diumenge, 5 de setembre del 2010

Postals d'estiu (IX): The good, the bad and the ugly.

Vaig desaprofitar la meva època de rock star. Als vint anys tocava en el meu primer grup. Érem tres components estables: el que anava de nen bé, el que tenia aspecte de bad boy i jo, que era el més lleig dels tres. Per si no n'hi havia prou, també era el qui cantava pitjor.

Això d'envoltar-te de gent més ben dotada que tu és un error tàctic important en aquest negoci: totes les groupies se les emportaven els altres. Fins i tot els bateries ocasionals que se'ns afegien em passaven la mà per la cara (un d'ells tenia fama d'estar especialment afavorit anatòmicament parlant; contra aquestes coses no es pot competir). Sempre m'he consolat pensant que les groupies no m'arribaven perquè tenia el millor cos de seguretat del ram: la meva futura dona, que no es perdia un concert, repartint llenya a primera fila si alguna intentava creuar la frontera.

Aquests dies ens hem reunit els tres rockers i parlàvem de fer un concert acústic improvisat mentre les nostres criatures campaven d'un costat a l'altre. He de dir que vint anys després, les diferències s'han esvaït una mica. Ara tots tres tindríem problemes per entabanar cap groupie, suposant que l'homogènia línia de defensa que formen les nostres dones en deixés escapar alguna. Això sí: segueixo sent el qui canta pitjor.

14 comentaris:

Clidice ha dit...

res és perfecte :P què hi farem!

montse ha dit...

L'important és tenir-ne ganes.

Salut i endavant!!!

Garbí24 ha dit...

malgrat no ens agradi no podem estar al cent per cent en tot el que ens agradaria, és la putada de ser humans, però almenys s'intenta que és el millor de tot, intentar-ho

Ferran Porta ha dit...

I encara hi ha qui es queixa del pas del temps. Si és que...

Deric ha dit...

jajajaja
m'has fet riure!
Tan se val no cantar bé, la qüestió és divertir-se!

òscar ha dit...

Jo, farà un parell de mesos, he fet el mateix amb l'equip de futbol.

Et garanteixo que, en aquest cas, el pas del temps va ser encara més demolidor.

Manuel Sánchez Prinetti ha dit...

Una bonica història! I no sé si dir d'amor ...

Montse ha dit...

jajaja, sempre hi ha un pitjor (mira què diu l'Oscar)

però, i "lo" bé que us ho devíeu passar, que no compta?

Galderich ha dit...

Una pregunta: heu investigat si el superdotat continua igual?

Gabriel ha dit...

El pas del temps no perdona a ningú però estic segur que deus guardar bons record d'aquella època...
Per cert...en la teva banda de rock quin paper feies? Cantar? O tocaves la guitarra? O potser la bateria? No m'ha quedat clar...

Alyebard ha dit...

Ja,ja. Aquesta crisi de la mitjana edat. Però que no en tens prou plantant gespa?

Núr ha dit...

Sigues positiu i estigues content que la persona que hi ha a la línia de defensa continua sent la mateixa! :D Això són molts i molts anys d'amor, per molt malament que cantis!

Això sí, si us decidiu i ho feu (no m'ha quedat clar si és un projecte o ja està fet), graveu-ho en vídeo i nosaltres jutjarem si realment cantes tan malament! ;P

C. ha dit...

Als 20 jo també tocava en un grup (guitarra, baix i harmònica de blues). El bateria sempre demanava sortir a cantar al final el "More than words" perquè "aquí darrere no em veu cap tia, coi!". Alguna queia.

Salvador Macip ha dit...

Galderich, no seré pas jo qui ho comprovi. Si vols et passo el seu email.

Gabriel, jo en aqeull grup cantava (ehems) i tocava la guitarra. Després he anat fent tots els papers de l'auca, menys bateria (encara).

Núr, sí que és amor, sobretot aguantar-me cantar... No pateixis que no en sortirà a la llum mai cap gravació. :-)

C., el nostre bateria superdotat també feia un salt en
davant i cantava a capella, però això em sembla que espantava més el personal que no una altra cosa...