Portella, número 4

Molt interessant el quart número de la revista cultural andorrana Portella, de la qual ja us he parlat en altres ocasions. És fantàstic que una publicació d'aquest nivell mantingui el ritme en aquests temps incertos.

La presentació continua sent impecable, des del disseny a la qualitat del paper, però el més important és que els articles valen la pena. D'aquesta número voldira destacar la contribució evocativa de l'Albert Villaró, l'entrevista al Tortell Poltrona, un personatge que sempre he troabat fascinant, i el dossier sobre la relació de Martí i Pol amb Andorra, un tema que no coneixia. Bones lectures d'estiu.

No sé si és fàcil trobar-la fora del seu país d'origen, però aquesta és la mena de producte que algú a la institució adequada hauria de vetllar per a què arribés fàcilment a tot l'àmbit lingüísic.

El Jardí

El títol s'ha de llegir com si fos el d'una pel·lícula d'aquelles de terror. Com qui diu "L'orfanat" o "Els altres". El.... jar....dí! Així, ominosament. Perquè a mi el jardí de casa em fa por. De veritat.

Jo és que sóc de ciutat. Bé, no, sóc de poble, però he viscut a ciutats més o menys grans tota la vida i mira, un s'hi acaba acostumant. Formigó, asfalt. Cotxes, pol·lució, gentades i algun arbre aquí i allà. Si vols contacte amb la natura, mires un documental a la tele. Anar a Central Park ja era com passar un dia al camp. I va i ara acabo a una casa amb el seu propi jardí. Jardinet, no exagerem. Quatre plantes i una circumferència de gespa, maca i ben tallada. Almenys quan vam arribar.

Perquè, escolti, aquesta gespa creix! Això no ens ho havien dit! El jardí és cosa teva, em diu la dona, i he d'admetre que sí, que un se sent com més mascle quan sap que tota la vida vegetal de la casa depèn d'ell. Feina d'homes. I per on començo? La secció de jardineria de l'hipermercat és com la dimensió desconeguda. He d'agafar un sac d'abonament? De quin tipus? I allò per matar herbes indesitjades? Per a què serveixen aquests trastos amb aspecte d'eines de tortura la Santa Inquisició? Me'ls compro tots? Per què les planes webs que parlen de jardineria semblen escrites en un llenguatge més incomprensible que el xinès?

Aprofitant la meva indecisió, el jardí segueix mutant. És la primavera. La gespa, tan bufona ella, està ara fora de control. M'arriba a mitja cama. No és que ho hagi comporvat, és clar: no goso acostar-m'hi. La contemplo a distància, amb respecte. Hi han aparegut plantes que semblen carnívores. I una mena d'arbre espontani que qualsevol dia comença a donar fruites tòxiques. Un amic ho veu l'altre dia i em diu "hauries de fer alguna cosa ben aviat perquè els jardins abandonats atrauen més vida salvatge". Vida salvatge! El que em faltava per donar-me ànims. Ara ja ni surto a mirar-me la selva que tenim al pati, no fos cas que una d'aquestes "vides salvatges" tingues gana i se'm cruspís. La situació cada cop sembla més irresoluble. Estic considerant seriosament cridar algun expert. Que ho arrenqui tot i m'hi posi asfalt, d'aquell ben gris i dur, que ni creix ni et vol envair la casa.

[Publicat originalment el 12 de juny de 2008]

Hipnofòbia, llibre d(e l)'estiu?

Si heu llegit Hipnofòbia i us ha agradat, potser voldreu votar-la com a "llibre de l'estiu" al rànking que organitza cada any L'illa dels llibres. I sinó, a la llista de "nominats" hi trobareu altres llibres interessants, algun d'ells comentat en aquest blog fa no gaire.

[Actualització: acabo de saber que surt la segona edició d'Hipnofòbia. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible!]

Un altre aniversari (7 anys de bloGuejat!)

El dia que tocava (l'onze) estava de mini-vacances i se'm va passar celebrar l'aniversari del bloGuejat. Ja en són 7! Tota una eternitat en termes blogaires. Aquest últim any he seguit la tendència de pocs posts llargs, que eren els més habituals quan vaig començar el blog, simplement perquè vaig molt embolicat amb altres projectes (els reculls mediàtics que he anat penjat en són un testimoni). Però he mantingut el ritme d'anar publicant alguna cosa o altra pràcticament cada setmana, que no sigui dit, fins a un total de 120 entrades (10 al mes o un parell per setmana), un promig bastant decent, diria.

Una novetat d'aquest curs va ser la tanda de crítiques post Sant Jordi, el primer cop que faig una anàlisi intensiva d'una fornada de llibres poc temps després que hàgin sortit al carrer. No sé si tindré l'oportunitat de repetir-ho, però almenys m'ho vaig passar bé. L'apunt més vist de l'any és precisament d'aquesta sèrie, un que va despertar un interessant debat paral·lel al tema als comentaris, i el segon, el meu petit homenatge a un blogaire que ens va deixar recentment.

He invertit temps també per fer propaganda del meu darrer llibre, com sempre, gràcies per la paciència, i de les aventures promocionals derivades, que espero que hagueu trobat si més no curioses. I també he procurat fer-me ressò d'altres blogs o activitats interessants (malgrat que no continuï formalment amb la secció de l'escollit),  que això sempre va bé.

Moltes gràcies un cop més a tots els qui seguiu el blog i sobretot als qui hi deixeu comentaris. El més interessant sempre és saber què en penseu, del que escric. Al llarg d'aquests set anys el blog ha guanyat i perdut lectors, com és lògic, però mentre hi hagi algú que encara estigui interessat en llegir-lo, aquí em tindreu.

[Aprofito per anunciar que la setmana que ve rependré el costum estival que vaig estrenar l'any passat de posar reposicions durant els mesos de baixa audiència. Tornen doncs els bloGuejat's Greatest Hits, aquest cop centrats en els posts més visitats i/o comentats durant el període 2008-2009, després de la ronda que cobria la primera etapa (2005-2007). En aquesta tanda hi trobareu dos dels posts més visitats de la història d'aquest blog (us diré quins són quan els pengi). Reprendrem el ritme habitual del blog amb l'arribada del setembre. Pels qui feu vacances aquests dies, que vagi molt bé!]

Miracles perversos (post Sant Jordi, 8 de 7)

[Pròleg: Quan vaig penjar la tanda de crítiques post Sant Jordi d'aquest any, em vaig deixar un dels llibres que havia anunciat que comentaria. El motiu va ser logístic: me l'havia oblidat a Barcelona. Ara que he fet una baixada ràpida a la capital, he pogut recuperar-lo, llegir-lo i completar totes les ressenyes previstes, que al final seran 8 i no 7, d'aquí la confusió intencionada al títol...]

Em deia una amiga meva l'altre dia que tinc una manera molt masculina d'escriure. No és necessàriament un elogi, ni tampoc un defecte. És més: té poc a veure amb les hormones i molt amb l'estil que esculls. Vull dir que hi ha dones que escriuen d'una manera masculina (Agota Kristoff és el primer nom que em ve al cap) i homes que saben fer-ho a la femenina (com algun llibre de l'Eduard Márquez, per exemple). Depèn només de com enfoques la narració. Això ve al cas perquè he trobat que els Miracles perversos de la Carme Torras són com una novel·la del Paul Auster vista des d'un punt de vista d'una dona. I això, ara sí, ho dic com tot un elogi, perquè no és una cosa gens fàcil de fer.

A la Carme no li fan por els gèneres tradicionalment dominats per homes, com la ciència-ficció (i més encara de robots!). Llegiu La mutació sentimental i veureu com se li pot donar un tomb original i fresc a un tema clàssic com aquest. Amb la seva darrera novel·la se'n torna a sortir, ficant-se de ple en aquests jocs perversos metaliteraris que feia l'Auster en el seu bons temps, però d'una manera menys freda i molt més centrada en els sentiments. L'argument gira al voltant d'un home que descobreix que un desconegut ha escrit un llibre sospitosament semblant a la seva vida i, és clar, vol conèixer-lo. Aquest és el pol austerià de l'argument, però el llibre de fet es va explicant a partir de la història d'una vídua que rep uns emails anònims que poc a poc la van trasbalsant més i més.

A partir d'aquestes dues línies misterioses, la Carme construeix, sorprenentment, una novel·la romàntica. No m'ho esperava, tal com havia començat el llibre, i he de dir que em va enganxar. Tot plegat culmina amb un final d'una intensitat molt cinematogràfica, que em va semblar rodó. I aquí és on ve la trampa d'aquest llibre. Després del final, n'hi ha un altre que ho canvia tot. Em va semblar un recurs genial: el lector pot escollir amb quin dels dos prefereix quedar-se, amb el final feliç o amb el tràgic (que depenent de quin personatge s'ha guanyat la teva simpatia és el primer o el segon). Jo, que tinc una vena Wertheriana, tinc clar quin escullo, i l'altre l'esborraria, però he d'admetre que aquest doble gir del final li dóna una gràcia extra a la història que a mi no se m'hagués acudit.

No us deixeu enganyar per una portada tirant a neutra, ni per una poc afortunada elecció tipogràfica (la font que representa els emails fa mal als ulls): malgrat la primera impressió, aquest és un llibre intens. Si no heu llegit res de la Carme, aprofiteu per descobrir-la. No tothom és capaç d'escriure una història tan sentimental com aquesta sense que li surti empalagosa. Ni tampoc hi ha gaires escriptors a casa nostra que puguin aguantar una partida a l'Auster jugant amb les seves cartes. Només m'ha carregat una mica un personatge femení secundari que dóna la rèplica a la protagonista, però per la resta he trobat que és un llibre original, amb un bon ritme, que manté l'atenció i que deixa amb un bon sabor de boca.

Jon Lord

(1941-2012)

Quan tenia vint anys i tocava la guitarra en un grup de rock, intentàvem sonar com els Deep Purple. Hi havia un altre grup del poble que tirava més cap a Led Zeppelin, així que la rivalitat estava assegurada. Però nosaltres teníem una arma secreta: el nostre teclista, que era l'únic que sabia una mica de música de tota la trepa. Després de dedicar-hi moltes hores d'estudi, va aconseguir que el seu Korg M1 sonés bastant semblant al Hammond distorsionat de Jon Lord, i això ens posava un parell de graons per sobre de tota la resta de grups (o almenys això ens semblava). Com a homenatge a un músic que m'ha marcat molt, res millor que un vídeo del meu grup tocant en un concert dels anys 90 precisament un medley de Deep Purple, amb una introducció fantàstica del nostre teclista estrella, en Rubén.

Fa ja quatre anys que visc a la ciutat on va néixer Jon Lord. Fa poc la meva universitat li va donar un títol honorari i tot, llàstima que em vaig perdre la cerimònia. (Per sort existeix el youtube...)

L'havia vist tocar en directe uns quants cops, i realment era espectacular el que feia amb un instrument tan poc rocker, en principi, com un orgue. Menys coneguda potser és la seva etapa de músic clàssic i els seus discs en solitari. D'ells m'agradaria destacar aquesta balada preciosa. Escolteu-la, que va la pena.



Recull mediàtic de la setmana

Aquests dies he anat enllestint les darreres col·laboracions mediàtiques de la temporada. Això vol dir que fins el setembre no us tornaré a donar la llauna sobre el tema. Si no l'heu vist encara, fa un parell de setmanes vaig escriure l'article d'El Periódico sobre l'enigma biològic de l'homosexualitat. I aquí teniu el Via lliure el dissabte, amb el tema seriós del càncer causat pels fums del dièsel i després un grapat de curiositats del món animal que he anat trobant, com els corbs bromistes, els saltamartins amb por o les anranyes eunucs.

Acabo amb la llista de recomanacions que fa L'illa dels llibres per aquest estiu, on hi trobareu entre altres la meva Hipnofòbia (moltes gràcies!), i una altra crítica positiva a la novel·la, que li fan a El que llegeixo.

Imaginació amb ales

Quan anem amb avió, l'hereu em demana que m'inventi històries a partir dels dibuixos de mesures de seguretat que hi ha enganxats als seients. A més han de ser noves cada vegada i no s'hi val que acabin amb l'avió que cau al mar i els passatgers que surten amb els salvavides posats. És un bon exercici per a la imaginació, proveu-ho. 

Històries ben naturals

[Amb aquest títol, la Biblioteca del Museu de Ciències Naturals de Barcelona acaba d'editar la seva setena guia de lectura (aquí les teniu totes). Em van demanar si els podria fer un text introductori i com que el tema de la ciència en la literatura em toca de prop vaig acceptar el repte. Aquí en teniu el resultat. I ja em perdonareu si m'he donat el gust de citar Pío Baroja i Michael Crichton a la mateixa frase.]

La ciència i la literatura tenen més relació del que a vegades ens pensem. Potser una de les raons és que els científics escrivim molt. Constantment, de fet. Recordo que, fa molt de temps, en una classe de postgrau, el professor ens va preguntar què érem. “Científics”, vam contestar tots sorpresos. “No”, va dir ell. “Sou escriptors professionals: us donen diners pel que escriviu”. I tenia raó. Hem explicar a les revistes especialitzades els resultats de les nostres investigacions, per exemple, i hem d’omplir fulls i més fulls per demanar diners al govern i a les fundacions privades, per poder així finançar la nostra recerca. A vegades ens passem setmanes enganxats a l’ordinador, teclejat tot el dia, sense ni tan sols posar els peus al laboratori. I malgrat tot, ningú considera la feina del científic tingui res a veure amb una carrera de lletres. Semblaria fins i tot contradictori, mesclar aquests dos móns, però per nosaltres és el més natural. Tenim molt clar que no es pot ser un bon científic sense saber escriure bé.

Per altra banda, la ciència és una font inesgotable d’històries apassionants, i ho dic de la manera més objectiva possible. No és estrany, de fet: la nostra professió és semblant a la dels detectius, sempre buscant respostes a un nou misteri, sempre pendents de les noves pistes per desemmascarar el culpable. Un es pot sentir tan atrapat llegint les aventures d’un jove Darwin donant la volta al món, o les intrigues i el joc brut que hi pot haver en un laboratori de recerca d’alt nivell, com amb la millor de les novel·les negres. No és d’estranyar que molts escriptors recorrin a la ciència tot buscant inspiració per la seva propera obra.

És fàcil trobar exemples d’aquesta profitosa relació bidireccional entre literatura i ciència. Sense anar més lluny, en aquesta guia de lectura veureu que el Museu compta amb un fons important d’obres de ficció i poemes escrits al voltant de les ciències naturals, alguna d’elles fins i tot per autors que són a la vegada científics. És curiós que molta gent se sorprengui encara en veure que un investigador publica un llibre de ficció, com si fos una mena d’intrusisme laboral. No s’adonen que, com deia abans, tenim molta pràctica a expressar-nos per escrit i, el que és encara més important: en la nostra feina no podem deixar mai de fer anar la imaginació. Inventar-se una hipòtesi que permeti explicar una observació biològica (i que després haurem de comprovar experimentalment si és certa) és un exercici que activa les mateixes zones del cervell que s’encarreguen de construir les trames de les obres de ficció. És ben lògic que més d’un de nosaltres es decideixi un moment o altre a fer el salt.

Hi ha molts exemples de científics que han estat escriptors d’èxit, com Pío Baroja o Michael Crichton, ambdós metges, per citar-ne un parell a l’atzar. I també molts autors sense una educació formal en el tema que han sabut utilitzar amb èxit els recursos científics en els seus llibres. Per mi és un gran plaer poder barrejar les meves dues passions, la ciència i la literatura, tan com a escriptor com quan faig només de lector. Jo convidaria a tothom a aprofitar l’oportunitat que ens brinda aquesta guia i tastar sense reserves aquest fèrtil gènere híbrid de ciències i lletres, si no ho ha fet encara, o a repetir si ja n’és un consumidor habitual. Els descobriments que farem en les planes d’aquests llibres no ens deixaran indiferents.