Primeres frases (i una altra pista de regal)

Ja s'ha parlat a altres llocs de com és d'important trobar la frase escaient per començar un llibre, l'ham que ha d'enganxar el lector potencial. Si em permetreu avui hi diré la meva.

Hi ha algunes primeres frases que s'han fet famoses fins al punt que tothom les pot reproduir encara que no hagi llegit la novel·la (no cal recordar aquí la de El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha). D'aquestes clàssiques n'hi ha un grapat. Fa poc em vaig trobar amb un interessant top 100 de trets de sortida, lògicament esbiaixat cap als anglosaxons. Feu-hi un cop d'ull. La de Moby Dick (Call me Ishamel), que figura al capdamunt de la llista, tampoc no em sembla tan espectacular. També pot ser perquè li tinc una mica de mania al totxo del Melville. En canvi, a mi sempre m'ha impressionat l'obertura de Ricard III (Now is the winter of our discontent, Made glorious summer by this son of York), sobretot si  es diu amb  la veu adequada. Molt efectiva em sembla també la de Cien años de soledad, tota una declaració dels principis que regeixen la novel·la: Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Em vaig passar una part de la meva joventut intentant imitar aquesta mena de frases. Però no cal anar tan lluny. Hi ha moltes maneres d'agafar el lector pel ganyot sense haver de recórrer a l'alta literatura. Per exemple, aquest és un dels principis més curiosos que he llegit darrerament: As far back as I can remember, I had hemorrhoids (suposo que no cal que us la tradueixi). Una novel·la que té els nassos de començar així es mereix ser llegida, encara que després resulti ser només un cúmul de provocacions sense massa suc ni bruc.

Potser la més famosa de totes les frases inicials és It was a dark and stormy night, pels motius oposats als que us penseu. Pels qui no sou fans del Snoopy: aquest ha estat considerat el pitjor arrencament de la història (i és el que el gos de Charlie Brown usa indefectiblement en tots els seus manuscrits, que sempre acaben rebutjats). Si seguiu aquest link podreu veure d'on ve i descobrir coses curioses com un concurs de prosa recarregada en honor del seu pobre autor. Per desgràcia encara es veuen molts exemples de frases tipus dark-and-stormy-night avui en dia, com si alguns escriptors no s'haguessin adonat que estem al segle XXI. Hi ha un límit molt fi entre intentar fer prosa poètica i ficar els peus a la galleda de l'excés.

Els blogs no se salven de la necessitat d'haver de pescar lectors. Moltes vegades la primera línia d'un post és el que determina si el seguiré llegint o no, i suposo que molts feu servir el mateix criteri. Fa uns dies vaig trobar un parell de bons exemples de com es pot començar un apunt de forma captivadora. En quin moment se’ns va caure de les mans el món i es va trencar en mil trossets, ens deia la Comtessa. I l'Aida, una blogaire que acabo de descobir, concetrava tot el suc del seu post al títol: He tret un 10 en aplicar el verb fingir. Són la mena de frases que t'arrenquen un somriure i un gest d'assentiment amb el cap: a la catosfera també s'hi poden trobar texts de qualitat.

Per la meva part, l'estil de les meves obertures ha anat variant amb el temps. La meva primera novel·la (inèdita) començava així: Els dies de setembre tenen l'empipadora virtut de semblar-se molt els uns als altres. Encara ara em sembla que no està del tot malament, sobretot considerant que l'escrivia un noi que en aquell moment tenia 16 anys. Prefereixo de totes maneres la simplicitat metaliterària de El rei del món: Així és com m'agradaria que comencés la meva història. Ara procuro fer arrencades fortes, per això miro de continuar la primera frase amb una primera imatge potent. A El rei del món feia volar mig Manhattan a l'escena inicial, no se'm pot acusar precisament de ser subtil. Quan vaig començar El joc de Déu, que us recordo que es publicarà el novembre, em vaig plantejar de quina manera podria superar aquests focs artificials. Al final se'm va ocòrrer la solució. Per acabar el post d'avui us deixo amb una nova pista sobre de què va la meva nova novel·la: la seva primera frase, que curiosament és també el seu primer capítol (però això ja us ho explicaré un altre dia).

El professor Fisk arriba al seu laboratori, engega l’ordinador, entra el codi de seguretat per iniciar l’experiment de la jornada i destrueix la Terra.