Postals d'estiu (IX): The good, the bad and the ugly.

Vaig desaprofitar la meva època de rock star. Als vint anys tocava en el meu primer grup. Érem tres components estables: el que anava de nen bé, el que tenia aspecte de bad boy i jo, que era el més lleig dels tres. Per si no n'hi havia prou, també era el qui cantava pitjor.

Això d'envoltar-te de gent més ben dotada que tu és un error tàctic important en aquest negoci: totes les groupies se les emportaven els altres. Fins i tot els bateries ocasionals que se'ns afegien em passaven la mà per la cara (un d'ells tenia fama d'estar especialment afavorit anatòmicament parlant; contra aquestes coses no es pot competir). Sempre m'he consolat pensant que les groupies no m'arribaven perquè tenia el millor cos de seguretat del ram: la meva futura dona, que no es perdia un concert, repartint llenya a primera fila si alguna intentava creuar la frontera.

Aquests dies ens hem reunit els tres rockers i parlàvem de fer un concert acústic improvisat mentre les nostres criatures campaven d'un costat a l'altre. He de dir que vint anys després, les diferències s'han esvaït una mica. Ara tots tres tindríem problemes per entabanar cap groupie, suposant que l'homogènia línia de defensa que formen les nostres dones en deixés escapar alguna. Això sí: segueixo sent el qui canta pitjor.