divendres, 15 d’abril del 2011

El gabinet del doctor Caligari

Una escena de la magnífica L'últim dia abans de demà m'ha recordat una història d'infantesa. El doctor no es deia Caligari, però sí que tenia un gabinet (nosaltres preferíem anomenar-lo "ganivet"), instal·lat en un racó de la nostra escola. Hi anàvem quan ens fèiem mal o ens trobàvem malament, i ens atenia una infermera alta com un Sant Pau, escardalenca i de rictus tan seriós que imposava respecte immediatament. A més coixejava, cosa que li donava un aspecte d'ajudant de mad doctor de pel·lícula de sèrie B que ens tenia una mica espantats. Ella cultivava conscientment aquesta imatge, perquè li anava molt bé per mantenir a ratlla la patuleia d'eixerits que demanaven anar al metge només per poder-se saltar una classe. En el fons, si tenies l'oportunitat de conèixer-la una mica (que no era habitual), descobries que era una bona dona.

El doctor apareixia només de tant en tant, i era ineludible una cita anual per sotmetre't a la revisió mèdica de rigor. Anàvem al gabinet per ordre alfabètic, de cinc en cinc, vestits amb la samarreta i els pantalons de fer gimnàstica. Esperàvem torn al vestíbul, asseguts en silenci en unes cadíres de vímet i fusta pintada de verd fosc, vigilant no despertar les ires de la infermera. Quan ens cridaven, passàvem a veure el metge. Hi havia unes quantes proves clàssiques que es repetien cada any. Ens media i ens pesava. Ens mirava si teníem els peus plans enfilats en un vidre glaçat que coronava una màquina plena de miralls i fluorescents. Després bufàvem un èmbol per mesurar la nostra capacitat pulmonar (la part més divertida, perquè era com un concurs i després podíem comparar els resultats amb els companys). I llavors passàvem a una sala fosca on em sembla recordar que ens mirava per una pantalla de raigs X d'aquestes que ara estan prohibidíssimes.

Tots els nens temíem la prova final (les nenes se'n lliuraven): ens baixava els pantalons, es posava els testicles al palmell i ens deia "tus, tus". No és que ens fes por estar a les fosques amb ell ni que el pobre home fes res més que complir el seu deure professional (s'havia de controlar que les penjarolles ens haguessin baixat al seu lloc, no hi havia cap altre motiu), sinó que ens costava molt aguantar-nos el riure. El "tus, tus" era el moment clàssic, i solíem fer conya al seu voltant hores abans d'anar a la revisió (i també molt després). Ja sabeu: criatures. De totes maneres, allò ens va marcar. Encara ara, quan ens trobem anb els companys de l'escola surt de tant en tant el "tus, tus", sobretot quan volem dir que a algú li estan tocant el que no sona.

12 comentaris:

Sergi ha dit...

Caram amb el doctor de l'escola... però m'has fet recordar una anècdota a mi també, en el mateix sentit, tot va de genitàlia, per aquí. En una d'aquestes revisions que expliques, després de les proves pertinents, amb els pantalons baixats, el metge va deixar anar un 'lapieldelpitoparriba'. Ho va dir talment així, i no el vaig entendre. M'ho va haver de repetir alguns cops, i jo pensant 'què diu aquest bon home??'. Suposo que esperaria que un facultatiu parlés amb una mica més de propietat, la qüestió és que aquella corrua de mots sense sentit per mi em va curtcircuitar en aquells moments...

Unknown ha dit...

també me n'enrecordo d'aquestes revisions...bravo, pel sentit de l'humor en què s'ha enfocat la història!

... ha dit...

A la meva escola les noies no ens en salvàvem de la part final de la revisió...

Mr. Aris ha dit...

Ostres, a mi també me l'havien fet, el Dr. Ganibet!...ei, les nenes a vuite parlaven de que també els hi miraven la coseta!

Anònim ha dit...

Apa! Quin retorn al passat! Quan vaig veure la pel·lícula que dius també vaig pensar en el mateix!

Quina història les revisions mèdiques al "ganivet"!

jomateixa ha dit...

uiuiui... quan es comença a explicar anècdotes llunyanes és que ja es te una edat...

El porquet ha dit...

Cony, ara m'ha entrat una estosseguera...

Mr. Aris ha dit...

el meu germà també s'enrecorda del tus tus...

Lluís Bosch ha dit...

Vaja! Després de llegir aquesta crònica aparentment innocent, m'ha vingut una imatge esgarrifosa: he vist l'Artur Mas dient-me: tus, tus.

zel ha dit...

Coi, ara això s'ho agafarien amb pinces... millor riure, tus tus!

Salvador Macip ha dit...

XeXu, el nostre "tus tus" era més elegant :)

Adbega, les noies de la nostra classe no ens explicaven què passava quan estaven a fosques amb el metge. Alguna cosa d'aquestes hi hauria d'haver, pel que diu l'Aris.

Aris, gràcies per aportar el testimoni dels germans B. per confirmar que no m'ho invento!

En tirantloblog també és dels qui havia de tossir, com podeu veure.

jomateixa, tot això queda tan lluny que ni me'n recordo!!

El porquet, les ganes de tossir depèn de qui posa la mà, suposo :-)

Lluí, per culpa teva avui tindré malsons!

zel, suposo qeu avui en dia això del tus tus ja està obsolet, com tu dius.

Alyebard ha dit...

Ostres el "tus,tus" devia ser universal en aquella promoció de metges!. I la màquina de Raigs X era divertidíssima fent tots el rascayú!