reportatges...
*Sànset*
És tot un món això dels cementiris. De fet són una atracció turística en moltes ciutats...
Recordo haver visitat el de Washington fa molts anys. Un lloc de peregrinació per l'americà profund...
M'agrada que t'hagi agrada't el meu blog ( perfil ), jo ara també llegiré el teu.
De fet, em vaig fer el meu amb l'objectiu de que fos privat i que no el trobes ningú però ja veig que per internet aquest fet es converteix en impossible. Fins una altre! et dius...?
Pels qui parleu de morbo: encara en té més si considereu que el meu títol oficial aquí és professor en Mecanismes de Mort Cel·lular.
Mac, els veïns són poc sorollosos per aquest costat. Una mica més enllà hi ha una presó, un hospital i un camp de rugby, tots ells molt més animats! No tant com una escola, com diu l'alberich, qeu això ja seria massa.
Lluís, lectora, Eulàlia: a mi m'agrada molt passejar pels cementiris, i més encara aquests vells, amb làpides gastades.
Núr, sempre va bé pensar que hi ha qui està pitjor que nosaltres!
Sànset, el meu publi te l'estalvies (la vista del cementiri és tota la postal que tinc!).
Aida, la privacitat a internet no existeix! Ja veuràs com això dels blogs és més divertit si es fa en comunió.
Si anés a una ciutat, com a turista, no se m'ocorriria entre els meves destinacions incloure-hi un cementiri. Diuen que hem de tenir por dels vius i no dels morta, però, per irracional que sembli, espanta!
Em recorda un relat de Patricia Highsmith “El cementiri misteriós”
uns veïns ben tranquils, en tot cas
Publica un comentari a l'entrada