Etiqueta (II): al gimnàs

Deu fer ja una trentena d'anys que vaig al gimnàs de manera més o menys regular (admeto que hi han hagut períodes llargs d'inactivitat, sí), a fer una mica de bicicleta, una mica de cinta, una mica de peses, unes piscines... el que sigui per mantenir-me en forma i cremar alguns excessos. En tot aquest temps només he utiltizat tres instal·lacions: a Blanes, el meu gimnàs de referència sempre ha sigut el Jordi's Gym (en les seves dues darreres localitzacions); els anys que vaig passar a NY visitava el 92nd St Y, que em quedava al costat de casa; i ara aprofito els serveis de la universitat. No hi ha grans diferències en la manera de fer les coses entre els catalans i els americans, però aquí m'he trobat amb alguna peculiaritat que, per si de cas mai heu de posar els peus a un gimnàs anglès, més val que conegueu.

El primer cop que vaig entrar al meu gimnàs actual em va sorprendre la presència en un racó d'una mena de cabina amb cortineta que recordava un confessionari. No hi havia cap capellà dins, així que vaig descartar que fos un servei d'emergència per a cristians amb necessitat urgents de redempció. No vaig tardar gaire a descobrir que era una mena de cambiador unipersonal: la gent hi entrava vestida de carrer, corria la cortineta i en sortia al cap d'una estona vestida de gimnàs. Com Superman a les cabines de telèfon. Em va semblar bé (tot i que un pèl exagerat) que en aquest país destre en la correcció política es tingués tanta consideració en vers els gimnastes vergonyosos.

Però és que el tema de la decència no acaba aquí. Si us heu canviat en llocs públics coneixereu aquell esterotipus de paio exhibicionista (dic paio perquè no sé si al vestidor de les dones funciona igual, tot i que imagino que sí) que es passeja en pilota picada no per comoditat sinó per assegurar-se que tothom té temps d'admirar la bellesa de les seves penjarolles. Sense caure en aquest excés, jo no acostumo a preocupar-me gaire per si algú em veu el cul quan vaig cap a la dutxa. Sempre he pensat que a la majoria dels presents la visió no els deu interessar suficient per fer-los girar el cap. Ah, però els anglesos funcionen d'una altra manera. Aviat em vaig adonar que a l'únic a qui se li veia alguna cosa durant el temps que passava al vestidor era a mi (i el paio exhibicionista d'abans). La resta feia malabarismes amb la roba i les tovalloles per evitar ensenyar les vergonyes, com si estiguessin al mig del carrer.

Deu ser una herència dels seus ancestres puritans, això. En tot cas, sapigueu que les normes no escrites d'etiqueta demanen un decòrum mínim al gimnàs que inclou no airejar les joies de la família davant d'estranys. Sense fer-ho d'una manera conscient, jo he acabat oblidant els meus llibertins costums mediterranis i entregant-me amb devoció a l'art de convertir el pas pels vestidors en un espectacle apte per a tots els públics. Que no sigui dit que no m'integro.

Etiqueta (I): al pub

Aquest post us servirà si mai aneu a un pub amb una colla d'anglesos. La primera norma és que, quan us acosteu tots a la barra a demanar, el que hi arriba abans paga la ronda. Veureu que els altres ni fan el gest d'agafar la cartera, així de clara és la llei no escrita. Si el grup supera les quatre persones, un segon "mecenes" del mig del grup s'oferirà a fer-se càrrec de la meitat de la comanda, de manera que un no paga mai més de tres o quatre unitats a la vegada.

Quan dic unitats vull dir pintes. No es considera cap altre format. Sí, els bars venen begudes no alcohòliques, o cerveses d'importació en ampolla (com Coronas, etc.), però són més per decoració que per altra cosa. I no parlem d'aquest format estrafet que és la mitja pinta. Pot sonar masclista, però només les demanen les dones. Un home amb mitja pinta a la mà és mirat de reüll i amb desaprovació unànime (creieu-me: ho he provat).

I per seguir amb tradició, la pinta ha de ser de bitter de la marca local, res de cerveses estrangeres. Això implica que s'ha de servir a la temperatura adequada, és a dir, tèbia. Si preguntes a un anglès per què no prenen la cervesa freda com la resta del món t'explicarà una història molt llarga sobre els graus necessaris per poder gaudir del sabor de la beguda. Bajanades: és qüestió de fe. La cervesa es pren calenta i prou, no es discuteix. Un s'hi acostuma més ràpid del que sembla.

Quan el primer dels qui no ha pagat acaba la seva cervesa, s'aixeca immediatament a buscar la següent ronda, sense ni preguntar. Això vol dir que si vas amb tres persones al pub, com a mínim t'has de beure quatre pintes, una pagada per dacascun dels presents. Ningú considera marxar abans que s'acaba el cicle, no seria gaire educat. És un detall que cal tenir present si, com jo, no ets un gran bevedor. 

Hi ha una norma final, extremadament important: no vagis mai en cotxe a un pub. Encara que creguis que entres només per fer una mitjaneta ràpida, en sortiràs com a mínim amb un parell de litres de cervesa a sobre, suficient per fer saltar tots els alcoholímetres de les patrulles de carretera.

Recull científic d'aquest cap de setmana

Hem tingut uns dies moguts, científicament parlant, amb el cas de l'Angelina Jolie i els seus pits i després l'anunci que, ara sí, s'ha aconseguit aplicar les tècniques de clonació als humans. Si us interessesn els temes, us deixo els links de les meves intervencions mediàtiques del cap de setmana on els comento. 

Aquí podeu llegir el meu article d'opinió sobre la decisió de l'Angelina (making of: el tema és seriós, però quan pensava en un títol no vaig poder evitar ajuntar aquesta referència amb aquesta altra). Com que sempre recomano documentar-se abans de prendre partit per a res, és just que us enllaci també una entrevista de la Lara Bonilla a un parell de metges amb una opinió oposada a la meva, que personalment trobo que és perillosa, irresponsable i no molt consistent amb les estadístiques que tenim (quants càncers apareixen cada any degut a la radiació que emeten les radiografies?). Però això millor ho jutgeu vosaltres un cop tingueu totes les dades a les mans.

El debat de si hem de clonar humans i quina diferència hi ha entre clonació terapèutica i la reproductiva ja el vam viure el 2004, quan Hwang l'estafador ens va fer creure que havia aconseguit crear un embrió clonat. Ara sembla que va de debò, i imagino que ja ho heu llegit per tot arreu. Aquí podeu escoltar la meva intervenció al Via Lliure de RAC1 donant més detalls sobre el tema, com per exemple el paper que ha jugat la cafeïna en el procés, una cosa que la majoria dels diaris s'han saltat.

Però a més a la secció hi podreu trobar un parell de temes que trobo que són molt interessants i que no han aparegut a la premsa: una manera de rejovenir el cor usant sang d'individus joves (sembla tret d'una pel·li de por!) i un procés per extreure els nutrients que hi ha a herbes i plantes i que els homes no podem aprofitar normalment (la fi de la fam al món en menys de 10 anys?). Si voleu repescar altres programes del Via lliure, recordeu que us podeu subscriure als podcasts de la secció de ciència seguint aquest link de l'iTunes. No teniu excusa per no estar informats. Últimament el món de la ciència està d'allò més interessant, i ho dic des d'un punt de vista purament objectiu!

Saul Bass i Ray Harryhausen (i Alfredo Landa)

Aquesta setmana hi ha hagut un parell d'efemèrides que m'han recordat moments de la meva infantesa. Un d'ells ha sigut el 93è aniversari del naixement de Saul Bass, el responsable d'un munt de títols de crèdits de pel·lícules clàssiques. El Google el recordava amb aquest fantàstic doodle:

Curiosament, tinc la imatge molt clara d'una mena d'historieta bèl·lica que vaig dibuixar quan tenia 7 o 8 anys que, com que llavors ja era un addicte al cine, em vaig preocupar que tingués títols de crèdit com si fos una pel·lícula. Els títols eren, natrualment, d'en Saul Bass, o almenys així ho feia constar jo. Deu ser un dels primers noms relacionats amb la part tècnica del cinema que em vaig aprendre. Com és lògic, va ser culpa del meu pare, responsable en gran part de la meva cinefília, que, en una època sense youtube i només dues cadenes de televisió, ja m'havia ensenyat moltes de les obres d'art d'en Bass.

Anys després, a principis dels 90, vaig anar al Festival de Sitges amb la meva futura dona a veure com li donaven un premi, poc abans que morís. Van ser per mi uns moments molt emocionants, després de tant de temps que feia que era fan seu. Recordo la seva conferència, i com explicava que la famosa seqüència de la dutxa de Psicosi l'havia "coreografiada" ell fil per randa, sense que l'Hitchcock li reconegués mai el crèdit.

L'altre esdeveniment de la setmana relacionat amb el setè art ha estat la mort de Ray Harryausen. També em va marcar la infantesa, sobretot una sessió de Jason i els Argonautes a la sessió de tarda dels dissabtes  TVE, tot i pertànyer més aviat a la generació anterior que a la meva. Em sembla que amb els anys m'he empassat totes les seves pel·lícules de monstres. Aquí teniu les seves creacions més populars:

Si no m'equivoco, el vaig veure també a Sitges més o menys per la mateixa època. Però l'anècdota que recordava aquesta setmana és una sessió de nit al cinema Maryan de Blanes, el meu poble, amb tots els amics (més algun dels pares, perquè a aquestes hores no solíem anar al cinema sols, i menys al cine "dels grans") a veure Clash of titans, el seu cant del cigne del 1981. Jo tenia 10 o 11 anys i ja havia flipat amb Star Wars. Malgrat tot, els mostres de Harryhausen em van semblar terriblement actuals i igual de reals pel que fa a la tècnica que les naus d'en Lucas. La pel·lícula em va encantar, i encara ara la recordo perfectament. Com recordo que l'avi d'un dels meus amics, que era un dels qui havia estat escollit per fer d'acompanyant, es queixava que a ell aquestes pel·lis "modernes" no li anaven gens, que tot eren efectes i acció (un argument, pel que sembla, comú a totes les generacions). 

Quan veig algunes pel·lis d'aventures actuals en les què els efectes digitals es mengen la història i la converteixen en un dibuix animat poc creïble, encara valoro més la feina artesana d'en Harryhausen, que era més sòlida i creïble que molt del CGI desfassat que sembla que és imprescindible a qualsevol blockbuster.

[Actualització: el XeXu em recorda als comentaris que la tercera efemèride ciènfila de la setmana és la mort d'Alfredo Landa. En defensa meva, quan vaig escriure aquest post ahir encara no s'havia donat a conèixer. Sí que el landisme ens va marcar en certa manera a tots els nanos que vam créixer als 70, i va ser un fenòmen sociològic i artístic (?) important pel seu impacte (sense voler comparar-lo amb els dos genis que he citat abans!). Però com a punt de referència llunyà, primer perquè anava dirigit a un públic més adult i segona perquè representava un model d'espanyol mitjà amb el qual, almenys en el meu cas, no identificava cap dels adults que tenia al voltant. Sí que em vaig enganxar al Landa quan va fer el salt al cinema "seriós" als 90, amb papers molt interessants. Llàstima que no es va prodigar més.]

Bruixes i bruixots

La mort de Ronald Reagan em va enganxar exiliat als Estats Units. M’esperava que la reacció seria una mica com la que vam viure fa unes setmanes al Regne Unit amb la desaparició de la Dama de Ferro: els seus cantant-ne mil lloances i els de l’altre costat obrint el xampany. Al cap i a la fi, Reagan havia estat un dels presidents més polèmics que havia tingut el país; mereixia reaccions extremes. En canvi, l’aclamació que va rebre com a gran estadista i líder va ser pràcticament unànime a totes les bandes de l’espectre polític (que és cert que allà no és que sigui gaire ample). Ni tan sols a la premsa es van veure comentaris negatius, com si hi hagués una norma d’urbanitat no escrita que impedís excedir-se amb els polítics que estan de cos present.

Els britànics, que habitualment guanyen als americans en educació, no han sigut igual de considerats. Aquests dies els he sentit parlar tan malament de Margaret Thatcher com han volgut: als diaris, a la feina a l’hora del te, a les tertúlies als pubs... The witch is dead, la cançó d’El mag d’Oz que celebra la derrota de la Bruixa Malvada de l’Est, ha arribat al número dos de la llista de vendes gràcies a una campanya viral per internet, cosa que ha posat en un compromís a la BBC, que en teoria havia d’emetre-la en els seus programes del top 10 (al final ho van fer, però abreujant-la). Les veus crítiques han sortit majoritàriament de l’esquerra i les classes populars, les que van patir més l’impacte de les polítiques vigents durant el thatcherisme. Té lògica. Però llavors s’ha d’anar amb compte i considerar fins a quin punt aquestes valoracions post-mortem han estat ponderades o han obeït simplement a un esperit de revenja contra un primer ministre de signe contrari que van haver d’empassar-se durant més d’una dècada.

La majoria de la premsa catalana em sembla que ha optat per aquesta última opció quan s’ha unit a la lapidació mediàtica de la difunta que li arribava des dels sectors progressistes de les illes. Els màxims retrets que se li feien a casa nostra eren que havia obert el país a una cobdícia desaforada basada en el model imperant a Wall Street i que havia dinamitat l’estat del benestar, uns pecats que curiosament ressonen en la situació que viu el nostre país actualment. Però és esbiaixat atacar un polític per complir els punts del programa que ha atret la majoria de paperetes a les urnes. El liberalisme econòmic que ens han estat venent els conservadors des dels 80 es basa precisament en reduir la participació de l’estat en el control de l’economia i incentivar que els ciutadans s’espavilin per si mateixos retallant les prestacions que se’ls ofereixen. Podem estar-hi d’acord o no, però titllar de “malvada” aquesta teoria és una mostra d’ingenuïtat poc democràtica. I afirmar que, gràcies a això, la Thatcher va plantar les llavors de la crisi actual i de l’expansió bel•licosa americana per l’Orient Mitjà, un altre dels arguments repetits pels opinadors catalans, és magnificar l’impacte que va tenir per justificar el nostre desgrat.

No la critiquem, doncs, per ser der dretes, característica que compartia amb tots els qui la van votar repetides vegades i que, per associació, haurien de carregar amb part de la culpa. Centrem-nos si de cas en les coses que de veritat va fer malament, que n’hi va haver unes quantes. El fiasco de la Guerra de les Malvines, per exemple, va ser un pas en fals important que va deixar el país amb una factura quantiosa i una incòmoda llista de morts, sense aportar a canvi cap rèdit palpable. O els mètodes repressius que va usar de fronteres cap a dins per imposar la seva llei, més propis d’un feixisme desbocat que de la mà dura que tradicionalment propugnen els conservadors. I, per sobre de tot això, aquesta imatge arrogant que donava de representar només una part del país i importar-li molt poc què li passava a l’altra, una cosa que un líder elegit democràticament no es pot permetre mai.

Tots els governants, de dretes i d’esquerres, encerten algunes decisions i en fallen d’altres estrepitosament, és inevitable. Els que seran recordats com a bons líders tenen al currículum més elements del primer grup que del segon, i d’aquests a la història no n’hi ha hagut tants. Personalment, sense ser un expert en el tema i tenint en compte un possible biaix liberal, no inclouria la Margaret Thatcher en aquesta classificació. Però tampoc cauria en l’error de desestimar el seu llegat escudant-me només en la demagògia. 

[Publicat a la revista Esguard, 1/5/13]